Algunos lectores me piden que escriba siempre en castellano. No sabría decir por qué a veces lo hago en catalán o castellano. Lo siento así y me gusta escribir en ambas lenguas. A quienes quieran cambiar el idioma, les recomiendo el traductor catalán/castellano, castellano/catalán de Google, lo he probado, es bastante bueno y cuando menos, es una buena ayuda.
DÉU PELS NUVOLS
A ran de la passada visita del Papa a Barcelona, es varen escoltar i llegir tota mena d'idees i controvèrsies sobre religió, catolicisme, el Papa, el Vaticà… els uns es declaraven agnòstics, però parlaven com ateus. Altres es definien com ateus i parlaven com anti-teus, es a dir, creients decebuts d'un Déu que no se'ls ha acomodat a les seves expectatives. També es van fer sentir dos grups sorollosos, els que volien creure o fer creure que catolicisme i Papa son els veritables impulsors de la pederàstia i uns altres que l'únic vincle que creien tenir amb l'espiritualitat era el sexe o la seva condició sexual. Sense voler negar al sexe la seva vessant espiritual, ara no és precisament l'atribut que més considero. Digueu-me avorrit.
Aquell rebombori de postures i en general pobresa d'idees, va despertar la meva curiositat analítica i em va semblar que potser seria interessant donar-hi quatre voltes al tema.
La primera cosa amb que m'he topat, és que avui parlar d'espiritualitat no està de moda, ni quasi quasi ben vist. Avui tot el que no es pugui tocar i comprar és un rollo. Soc conscient de que aquest no serà l'article estrella del blog, d'aquells que l'arribes a llegir fins al final, però… igual hi ha algú que li interessa.
En segon lloc, en general, vaig trobar que de part dels formadors d'opinió, incloent-hi al propi Papa, el to espiritual va ser molt baix, més ben dit: absència d'espiritualitat. Tot va estar orientat cap a lo tangible i suposo que racional, a no ser que es consideri espiritual conclusions com això portarà molts beneficis (diners), o el contrari, quina barra!, la quantitat de diners que costa!… i qui ho paga tot això?.
Inicialment, com element de reflexió, m'aniria be dir que no hauríem de confondre Déu, religió i espiritualitat. Son tres conceptes que per diverses raons poden estar connectats, però també funcionen sols.
No gosaré dir que Déu és una invenció de l'home. La paraula invenció, als maliciosos, els aniria be pel component de negació que en sí ja te el concepte. Si s'inventa, vol dir que no existia abans. Diguem-ho be, la trobada del home amb Déu és mitjançant una necessitat pròpia del ser humà i això ho veiem en qualsevol civilització present o extingida, sense cap necessitat de contacte entre elles. És aquest instint humà, el real motor de pràcticament totes les civilitzacions i subsegüentment de les cultures.
Amb els limitats coneixements generals que te la humanitat i molts menys encara sobre lo no tangible, voler demostrar l'existència o inexistència de Déu, només ho hauríem d'entendre com un interessant exercici d'entelèquies.
Si tenim en compte que els éssers humans som indivisiblement matèria i energia, com sembla que pot demostrar el científic Jean-Pierre Garnier, entenem que únicament passem a ser humans quan s'ajunten els dos elements. A la que es separen, passem a ser matèria morta. Les emocions hem d'entendre que no son matèria. Son energia.
Déu és un concepte emocional, abstracta i no tangible. S'hi creu o no s'hi creu. Les probabilitats d'existència son les extremes, 50% sí, 50% no. Ni els zetètics, que expliquen racionalment, mitjançant la ciència lo inexplicable, s'atrevirien a dir, per exemple, 60% si, 40 % no. De fet, seriosament, ni podrien intentar l'exercici per demostrar l'existència o inexistència de Déu.
No cal dir que la barreja Déu (energia/emocional) Religió (matèria/civilització) i Espiritualitat (energia/emocional) és una mescla explosiva que en mans insensates i inescrupoloses, tenen la capacitat de fer perversament molt de mal promovent comportaments cruels i inhumans: les Creuades, la Inquisició, la guerra dels Balcans, Hamas, Hezbollah, no cal seguir la llista per entendre que no parlo de possibilitats, sinó del que ja ha passat.
No obstant, les religions generalistes son necessàries com motor de civilització. Marquen pautes de moral i ètica, sense les quals la convivència encara seria més difícil.
En referencia al cristianisme, que en general és el que coneixem millor, per ser motor de la nostre civilització i cultura, te com a base els Evangelis que ens parlen d'ètica, de moral, de comportaments, d'actituds individuals i socials…en definitiva ens civilitzen. Hi ha màgia, però de espiritualitat poca. Un dels moments en que sembla que s'hi estaria més a prop, és quan Jesús es retira 40 dies al desert a meditar, però no se'ns revela el veritable món espiritual de Jesús. Va estar allà, va meditar, va patir i va tornar.
Hem de reconèixer que les religions orientals això ho tenen molt millor resolt, inclús a nivells molt populars i aquest és el tercer valor: la espiritualitat, la qual no necessita ni Déu, ni religió. És una qualitat consubstancial en els humans que, en major o menor mesura, tenen necessitat de connectar-se amb lo abstracte, de fer seu lo intangible. La practica, millora la tècnica i en conseqüència les sensacions. Davant la carència pròpia de cultura espiritual, sovint veiem com l'establishment viatge a la Índia per veure si troben el seu camí espiritual; en general no el troben, massa pols, massa misèria, tot massa lluny, costa d'entrar-hi.
Ens agradaria, però no tot el que sentim te explicació. Son majoria les persones que en el terreny de l'espiritualitat s'hi belluguen malament i espontàniament no generen sensacions pròpies. En la religió, tan a la Pagoda, com a la Mesquita, a la Sinagoga, a l'Església o a la Lògia, hi troben les pautes que els guia i els connecta amb el seu món intangible que els dona el legitim i intim sentit de la vida. Als qui la religió els encotilla i no els és suficient per les seves capacitats emocionals, es busquen una alternativa o son ells mateixos els qui rebuscant entre les seves pròpies capacitats emocionals troben el que místicament els omple. Cap de les opcions, incloent-hi les dels que no en senten la necessitat, les podem criticar, censurar o menystenir, doncs aquesta vessant, per íntima, és la més autènticament humana del ésser. Qui consideri que això no mereix respecta, ha d'entendre que ell tampoc se'l mereix, ni li hauríem de tindre.
Déu, pels que el tinguin, es un concepte intim. Les religions, son motor de civilització i també de discòrdies i guerres, però son imprescindibles com element regulador de la civilització. Es veritat que tenen la inèrcia de tancar l'amplitud de mires, però a la vegada, sense propòsit, també son una factor de referencia pel progrés del pensament. Per contra, l'espiritualitat al ser emocional no és transferible, te la generosa inèrcia d'obrir-se, és motor d'amplitud i comprensió.
Els humans, tan els tancats en que només som matèria (ateisme), com els espiritualistes, diguem-ne així (matèria i energia), en algun moment o altre ens apareix l'inconfessable, però raonable dubte, de si existeix o no existeix Déu.
Fa uns anys, amb un amic enginyer i ateu amb arrels, estàvem a finals de juliol intentant trobar algun rovelló. Abans a la Cerdanya, per aquella època, ja se'n veien alguns de primerencs, avui ja no n'hi ha enlloc, només se'n troben a la plaça i Déu sap d'on. Aquell dia no en varem trobar cap, només 4 esquifides maduixetes silvestres. No era qüestió de perdre el temps, així que varem decidir aprofitar-lo jaient a un prat, panxa enlaire a prendre el sol, tot veient passar els núvols. Trencant el silenci -l'amic- va reflexionar en veu alta.- Hi ha moltes coses que meravellen. Els núvols per exemple, transporten sense cost milions i milions de tones d'aigua d'un lloc al altre a milers de kilòmetres, la deixen anar i es reinicia el cicle del aigua, el cicle de la vida. Si fos l'home qui ho hagués hagut de crear, seria una obra tan impossible, com impagable. La paraula meravellós se'm fa petita.
No crec que darrera de tota aquesta obra hi hagi Déu, però gracies a Déu que s'ha fet.
miércoles, 1 de diciembre de 2010
lunes, 1 de noviembre de 2010
LA VIDA AL TELÉFONO
Cuando uno quiera estar al día de lo que sucede en el mundo, tiene dos soluciones, engancharse a Tele 5 o viajar en transporte público. Si la televisión produjera somnolencia, como es mi caso, el transporte público es el recurso ideal. Allí, sin limitación alguna, podemos entrar en vida ajena al oír todo tipo de conversaciones telefónicas presuntamente privadas. El abanico temático es amplio, desde como esquivó los arrumacos y carantoñas del marido, una noche en la que ella llegó dichosamente satisfecha de estar toda la tarde, en secreto, con un amante, pasando por el puteo que la encargada del Rocío Discount dedica a la que supongo sería dependienta, hasta la angustiada pregunta lanzada al aire por una joven ama de casa que cargada de razón, se preguntaba.- ¿De qué me sirve el “poyo” de la cocina, si no puedo poner los platos encima porque con el peso se me cae? . Y es que tenia toda la razón. Yo, porque soy de naturaleza reservada, pero estuve a punto de intervenir abonándome a la pregunta. ¿De qué sirve?. ¿De qué?. Y es queee…
Conste que soy de los que considero, sin sarcasmo, muy útil la función psico-social de Tele 5 aireando intimidades ajenas. Con ello, se rellenan gran cantidad de vidas huecas que sin este aporte, se potenciarían en depresiones, angustias vitales, paranoias, riñas, malestares inespecíficos, incremento de conflictividad vecinal, temores y más. La gravedad del problema no es, como suele creerse, la temática de la televisión, la gravedad del problema la deberíamos hallar en el por qué de tanta oquedad en tantas vidas que se rellenan con vidas ajenas.
Como no tengo el menor asomo de explicación, ni tampoco de solución, voy directo a lo mío. Para estar al día, para mi, el móvil ajeno es mucho más directo, más vivo. Estoy allí, lo tengo al lado mismo, casi, casi soy protagonista. Es cierto que se perdió aquello tan entrañable del inicio del móvil que su principal función era para decir.- Estoy llegando, ya puedes poner la mesa. ¿Qué hay para comer? Hoy las conversaciones son largas e ininterrumpidas (por lo bajín de Barcelona a Mataró). Se explica cualquier cosa personal e íntima, bien sean problemas de trabajo, de familia, con la pareja, del banco, o del facebook.
Quizás el blog no sea el sitio más adecuado para las confesiones privadas, mucho más apropiado seria utilizar el móvil en el 27, que a cualquier hora, sin remedio, es una línea de bus en la que se va de pie y a tope. En todo caso y la verdad, es que a mi ya se me ha pasado el arroz. La prueba es que si me llaman al móvil estando en el bus, mi voz, en inaudible susurro, me sale un.- Estoy en el bus, te llamo así que pueda. Visto lo visto, no es de extrañar que algunos me tengan por un chavo raro, ¿qué tiene que ver que estés en el bus para no poder hablar por teléfono?, ¿es que ahora trabajas de conductor?. Ni aun así, ¡hasta el conductor habla por el móvil!
La cosa es que hoy, no es que te entrometas en la vida privada de los otros, como sería censurable pero corriente, el cambio está en que la vida privada de los otros es la que invade la tuya. Esto pinta mal. Hace unos días en el tren, había uno que con buenos pulmones, llevaba largo rato intentando explicar a una mujer (secretaria?) la diferencia que había entre un albaran y una factura. En una parada, subió un tipo con un equipo de música sobre ruedas de los de aquí te espero y empezó a deleitarnos, potencia 10, con una canción protesta (supongo compuesta por él) en la que contraponía la vida del estudiante con la del obrero. Por el acento, me pareció entender que el caso se daba en algún país sudamericano. El elemento del albaran no aguantó más y armó una bronca al músico porque con el ruido no podía hablar por teléfono. El mundo de los negocios se impuso al del arte.
Al final, lamentablemente llegó mi estación y no pude saber si realmente existía alguna diferencia entre albaran y factura, ni si los estudiantes y obreros, juntos, acababan en un asado campero. ¡Malditas prisas!.
Superado todo, no quiero quedarme atrás y ya lo he advertido, se acabaron las conversaciones de alcoba. A partir de ahora, las conversaciones privadas con mi mujer las voy a tener por teléfono y desde el tren. Sin embargo, hay algo que aun no he podido superar y que supongo me devuelve irremediablemente a la antigüedad y es que considerándome un usuario muy moderado del móvil, recibo unos facturones de tiritona y sin embargo, no puedo entender como estas personas que sostienen conversaciones de tres cuartos de hora ininterrumpidos, no les afecta el gasto. ¿Hay algún truco?, ¿estoy haciendo el canelo con los de Movistar? o ¿es que la gente se deja todo el sueldo en el móvil?
Debo decir que el AVE tiene otro nivel. Allí las conversaciones, no reducen el tono de voz, pero la temática tiene mucha más cosa: Objetivos y plan estratégico sobre la reunión que se va a tener en Madrid. Minucioso y quisquilloso repaso, punto por punto, de todos los pedidos aun no servidos. Estremecedora bronca a la secretaria por no saber mentir y haber dicho, al cliente, la cosa tal como era. Debate y búsqueda de razones que hagan plausible el despido del delegado de Valladolid. En fin, como digo, otro nivel. Eso sí, indefectiblemente, toda conversación de móvil debe iniciarse con la jaculatoria, a modo de mantra, estoy en el AVE y luego todo lo que quiera añadirse.
Acaso un día, psicólogos y sociólogos nos den una pista acerca del cambio de los estándares sobre la exteriorización de la privacidad ajena, la cual, a algunos, aun lo tenemos como si fuera una agresión a la nuestra.
Me haría sentir muy incomodo ser el fundador de una secta, variante de la nueva confesión de fe de los ni-ni: ni me gusta Tele 5, ni me gusta hablar por el móvil, ni me gusta airear mis cosas en público, ni me gusta que desconocidos me cuenten las intimidades de su vida. Tanta NI me margina y vivo en permanente stress.
Busco psicoanalista.
Juro que el protagonista de este video no soy yo.
viernes, 1 de octubre de 2010
UNA CARTA A AQUARIUS
La senyora Skog que va fer tot els possibles per ser la meva sogra, si va fracassar, ella no hi va tenir res a veure. Era una dona visionaria que s'ajudava amb uns mapes astrals, molt complicats, que s'hi passava hores mirant-te'ls. Hi veia coses. Jo, haguera pogut passar-m'hi mil anys i l'únic que hi veia era la possibilitat de fer-ne un pòster. Era temps en que jo no podia ni imaginar que el futur era avui; temps que avui, la curvatura de la vida, al igual que la curvatura de la terra, mar endins, fa com si s'empasses la costa.
Un dia, la Sra. Skog abstreta i ficada casi dins d'aquells gràfics astrals, es va despenjar dient-me que quan entréssim a la era d'Aquarius, la humanitat iniciaria una etapa de grans canvis positius. No fa massa, un conegut que també toca aquests temes, em va dir que estem sortint de Piscis i xino xano entrem a la era d'Aquarius. Les velocitats del Cosmos son diferents de les nostres, res d'avui per demà, nosaltres tenim una vida molt més curta i n'hem de fer més via.
Ben mirat potser si que pinten canvis. De fet, l'actual crisi ens ensenya que en la base de tot hi ha la manca d'ètica generalitzada. L'us quotidià de la vida va desgastant valors i principis que es substitueixen per lleis, normes, nous hàbits i costums, segons consideracions morals de conveniència.
Es cert també, que en els darrers 50 anys hi han hagut una pila de novetats que han canviat substancialment tots els valors materials de la vida i no obstant, en valors espirituals, diria que hem anat al inrevés, quan menys no s'ha compassat. Aquest desequilibri, fa difícil congeniar les nostres dues realitats, la física i l'espiritual i no ens confonguem, la religió es una de les maneres d'alimentar l'esperit, no la única.
La ètica és un valor fonamentalment vinculat a l'esperit. A la part física hi vincularíem la llei, és per això que no hem de confondre ètica amb llei. Complint la llei, es poden deixar a 40.000 persones al carrer, sense casa, per no poder pagar, en plena crisi econòmica, el rebut de la hipoteca. Crisi de la que aquesta pobra gent no en son actors, en son víctimes-espectadors. Els actors, son precisament els confiscadors del seu habitatge. És legal? si. Ètic? no. Aquest en seria només un minúscul exemple de coses a quadrar. En faríem un llibre i no acabaríem.
Canvis com aquests serien els que hauríem d'esperar de l'era d'Aquarius. L'home com a ser social i no com a membre d'un col·lectiu de depredadors. En els darrers 500 anys, son massa les innovacions i canvis haguts com per no haver superat ja a Maquiavelo.
El professor Emilio Carrillo, de Sevilla, te un treball que resumeixo i que presenta el panorama dels factors econòmics dels darrers 4 segles i mig. Trobo que la comparativa val la pena conèixer, doncs ens permet deduir com hem arribat on som i on podríem arribar si ens deixem arrossegar.
Segles XVII i XVIII:
Característica bàsica: mercantil (creació y ampliació de mercats).
Eix sectorial: el comerç
Agent hegemònic: el comerciant.
Geoestrategia: mercats regionals i nacionals.
Perfil institucional: institucions predemocràtiques.
Referent territorial: Europa.
Arquetip: els rosegadors, ratolí, esquirol (constància i esforç).
Segles XIX i XX
Característica bàsica: productivitat
Eix sectorial: la industria.
Agent hegemònic: l'empresa.
Geoestrategia: colonialisme y configuració de mercats internacionals.
Perfil institucional: institucions democràtiques.
Referent territorial: Europa i Nord-amèrica.
Arquetip: grans carnívors, lleó, tigre (força física i quan hi ha gana ataca).
Segle XXI
Característica bàsica: especulació de curt termini (màxim benefici, en el menor temps possible).
Eix sectorial: financer (el diner pel diner)
Agent hegemònic: la banca.
Geoestrategia: globalització i conformació de mercats globals.
Perfil institucional: institucions postdemocràticas. Superació dels Estats-Nació i gradual instauració d'organitzacions supranacionales.
Referente territorial: Nord-amèrica-Extrem Orient.
Arquetip: el rèptil, cocodril, llangardaix (mata a traïció, sense necessitat de tenir gana).
Davant de com pinta el segle XXI, la democràcia perd tot sentit. Som dirigits per Ens impersonals, amb objectius obscurs, sense cap mena de sentit social, on ni la persona, ni pobles, ni generacions senceres tenen importància. La vida reduïda a un sol anhel: el diner. Un anhel difús, sense personals objectius concrets i molt menys socials. Diner egòlatra per fer i ser més que l'altre. Una humanitat empobrida que no sap el que és aixecar el cap i mirar enlaire, perquè tampoc sap ni entén que també és un ser espiritual i es conforma, al estil rèptil, a veure-hi curt i arran de terra.
L'evidencia de que estem en una situació desajustada, és que en qualsevol dels terrenys del establishment que vivim i veiem: l'empresa, el mon laboral, la banca, el sector financer, la política, la Justícia, els mitjans de comunicació, les Administracions Publiques, la docència, la medecina, la sanitat, el lideratge religiós… no els és possible existir sense el cinisme, la perversió de valors i l'engany com a sistema. Avui, la hipocresia ja no està mal vista, l'hem convertit en una figura retòrica, en tenim prou en que les coses semblin, no cal que siguin. Ens han convençut de que les lleis son la ètica i no, hauríem de tornar al principi, la ètica inspira les lleis.
Fa mal de dir, pels malentesos que pot produir aquesta idea, però des de la ètica, el món empresarial i també el financer, haurien de girar 180 graus del actual sentit. L'empresa i un empresariat conscienciat, tan se val la mida i l'abast, han de ser motors socials i de desenvolupament. Amb tot això, l'empresari hi ha de guanyar molts diners, per assegurar la pròpia vida i la dels fills, però ja hi han prou evidencies per saber què fan els nets amb les fortunes dels avis.
Ni l'empresa ha de ser un Ens explotador del home, ni la banca usura. L'un és el motor i l'altre el combustible. Si aquests dos àmbits bàsics no poden complir una funció social, no haurien de tenir cap raó d'existir. Itinerar pel mon buscant la fam, per tenir ma d'obra barata, perquè hi hagi un senyor molt, molt i molt ric, a la humanitat li importa un pito i si li ha de importar alguna cosa, és perquè potencialment s'ha convertit en un perill per tots.
Malauradament, tots estem embescats en el sistema. Estem malalts, no ens trobem be, però no sabem d'on ha de venir el remei i mirem cap els de dalt, quan aquests son justament els embescadors (els que ens paren trampes amb besc) que la majoria inconscientment, fan el paper de tontos útils dels voraços Ens sense pàtria, ni identitat.
Avui, a mi, em ve a la memòria la senyora Skog i només se'm acut escriure una carta a Aquarius, igual ens ho arregla.
Un dia, la Sra. Skog abstreta i ficada casi dins d'aquells gràfics astrals, es va despenjar dient-me que quan entréssim a la era d'Aquarius, la humanitat iniciaria una etapa de grans canvis positius. No fa massa, un conegut que també toca aquests temes, em va dir que estem sortint de Piscis i xino xano entrem a la era d'Aquarius. Les velocitats del Cosmos son diferents de les nostres, res d'avui per demà, nosaltres tenim una vida molt més curta i n'hem de fer més via.
Ben mirat potser si que pinten canvis. De fet, l'actual crisi ens ensenya que en la base de tot hi ha la manca d'ètica generalitzada. L'us quotidià de la vida va desgastant valors i principis que es substitueixen per lleis, normes, nous hàbits i costums, segons consideracions morals de conveniència.
Es cert també, que en els darrers 50 anys hi han hagut una pila de novetats que han canviat substancialment tots els valors materials de la vida i no obstant, en valors espirituals, diria que hem anat al inrevés, quan menys no s'ha compassat. Aquest desequilibri, fa difícil congeniar les nostres dues realitats, la física i l'espiritual i no ens confonguem, la religió es una de les maneres d'alimentar l'esperit, no la única.
La ètica és un valor fonamentalment vinculat a l'esperit. A la part física hi vincularíem la llei, és per això que no hem de confondre ètica amb llei. Complint la llei, es poden deixar a 40.000 persones al carrer, sense casa, per no poder pagar, en plena crisi econòmica, el rebut de la hipoteca. Crisi de la que aquesta pobra gent no en son actors, en son víctimes-espectadors. Els actors, son precisament els confiscadors del seu habitatge. És legal? si. Ètic? no. Aquest en seria només un minúscul exemple de coses a quadrar. En faríem un llibre i no acabaríem.
Canvis com aquests serien els que hauríem d'esperar de l'era d'Aquarius. L'home com a ser social i no com a membre d'un col·lectiu de depredadors. En els darrers 500 anys, son massa les innovacions i canvis haguts com per no haver superat ja a Maquiavelo.
El professor Emilio Carrillo, de Sevilla, te un treball que resumeixo i que presenta el panorama dels factors econòmics dels darrers 4 segles i mig. Trobo que la comparativa val la pena conèixer, doncs ens permet deduir com hem arribat on som i on podríem arribar si ens deixem arrossegar.
Segles XVII i XVIII:
Característica bàsica: mercantil (creació y ampliació de mercats).
Eix sectorial: el comerç
Agent hegemònic: el comerciant.
Geoestrategia: mercats regionals i nacionals.
Perfil institucional: institucions predemocràtiques.
Referent territorial: Europa.
Arquetip: els rosegadors, ratolí, esquirol (constància i esforç).
Segles XIX i XX
Característica bàsica: productivitat
Eix sectorial: la industria.
Agent hegemònic: l'empresa.
Geoestrategia: colonialisme y configuració de mercats internacionals.
Perfil institucional: institucions democràtiques.
Referent territorial: Europa i Nord-amèrica.
Arquetip: grans carnívors, lleó, tigre (força física i quan hi ha gana ataca).
Segle XXI
Característica bàsica: especulació de curt termini (màxim benefici, en el menor temps possible).
Eix sectorial: financer (el diner pel diner)
Agent hegemònic: la banca.
Geoestrategia: globalització i conformació de mercats globals.
Perfil institucional: institucions postdemocràticas. Superació dels Estats-Nació i gradual instauració d'organitzacions supranacionales.
Referente territorial: Nord-amèrica-Extrem Orient.
Arquetip: el rèptil, cocodril, llangardaix (mata a traïció, sense necessitat de tenir gana).
Davant de com pinta el segle XXI, la democràcia perd tot sentit. Som dirigits per Ens impersonals, amb objectius obscurs, sense cap mena de sentit social, on ni la persona, ni pobles, ni generacions senceres tenen importància. La vida reduïda a un sol anhel: el diner. Un anhel difús, sense personals objectius concrets i molt menys socials. Diner egòlatra per fer i ser més que l'altre. Una humanitat empobrida que no sap el que és aixecar el cap i mirar enlaire, perquè tampoc sap ni entén que també és un ser espiritual i es conforma, al estil rèptil, a veure-hi curt i arran de terra.
L'evidencia de que estem en una situació desajustada, és que en qualsevol dels terrenys del establishment que vivim i veiem: l'empresa, el mon laboral, la banca, el sector financer, la política, la Justícia, els mitjans de comunicació, les Administracions Publiques, la docència, la medecina, la sanitat, el lideratge religiós… no els és possible existir sense el cinisme, la perversió de valors i l'engany com a sistema. Avui, la hipocresia ja no està mal vista, l'hem convertit en una figura retòrica, en tenim prou en que les coses semblin, no cal que siguin. Ens han convençut de que les lleis son la ètica i no, hauríem de tornar al principi, la ètica inspira les lleis.
Fa mal de dir, pels malentesos que pot produir aquesta idea, però des de la ètica, el món empresarial i també el financer, haurien de girar 180 graus del actual sentit. L'empresa i un empresariat conscienciat, tan se val la mida i l'abast, han de ser motors socials i de desenvolupament. Amb tot això, l'empresari hi ha de guanyar molts diners, per assegurar la pròpia vida i la dels fills, però ja hi han prou evidencies per saber què fan els nets amb les fortunes dels avis.
Ni l'empresa ha de ser un Ens explotador del home, ni la banca usura. L'un és el motor i l'altre el combustible. Si aquests dos àmbits bàsics no poden complir una funció social, no haurien de tenir cap raó d'existir. Itinerar pel mon buscant la fam, per tenir ma d'obra barata, perquè hi hagi un senyor molt, molt i molt ric, a la humanitat li importa un pito i si li ha de importar alguna cosa, és perquè potencialment s'ha convertit en un perill per tots.
Malauradament, tots estem embescats en el sistema. Estem malalts, no ens trobem be, però no sabem d'on ha de venir el remei i mirem cap els de dalt, quan aquests son justament els embescadors (els que ens paren trampes amb besc) que la majoria inconscientment, fan el paper de tontos útils dels voraços Ens sense pàtria, ni identitat.
Avui, a mi, em ve a la memòria la senyora Skog i només se'm acut escriure una carta a Aquarius, igual ens ho arregla.
martes, 31 de agosto de 2010
UN MES ALS LLIMBS
El mes d'agost, en general, és una cosa així com una petita estada als llimbs, ni hi trobes la felicitat que la paraula vacances sembla que et promet, ni és la quarta dimensió en la que vivim la resta del any. Els diaris ho aprimen tot, paper i qualitat d'opinió, les ràdios programen l'agost com si fóssim més idiotes que la resta del any, les televisions ens ofereixen el que ja hem vist i els cines aprofiten per treure la bossa de les escombraries. Així que aquest estar i no ser, vagis on vagis, estiguis on estiguis, t'obliga cada dia a inventar-te la jornada i això, dins de tot, no és un mal exercici. T'ajuda a apropar-te a la, cada cop més infreqüent, tercera dimensió.
Aquestes línies han estat escrites apressadament a les darreries de les vacances i no he pogut evitar l'estigma de la meva estada als llimbs: una mica de tot i molt de res.
Picotejant temes, el d'una conversa que vaig tenir amb un noi a la Font del Ginjoler, a Rellinars, Serra de l'Obac, estava fent el que jo: res, badant i prenent l'ombra. De tan en tan uns quants glopets de l'aigua fina i fresca de la font que aquest any brolla un bon raig d'aigua viva i cantarina.
Em va explicar que feia dos anys havia acabat la carrera d'arquitectura i totes les feines que li havien anat sortint eren desastrosament inferiors a la seva qualificació universitària: enquestador per una empresa d'estudis sociològics que principalment treballava per un grup periodístic. Passar apunts topogràfics a un banc de dades. Muntador de grades a una carpa per un espectacle estival. En fi, un talent desaprofitat. I dic desaprofitat, tot i que no el coneixia de res, per un cert contingut de la conversa. Havia decidit anar-se'n a viure a Nova Zelanda, país que havia visitat just acabada la carrera. Aquí no hi havia projecta de país i per tant cap mena de futur, però lo bo ve ara: “aquest és un país que el xip que porta posat és el de viure del pròxim i no amb el pròxim”. “Les lleis i normes estan pensades només per entorpir, no per estimular” (sic). Després del “be noi!, que et vagi tot molt be” hi vaig estar pensant una estona i quan més hi pensava més raó em va semblar que tenia. Ho vaig trobar un diagnostic prou lúcid i bastant clarivident.
Uns amics em fan arribar el rumor de que gent de FAES entren a blogs d'opinió com aquest, col·locant el seu discurset. No se si es cert, ni crec que aquest blog tingui la categoria per fixar-s'hi, però pel to d'algun comentari que es pot llegir, un malpensat podria acabar-s'ho creient.
Quan vaig començar aquest blog, em vaig proposar no intervindre directament en els comentaris, penso que és un espai pels lectors, on poden ampliar, desenvolupar o rebatre opinions, afortunadament i en general així ha anat passant. Però també, en alguns articles, sense anar més lluny en el darrer ”Las fases de la luna” que va sobre l'Estatut de Catalunya, es colen opinions del tipus “el derecho a que mis hijos sean educados en mi lengua propia” i altres argumentacions perversament tendencioses de coneguda procedència, que finalment ens desvien del debat de base. Al final, hauré de fer cas del consell d'alguns amics i també de la amable lectora Gemma Prats que m'aconsellen que aquests comentaris els elimini. No se si ho sabré fer, només una sola vegada vaig haver de fer-ho perquè explícitament s'insultava a un altre lector que havia publicat un comentari.
Em sembla que va ser Sant Agustí qui pregant a Déu, demanava que li donés paciència per aguantar el que no te remei, força per combatre el que en te i intel·ligència per distingir-ho. Espero la intel·ligència de saber distingir.
De totes maneres, com veig que el tema te debat i opinió diversa, jo també mi sumo i prometo un article sobre la qüestió del català a Catalunya, tot i sabent que és un tema rollo, com segons gent del meu entorn em retreu, però és que n'hi ha un tip!. I ja ho aviso ara, el faré en castellà.
En tot cas, haig d'agrair a tots els que feu comentaris, la generosa voluntat de fer-ho i així com hi ha lectors que em diuen que no em desanimi i segueixi escrivint, jo us dic el mateix a vosaltres. Gracies.
Un vespre, algú de casa es va presentar amb El secreto de sus ojos. És una pel·lícula argentina molt premiada a Espanya i a Hollywood amb l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera. Un cop vista, no hi vaig trobar cap relació entre el títol i la historia que havia vist. El més segur és que no la vaig entendre, perquè tal i com l'he entès, no entenc com li poden donar un Oscar. La meva conclusió es que els Oscars a la millor pel·lícula estrangera, a jutjar pels donats al Garci, al Almodovar, al Trueba i també a aquesta, ho deuen fer per enaltir el propi cine americà, algo així com.- “Nois, aquest es el millor cine que es fa fora de USA. Enteneu perquè el nostre es el millor?.O també podria ser que al igual que jo, no entenguin res, passin de tot i aquest any toca a aquests i l'any que ve a l'altre.
Imagino que el merit de la pel·lícula deu estar en el realisme en que s'expressa, un retall autentic de tal i com és la vida real. Jo però, em vaig quedar amb el to despectiu del llenguatge i no perquè accions o objectes prenguin un nom diferent del castellà (pararse per posar-se dret, patotero per gamberro, pucho per borilla, etc), al cap i a la fi, així és com es van fent els idiomes. Sense massa to ni so, la pel·lícula te moments de conversa que sembla que parlin renegant, una especie de mastegat de paraules amb alambicades estructures verbals que no se reproduir exactament.
Aquí, d'alguna manera, també es dona.- “Eiiii mariconas!. Quin fill de puta estas fet” però el to és jocós i dedicat al amic proper, en canvi pel que jo vaig sobreentendre de la pel·lícula, denota un viure perpètuament emprenyat i desesperançat, disconforme amb tot.
No se si això passa a tota l'Argentina o només a Buenos Aires o potser només sigui una peculiaritat del guió. Ara, si això respon a la realitat, com a país te mala pinta. Parlaré amb la meva amiga Mònica, argentina en actiu amb fills catalans, que me'n faci cinc cèntims o potser millor encara, que ho escrigui (per suposat en argentí) per a tots a la secció de comentaris, que ella això d'escriure en sap un rato.
I dins d'aquest mes en els llimbs, també em trobo que el lector Rubén (no ens coneixem), em diu en el seu comentari que deixa de ser lector. Es llàstima que sigui només per divergències d'opinió, tindria més dramatisme que ho hagués fet per una escalfada discussió sobre un lloc d'aparcament que jo havia vist primer i ell s'hi havia colat de trascantó. Haguera estat més viu!, més de la roja!.
En tot cas, el pitjor per mi ha estat la pèrdua d'un altre lector i aquest, a més, amic personal des d'antic. En Jesús Garcia, persona i publicitari rigorós, dels que creia amb tot allò que feia, va ser director de MMLB, agencia de publicitat barcelonina que en el seu moment va fer gran patxoca dins del panorama nacional. En Jesús ens ha deixat havent lluitat d'una manera bestial i exemplar durant dos anys, amb tots els seus recursos físics i psicològics, i jo, en canvi, ni tan sols he sigut capaç de retenir les llàgrimes. Era un dels tres amics, que com a tals, es declaren en aquest blog, li vaig dedicar l'article del 29 de maig (corresponent a Juny) desitjant-li força en el combat. Ell em va dir, “vaig guanyant batalletes, però la guerra, al final, ja sabem qui la guanyarà”. Va tenir raó. Gracies Jesús per la teva amistat dispensada fins el teu darrer moment de lucidesa.
...I el setembre ja és aquí, ens esperen esdeveniments transcendentals que haurien de ser el principi de tot. Sinó, al de Nova Zelanda, no li tornarem a veure el pèl mai més.
Aquestes línies han estat escrites apressadament a les darreries de les vacances i no he pogut evitar l'estigma de la meva estada als llimbs: una mica de tot i molt de res.
Picotejant temes, el d'una conversa que vaig tenir amb un noi a la Font del Ginjoler, a Rellinars, Serra de l'Obac, estava fent el que jo: res, badant i prenent l'ombra. De tan en tan uns quants glopets de l'aigua fina i fresca de la font que aquest any brolla un bon raig d'aigua viva i cantarina.
Em va explicar que feia dos anys havia acabat la carrera d'arquitectura i totes les feines que li havien anat sortint eren desastrosament inferiors a la seva qualificació universitària: enquestador per una empresa d'estudis sociològics que principalment treballava per un grup periodístic. Passar apunts topogràfics a un banc de dades. Muntador de grades a una carpa per un espectacle estival. En fi, un talent desaprofitat. I dic desaprofitat, tot i que no el coneixia de res, per un cert contingut de la conversa. Havia decidit anar-se'n a viure a Nova Zelanda, país que havia visitat just acabada la carrera. Aquí no hi havia projecta de país i per tant cap mena de futur, però lo bo ve ara: “aquest és un país que el xip que porta posat és el de viure del pròxim i no amb el pròxim”. “Les lleis i normes estan pensades només per entorpir, no per estimular” (sic). Després del “be noi!, que et vagi tot molt be” hi vaig estar pensant una estona i quan més hi pensava més raó em va semblar que tenia. Ho vaig trobar un diagnostic prou lúcid i bastant clarivident.
Uns amics em fan arribar el rumor de que gent de FAES entren a blogs d'opinió com aquest, col·locant el seu discurset. No se si es cert, ni crec que aquest blog tingui la categoria per fixar-s'hi, però pel to d'algun comentari que es pot llegir, un malpensat podria acabar-s'ho creient.
Quan vaig començar aquest blog, em vaig proposar no intervindre directament en els comentaris, penso que és un espai pels lectors, on poden ampliar, desenvolupar o rebatre opinions, afortunadament i en general així ha anat passant. Però també, en alguns articles, sense anar més lluny en el darrer ”Las fases de la luna” que va sobre l'Estatut de Catalunya, es colen opinions del tipus “el derecho a que mis hijos sean educados en mi lengua propia” i altres argumentacions perversament tendencioses de coneguda procedència, que finalment ens desvien del debat de base. Al final, hauré de fer cas del consell d'alguns amics i també de la amable lectora Gemma Prats que m'aconsellen que aquests comentaris els elimini. No se si ho sabré fer, només una sola vegada vaig haver de fer-ho perquè explícitament s'insultava a un altre lector que havia publicat un comentari.
Em sembla que va ser Sant Agustí qui pregant a Déu, demanava que li donés paciència per aguantar el que no te remei, força per combatre el que en te i intel·ligència per distingir-ho. Espero la intel·ligència de saber distingir.
De totes maneres, com veig que el tema te debat i opinió diversa, jo també mi sumo i prometo un article sobre la qüestió del català a Catalunya, tot i sabent que és un tema rollo, com segons gent del meu entorn em retreu, però és que n'hi ha un tip!. I ja ho aviso ara, el faré en castellà.
En tot cas, haig d'agrair a tots els que feu comentaris, la generosa voluntat de fer-ho i així com hi ha lectors que em diuen que no em desanimi i segueixi escrivint, jo us dic el mateix a vosaltres. Gracies.
Un vespre, algú de casa es va presentar amb El secreto de sus ojos. És una pel·lícula argentina molt premiada a Espanya i a Hollywood amb l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera. Un cop vista, no hi vaig trobar cap relació entre el títol i la historia que havia vist. El més segur és que no la vaig entendre, perquè tal i com l'he entès, no entenc com li poden donar un Oscar. La meva conclusió es que els Oscars a la millor pel·lícula estrangera, a jutjar pels donats al Garci, al Almodovar, al Trueba i també a aquesta, ho deuen fer per enaltir el propi cine americà, algo així com.- “Nois, aquest es el millor cine que es fa fora de USA. Enteneu perquè el nostre es el millor?.O també podria ser que al igual que jo, no entenguin res, passin de tot i aquest any toca a aquests i l'any que ve a l'altre.
Imagino que el merit de la pel·lícula deu estar en el realisme en que s'expressa, un retall autentic de tal i com és la vida real. Jo però, em vaig quedar amb el to despectiu del llenguatge i no perquè accions o objectes prenguin un nom diferent del castellà (pararse per posar-se dret, patotero per gamberro, pucho per borilla, etc), al cap i a la fi, així és com es van fent els idiomes. Sense massa to ni so, la pel·lícula te moments de conversa que sembla que parlin renegant, una especie de mastegat de paraules amb alambicades estructures verbals que no se reproduir exactament.
Aquí, d'alguna manera, també es dona.- “Eiiii mariconas!. Quin fill de puta estas fet” però el to és jocós i dedicat al amic proper, en canvi pel que jo vaig sobreentendre de la pel·lícula, denota un viure perpètuament emprenyat i desesperançat, disconforme amb tot.
No se si això passa a tota l'Argentina o només a Buenos Aires o potser només sigui una peculiaritat del guió. Ara, si això respon a la realitat, com a país te mala pinta. Parlaré amb la meva amiga Mònica, argentina en actiu amb fills catalans, que me'n faci cinc cèntims o potser millor encara, que ho escrigui (per suposat en argentí) per a tots a la secció de comentaris, que ella això d'escriure en sap un rato.
I dins d'aquest mes en els llimbs, també em trobo que el lector Rubén (no ens coneixem), em diu en el seu comentari que deixa de ser lector. Es llàstima que sigui només per divergències d'opinió, tindria més dramatisme que ho hagués fet per una escalfada discussió sobre un lloc d'aparcament que jo havia vist primer i ell s'hi havia colat de trascantó. Haguera estat més viu!, més de la roja!.
En tot cas, el pitjor per mi ha estat la pèrdua d'un altre lector i aquest, a més, amic personal des d'antic. En Jesús Garcia, persona i publicitari rigorós, dels que creia amb tot allò que feia, va ser director de MMLB, agencia de publicitat barcelonina que en el seu moment va fer gran patxoca dins del panorama nacional. En Jesús ens ha deixat havent lluitat d'una manera bestial i exemplar durant dos anys, amb tots els seus recursos físics i psicològics, i jo, en canvi, ni tan sols he sigut capaç de retenir les llàgrimes. Era un dels tres amics, que com a tals, es declaren en aquest blog, li vaig dedicar l'article del 29 de maig (corresponent a Juny) desitjant-li força en el combat. Ell em va dir, “vaig guanyant batalletes, però la guerra, al final, ja sabem qui la guanyarà”. Va tenir raó. Gracies Jesús per la teva amistat dispensada fins el teu darrer moment de lucidesa.
...I el setembre ja és aquí, ens esperen esdeveniments transcendentals que haurien de ser el principi de tot. Sinó, al de Nova Zelanda, no li tornarem a veure el pèl mai més.
domingo, 1 de agosto de 2010
LAS FASES DE LA LUNA
Recibo de mis amigos de Seattle un e-mail que literalmente dice:
Hola Jordi,
Disfrutamos el juego mucho Ryan y yo con la camisa del equipo Espanol puesta y James con la bandera de Catalunya en su coche...De que se trata la manifestacion que habla el Wpost?
http://www.washingtonpost.com/wpdyn/content/article/2010/07/10/AR2010071002722.html
La verdad es que no se mucho de la politica de alla?
James
Mi respuesta al mail:
Hi James:
Ya hemos visto vuestras fotos de las vacaciones en Hawaii. !Cómo nos hubiera gustado acompañaros¡. Este año no pudo ser. El próximo.
Dile a tu hijo James que gracias por pasearse por Seattle con nuestra senyera (bandera). No va tan desacertado, el equipo español y el estilo de juego es el del Barça, el de los días en que se les espesa la cosa.
Sobre lo que me preguntas de la manifestación, no creas que pueda darte demasiadas explicaciones comprensibles.
Intentaré resumir la cosa así:
El Gobierno estaba convencido de habernos hecho creer, a los catalanes, que la existencia de la Luna era gracias a ellos. Un buen día se iniciaron discusiones entre políticos españoles y catalanes para que los catalanes disfrutaran de su derecho a tener siempre Luna llena.
Que si la Luna llena era mucho, que si con Luna nueva era suficiente. Que no, solo hasta cuarto creciente. Al final, después de muchas peleas, regateos, renuncias y enfados se convino, en pro de que hubiera paz para todos, en que la Luna que tendríamos seria la fase gibosa creciente.
Así lo acordaron todos los Parlamentos del país, el Senado y al final para que no quedara la más mínima sombra de duda, se convocó a la cúspide de la democracia: al pueblo de Catalunya directamente en referéndum. Al fin todos de acuerdo.
Pero hete aquí! que hubo un grupo de políticos perdedores, soberbios e incapaces de hacer acuerdos, que en presunto beneficio electoral propio y en contra de todos, usaron la astucia de presentar una queja a un Tribunal de Justicia entendedor de las Leyes Principales, al que con habilidad, también habían hecho creer que estaba por encima de la democrática voluntad del pueblo. Esta confusión, les valió para dividirlos políticamente, porque políticamente también habían sido designados, así es como su función de Justicia quedaba anulada, transformándose, en lugar de Justicia en un Tribunal Político de conveniencia, al modo de las dictaduras, blandas o duras.
Después de larguísimas discusiones, que duraron años; tantos, que algunos murieron por el camino, a otros les caducaron sus poderes y nada, ni nadie pudo poner cordura a un Tribunal psicotizado por un debate que no le era propio, sometido a una presión obsesiva para que dictara sentencia; sentencia que para satisfacer, tendría que ser limitadora. !Tantos años deliberando¡ otra cosa no hubiera sido aceptable. El agotamiento pudo más que la razón: se determinó que no era legal conceder la luna gibosa creciente, solo se concedería hasta el cuarto menguante.
Esta resolución satisfizo a algunos políticos y alivió a los otros, pero no al pueblo de Catalunya que se sintió engañado, menospreciado, vituperado, ofendido y herido en su dignidad colectiva. Tanto tiempo soportando el poderoso griterío de insultos y amenazas de parte de quienes carentes de memoria, son solo un almacén de rencores, que la cosa no podía dejarse de aquella manera, La sociedad civil catalana, evocando los versos recitados por aquel insigne sevillano hijo de Valladolid:
!Cuan gritan esos malditos!
¡Pero mal rayo me parta
si, en concluyendo la carta
no pagan caros sus gritos!
y sus gritos los apagaron las gargantas de millón y medio de catalanes en la calle al grito de
I N D E P E N D E N C I A !!!
Al fin, el pueblo se quitó la máscara manifestando que su aparente estupidez era sencillamente una educada postura convivencial, pero ahora, ya sin disimulos, manifestábamos saber ciertamente que ni la luna es de ellos, que tampoco la tenemos gracias a ellos y que ni tan siquiera pueden modular sus fases.
La sociedad civil se echó a la calle, al margen de los políticos, cansada y harta de tantas patrañas y magias de pacotilla, hecha por unos lideres que más parecen estar al frente de un parvulario, que de un país.
Los que no fueron aquel día a la manifestación ni en espíritu, ni les interesa la Luna, ni saben de fases y únicamente creen que el planeta donde viven es ellos mismos, la Luna de Valencia.
No se si estas explicaciones te habrán aclarado algo. Sin embargo, no quisiera que sacaras la conclusión de que la política española tiene alguna relación con la victoriosa selección de fútbol, cuya base y estilo es el del Barça. La política española es un modus vivendi y aquí la vida está muy dura, así que hay que echarle…para ir tirando.
jueves, 1 de julio de 2010
ELS PASSATGERS REBUTJATS
Del meu darrer article de juny a aquest blog, pel que fa al Constitucional, no hi puc treure, ni posar-hi res més. Sí, potser dir que com el meu avi, el meu pare i jo mateix i tants avis, pares i jo mateixos com hi ha a Catalunya, ja tornem a estar de nou al 12 de setembre, tant se val de quin any, si sempre és el mateix: a pencar i ja hi tornarem!.
Fem un parèntesi de política i respirem, que la feina està per fer.
ELS PASSATGERS REBUTJATS
Va ser una llarga i tediosa espera al aeroport de Dallas-Fortworth i quan dic tediosa és perquè amb moltes poques explicacions i moltíssimes menys atencions, m'hi vaig tirar 13 horetes de res esperant volar. No estàvem en mans d'una companyia low cost, era la totipotent American Airlines. Si això m'hagués passat a Espanya…però va passar a USA. La llarga espera es va resoldre pels vols de la mitja nit, quan ja estava a punt de fer-me el harakiri amb la targeta d'embarcament; de sobte una empleada de la companyia en persona, a viva veu, ni megafonia ni res, molt carinyosa ens va venir a donar una bona noticia: senyores i senyors, acabem de trobar una tripulació disposada a portar-los a Nova York, quan durant tot el dia la raó no era manca de tripulació, sinó una grandiosa tempesta que hi havia sobre Nova York.
Glup!. Ostres!, però que estava passant?. I qui era aquella tripulació?, i com és que estava disposada a fer aquell servei? Pel to de la empleada, donava a entendre que ho feien voluntàriament, com aquell qui diu, se'ls havia de donar les gracies.
En fi, els americans no es queixaven, estaven contents i reien, jo allà hi era foraster, així que mutxelo i cap al avió. Era un Jumbo que es va omplir del tot, però per l'escandalosa cridòria femenina que hi havia dins l'avió semblava que tot el passatge fossin dones, el volum de les converses a tot pulmó no va baixar ni quan l'avió s'estava enlairant, moment en que tota persona amb dos dits de front, s'ha de dedicar a posar l'orella amb tota atenció per a detectar qualsevol sorellet del avió que entenguem fora de lo normal. Aquesta concentració del passatger es essencial perquè l'avió vagi amunt, amunt, amunt… Per un moment imagineu que els pilots van distrets fent gresca amb les hostesses i l'avió fa una cosa rara, al menys que algú atent i lúcid pugui alertar Cuidaaaao!!! Què fot aquest ximple!, que s'ha tornat boig?. Tira cap amunt!!!. Per sort tot va anar be, el viatge que estava estipulat en unes 3 hores, sorprenentment just en va durar poc més de dues.
El company de butaca del costat, tenia aspecte de ser accessible, no semblava ser un executiu abstret en el seu super món superior. Vaig intentar avaluar el grau d'accessibilitat fent-li el comentari.- Ostres Quin dia!.
Era accessible. Em va contestar ràpidament.- Jo he arribat al aeroport a les 9 del matí.
La conversa ja va començar a rutllar. Aquest grup de dones, deuen ser d'una coral o potser d'una convenció de Tupperwear, li vaig deixar anar com a obrellaunes esbrinador.
.-En absolut. -em va contestar - És un grup social de mestresses de casa de Dallas, que cada any es reuneixen per anar a Nova York a fer les compres de Nadal. Ahir van sortir per la tele.
Faltava una setmana per Tot Sants!. No em vaig poder estar de dir .- Ja?. Però si encara no hem passat el Halloween!.
.- Es passen dos dies comprant a tort i a dret. Els de Bloomingdals ja les esperen fregant-se les mans. Tornen a Dallas carregades de paquets.
La cosa ja havia arrencat, ens havíem trobat dos xerraires; al final els iguals sempre ens acabem trobant.
Era de Brooklyn i estava casat amb una noia de Plano (una ciutat mitjaneta dels voltants de Dallas) on hi vivien els seus sogres. Era nebot del Johnny Farina, un dels dos germans components del grup musical Santo & Johnny (ni idea), em sonaven més com a components del grup del Lucky Luciano o de'n Gambino, que no pas a musics (potser influenciat per les pel·lícules de gàngsters, que les metralletes les porten dins l'estoig del instrument. Em vaig guardar el comentari). Si home, no et sona Sleepwalk?(ni flowers). Per un moment, em vaig sentir com en aquell acudit del Eugenio que es troben al tren un rus i un andalús. El rus exhibeix la seva erudició sobre les grans coses d'Espanya i l'andalús queda encerclat per la seva ignorància. Aquest, aclaparat, sense saber que contestar li acaba preguntant.- …y usté de donde e? Orgullosament el rus li contesta.- Yo soy ruso señor. Soy de la estepa. Tot d'una, em vaig veure a mi mateix com l'andalús del xistu contestant-li allò de Mu bueno lo polvorone!. Mu bueno!
Quan ell era un vailet, d'uns 8 anys, per casa del seu oncle hi anava molt el Pérez Prado (home!, aquest sí que el conec, el Mambo nº 8 – uuuuh! - Patricia…i tant, de tota la vida!. Per fi sabia alguna cosa).
Afortunadament, no vaig tenir la necessitat d'haver de presentar el meu pedigrí. Què li havia d'anar a explicar?, que era de Terrassa i el Xavi (futbolista del Barça) vivia pel carrer Galileu, a l'altre banda de la Rambla; que la meva família es va dedicar al tèxtil, fins que una de les darreres i cícliques crisis ens va deixar panxa enlaire? o be que la Senyora Caterina venia a casa a cosir una tarda a la setmana…vinga home!, no fotem!
Es va esplaià explicant-me que estava escrivint, per encàrrec, el guió d'una pel·lícula (ja deia jo que no era un executiu).
La historia anava d'un autobús que representa ser el vehicle que transporta els mortals al altre món. Ordenadament van pujant homes, dones, nens, gent diversa de totes les edats; de sobte l'empleat atura amb la ma al que va a pujar.- Ja està ple. No hi cap ningú més. Queda a terra, entre altre gent d'un nombrós grup.
En el llit d'un hospital, per alegria de familiars i sorpresa dels metges, un malalt revé d'un coma profund. El malalt és aquell que no havien deixat pujar al bus.
Així d'entrada em va semblar una historia bastant tocadeta. Amb evident poc tacte, li vaig dir.- Però… això ho estas fent o ja s'ha fet aquesta pel·lícula?. Tinc la sensació que aquesta historia ja l'he vist.
.- Tens raó. Aparentment sí. El quid està en que les persones que no han pujat al autobús, quedant a terra, enlloc de viatjar, segueixen vivint. En el decurs de la pel·lícula i d'una manera totalment casual, aquells que no varen poder pujar, van coincidint trobant-se. Alguns d'ells estableixen algun tipus de relació; altres per exemple, coincideixen en qualsevol lloc del món, per exemple en un restaurant, dinant a la taula del costat. Ells no obstant, quan es troben, es resulten familiars, com si s'haguessin vist abans, però no hi cauen d'on els ve aquesta sensació. Es l'espectador, com si fos Déu, qui veu com tot es va lligant.
Ho vaig trobar original o al menys curiós i diferent. De fet, no sabem per què a la vida ens anem trobant i relacionant les persones. D'altre banda, això de poder ser Déu tot estan asseguts a una butaca, trobo que als pringats ens fa molt de bo al fent-se sentir superiors, encara que només sigui per una hora i mitja i pagant.
No se si aquesta pel·lícula finalment s'ha fet o no, jo al menys ni l'he vist, ni en tinc constància. Tampoc he tornat a trobar-me mai més amb aquell brooklyniá company de viatge, que ni ell ni jo sabem com ens diem. Ell, haig de suposar que Farina, però qui sap.
Un cop a la terminal, va ser un campi qui pugui, després de tantes hores, tots teníem presa per arribar a destí. A penes un ràpid adéu i un fins mai més. Quines coses fem a la vida!.
Aquella historia no obstant, em va enganxar. Al taxi, d'anada al hotel, hi vaig estar pensant.
La meva mare, quan trobava ocasió, explicava de mi amb dos anyets, que estant de viatge familiar, van veure convençuts com me'n anava i de quina manera!, degut a una greu deshidratació per disenteria. Jo no tinc record de cap autobús, però no m'estranyaria que el Farina i jo haguéssim estat uns passatgers rebutjats d'aquell seu imaginari bus. Igual sí.
Fem un parèntesi de política i respirem, que la feina està per fer.
ELS PASSATGERS REBUTJATS
Va ser una llarga i tediosa espera al aeroport de Dallas-Fortworth i quan dic tediosa és perquè amb moltes poques explicacions i moltíssimes menys atencions, m'hi vaig tirar 13 horetes de res esperant volar. No estàvem en mans d'una companyia low cost, era la totipotent American Airlines. Si això m'hagués passat a Espanya…però va passar a USA. La llarga espera es va resoldre pels vols de la mitja nit, quan ja estava a punt de fer-me el harakiri amb la targeta d'embarcament; de sobte una empleada de la companyia en persona, a viva veu, ni megafonia ni res, molt carinyosa ens va venir a donar una bona noticia: senyores i senyors, acabem de trobar una tripulació disposada a portar-los a Nova York, quan durant tot el dia la raó no era manca de tripulació, sinó una grandiosa tempesta que hi havia sobre Nova York.
Glup!. Ostres!, però que estava passant?. I qui era aquella tripulació?, i com és que estava disposada a fer aquell servei? Pel to de la empleada, donava a entendre que ho feien voluntàriament, com aquell qui diu, se'ls havia de donar les gracies.
En fi, els americans no es queixaven, estaven contents i reien, jo allà hi era foraster, així que mutxelo i cap al avió. Era un Jumbo que es va omplir del tot, però per l'escandalosa cridòria femenina que hi havia dins l'avió semblava que tot el passatge fossin dones, el volum de les converses a tot pulmó no va baixar ni quan l'avió s'estava enlairant, moment en que tota persona amb dos dits de front, s'ha de dedicar a posar l'orella amb tota atenció per a detectar qualsevol sorellet del avió que entenguem fora de lo normal. Aquesta concentració del passatger es essencial perquè l'avió vagi amunt, amunt, amunt… Per un moment imagineu que els pilots van distrets fent gresca amb les hostesses i l'avió fa una cosa rara, al menys que algú atent i lúcid pugui alertar Cuidaaaao!!! Què fot aquest ximple!, que s'ha tornat boig?. Tira cap amunt!!!. Per sort tot va anar be, el viatge que estava estipulat en unes 3 hores, sorprenentment just en va durar poc més de dues.
El company de butaca del costat, tenia aspecte de ser accessible, no semblava ser un executiu abstret en el seu super món superior. Vaig intentar avaluar el grau d'accessibilitat fent-li el comentari.- Ostres Quin dia!.
Era accessible. Em va contestar ràpidament.- Jo he arribat al aeroport a les 9 del matí.
La conversa ja va començar a rutllar. Aquest grup de dones, deuen ser d'una coral o potser d'una convenció de Tupperwear, li vaig deixar anar com a obrellaunes esbrinador.
.-En absolut. -em va contestar - És un grup social de mestresses de casa de Dallas, que cada any es reuneixen per anar a Nova York a fer les compres de Nadal. Ahir van sortir per la tele.
Faltava una setmana per Tot Sants!. No em vaig poder estar de dir .- Ja?. Però si encara no hem passat el Halloween!.
.- Es passen dos dies comprant a tort i a dret. Els de Bloomingdals ja les esperen fregant-se les mans. Tornen a Dallas carregades de paquets.
La cosa ja havia arrencat, ens havíem trobat dos xerraires; al final els iguals sempre ens acabem trobant.
Era de Brooklyn i estava casat amb una noia de Plano (una ciutat mitjaneta dels voltants de Dallas) on hi vivien els seus sogres. Era nebot del Johnny Farina, un dels dos germans components del grup musical Santo & Johnny (ni idea), em sonaven més com a components del grup del Lucky Luciano o de'n Gambino, que no pas a musics (potser influenciat per les pel·lícules de gàngsters, que les metralletes les porten dins l'estoig del instrument. Em vaig guardar el comentari). Si home, no et sona Sleepwalk?(ni flowers). Per un moment, em vaig sentir com en aquell acudit del Eugenio que es troben al tren un rus i un andalús. El rus exhibeix la seva erudició sobre les grans coses d'Espanya i l'andalús queda encerclat per la seva ignorància. Aquest, aclaparat, sense saber que contestar li acaba preguntant.- …y usté de donde e? Orgullosament el rus li contesta.- Yo soy ruso señor. Soy de la estepa. Tot d'una, em vaig veure a mi mateix com l'andalús del xistu contestant-li allò de Mu bueno lo polvorone!. Mu bueno!
Quan ell era un vailet, d'uns 8 anys, per casa del seu oncle hi anava molt el Pérez Prado (home!, aquest sí que el conec, el Mambo nº 8 – uuuuh! - Patricia…i tant, de tota la vida!. Per fi sabia alguna cosa).
Afortunadament, no vaig tenir la necessitat d'haver de presentar el meu pedigrí. Què li havia d'anar a explicar?, que era de Terrassa i el Xavi (futbolista del Barça) vivia pel carrer Galileu, a l'altre banda de la Rambla; que la meva família es va dedicar al tèxtil, fins que una de les darreres i cícliques crisis ens va deixar panxa enlaire? o be que la Senyora Caterina venia a casa a cosir una tarda a la setmana…vinga home!, no fotem!
Es va esplaià explicant-me que estava escrivint, per encàrrec, el guió d'una pel·lícula (ja deia jo que no era un executiu).
La historia anava d'un autobús que representa ser el vehicle que transporta els mortals al altre món. Ordenadament van pujant homes, dones, nens, gent diversa de totes les edats; de sobte l'empleat atura amb la ma al que va a pujar.- Ja està ple. No hi cap ningú més. Queda a terra, entre altre gent d'un nombrós grup.
En el llit d'un hospital, per alegria de familiars i sorpresa dels metges, un malalt revé d'un coma profund. El malalt és aquell que no havien deixat pujar al bus.
Així d'entrada em va semblar una historia bastant tocadeta. Amb evident poc tacte, li vaig dir.- Però… això ho estas fent o ja s'ha fet aquesta pel·lícula?. Tinc la sensació que aquesta historia ja l'he vist.
.- Tens raó. Aparentment sí. El quid està en que les persones que no han pujat al autobús, quedant a terra, enlloc de viatjar, segueixen vivint. En el decurs de la pel·lícula i d'una manera totalment casual, aquells que no varen poder pujar, van coincidint trobant-se. Alguns d'ells estableixen algun tipus de relació; altres per exemple, coincideixen en qualsevol lloc del món, per exemple en un restaurant, dinant a la taula del costat. Ells no obstant, quan es troben, es resulten familiars, com si s'haguessin vist abans, però no hi cauen d'on els ve aquesta sensació. Es l'espectador, com si fos Déu, qui veu com tot es va lligant.
Ho vaig trobar original o al menys curiós i diferent. De fet, no sabem per què a la vida ens anem trobant i relacionant les persones. D'altre banda, això de poder ser Déu tot estan asseguts a una butaca, trobo que als pringats ens fa molt de bo al fent-se sentir superiors, encara que només sigui per una hora i mitja i pagant.
No se si aquesta pel·lícula finalment s'ha fet o no, jo al menys ni l'he vist, ni en tinc constància. Tampoc he tornat a trobar-me mai més amb aquell brooklyniá company de viatge, que ni ell ni jo sabem com ens diem. Ell, haig de suposar que Farina, però qui sap.
Un cop a la terminal, va ser un campi qui pugui, després de tantes hores, tots teníem presa per arribar a destí. A penes un ràpid adéu i un fins mai més. Quines coses fem a la vida!.
Aquella historia no obstant, em va enganxar. Al taxi, d'anada al hotel, hi vaig estar pensant.
La meva mare, quan trobava ocasió, explicava de mi amb dos anyets, que estant de viatge familiar, van veure convençuts com me'n anava i de quina manera!, degut a una greu deshidratació per disenteria. Jo no tinc record de cap autobús, però no m'estranyaria que el Farina i jo haguéssim estat uns passatgers rebutjats d'aquell seu imaginari bus. Igual sí.
sábado, 29 de mayo de 2010
RENATO CORASSONE Y EL INICIO DEL NUEVO CICLO
Llegeixo aquí al blog, el comentari d'un lector anònim que demana si podria escriure els articles en castellà, doncs te uns amics a Salamanca que els pot interessar llegir-me. No es la primera vegada que se'm fa aquest suggeriment. De fet ja ho vaig combinant, també m'agrada escriure en castellà. En tot cas, aprofito per dir que m'agradaria mes participació dels lectors en els comentaris; tant més, quan és pot fer de manera anònima. Em faria sentir menys absurd i no és que m'incomodi sentir-me'n, però tampoc cal tant.
Si a aquests amics de Salamanca els interessa el blog, com hi ha articles en català i castellà entre barrejats, per fer proselitisme del català a Espanya, avui escriuré en castellà. A veure si s'animen a llegir també els que estan en català i així, al final, hi ha manera d'entendre'ns!.
RENATO CORASSONE Y EL INICIO DEL NUEVO CICLO
Al meu bon amic Jesús Garcia
que li toca tibar el carro amb voluntat i força.
Hace unos días escuchaba a una avisada política, que a la pregunta de como veía ella las consecuencias futuras de una determinada medida de gobierno que había tomado, muy impuesta de que en política hay que ser cuco, en su caso imagino que cuca, contestó .- Yo soy política, no me haga hacer de adivina.
Debe ser grotesco estar en el escenario y no saber que papel se representa. Los políticos, si nos llevan a la guerra del Peloponeso, deben prever cuales serán los beneficios de tan sacrificado riesgo. Desde su privilegiada posición, su mayor deuda con el ciudadano es discernir entre lo que es pan para hoy y hambre para mañana o bien la siembra de hoy, será nuestro pan de mañana. A los políticos les necesitamos para que vean más allá del horizonte, fijen objetivos de futuro y nos marquen el camino a seguir; no más. Del presente, ya nos ocupamos nosotros, si ellos nos dejan.
Dicen que al Presidente del Gobierno se le remunera con unos 90.000 € anuales netos y a un Diputado de los de la clac con 40.000 € año más gastos. Con estos sueldos, comparados con lo que ingresa un ciudadano medio en activo, podemos concluir que los españoles no somos nada tacaños con nuestros políticos. Así remunerados, tan por encima de la media, deberíamos esperar mucho más de ellos y exigirles que fueran verdaderos hacedores de futuro y no caminantes con la mirada fija en los zapatos que les confiamos cada 4 años.
Son malos tiempos los que vivimos. Verdaderamente debe ser época de grandes cambios, puesto que son demasiadas cosas las que están fallando y puestas en duda. Hasta al Buen Dios se pone en duda y sin embargo, somos pocos los que cuestionamos al Diablo.
Una generación, la mía, nos amamantamos de L'âge de raison Sartriano, Ginsberg, Kerouac, Camus. Pasamos, casi sin enterarnos y de un salto, de Renato Corassone a los Beatles y con todo este bagaje, llegamos más o menos hasta los Juegos Olímpicos del 92 y a todo estirar, pongamos hasta el 2000. Hoy, no veo cual es la nueva âge de raison, la que debe conducirnos al futuro.
Bien es cierto y no quisiera equivocarme, que hace poco he visto un tenue rayo de luz en un reciente anuncio de El Corte Inglés; he escuchado de nuevo a Renato Corassone, “Il pericolo numero uno…” ¿Puede interpretarse como el inicio del nuevo ciclo?. ¿Nos reiniciamos como los ordenadores, pero ahora con experiencia adquirida?.
Sin embargo, por ahora, al no haber hitos fijados, es difícil reconocer un pensamiento lúcido, así que con demasiada frecuencia se nos cuelan gatos por liebres. Actualmente, como torpeza extrema, lo más próximo que tenemos sería el debate sobre el uso de la burka y el niqab. Podría haberse evitado el debate y legislar por lo más obvio y natural: la seguridad y convivencia social. Por más que cambien los tiempos, la cara sigue siendo el espejo del alma y la información que nos transmite una cara, aun nos es indispensable para nuestra relación y convivencia social. No obstante, se aborda por el lado más espinoso y etéreo, el religioso y racial, lo que nos revela a unos políticos de una cortedad de miras deprimente. Aparte, claro está, de que indocumentados aviesos y un buen surtido de pardillos, nos regalen los oídos con estúpidas teorías religiosas, lecciones sociales de acogida y tolerancia, y demás.
No se qué sucedería si un día decido pasear ostentosamente cerca de un policía, con la cabeza cubierta con una media y una gabardina negra de amplias hechuras. Hombre!, sospechoso si seria, pero tanto como alguien bajo una burka, niqab o con casco de motorista (que de estos hay más que de burkas y niqabs) entrando en una joyería u oficina de la Caixa.
Sí. Debería prohibirse a los motoristas ir con el casco puesto andando por la calle. También debería prohibirseme a mi ir con una media en la cabeza, al igual que ocultarme en público bajo una burka o niqab (¿qué estoy ocultando?. ¿Debo acreditar que soy mujer o también puedo ser atracador o fanático suicida?).
No es la religión lo que debe prohibir o autorizar andar embozado; lo que debe defenderse es nuestra seguridad, confianza en el prójimo y convivencia social.
Por lo que concierne a la hiyab, al chador o la shayla, francamente…con afán inquisidor también podría prohibirse el uso de agujas, pendientes, anillos y aretes, y otros objetos punzantes con los que algunas personas (un suponer), se atraviesan orejas, nariz, boca, lengua, cejas y demás decoraciones artísticas. Es posible que mi sentido de la dignidad humana esté equivocado y ser persona sea otra cosa, pero yo lo percibo como denigrante para el ser humano y como tal, me ofende y lo siento.
Es irritante ver a los políticos tan confundidos, haciendo un derrochador malgasto de la democracia, con insistente falta de imaginación y lucidez. Política, en democracia, significa imaginar, creer, convencer y pactar. Cuando un político pretende hallar su razón a través de los Tribunales, nos dice sin rubor que es incapaz para el acuerdo, exhibe su fracaso, solo compensable con la dimisión.
Hacer política a través de los Tribunales es un malgasto de la democracia que repercute en el pueblo. El ciudadano acaba sintiéndose decepcionado, la mayor de las veces engañado, inútilmente cansado, ajeno y finalmente decidido a no ejercer lo que es la base de la democracia: votar. Y este malgasto, sí debería ser un delito.
El archi aburrido tema del Tribunal Constitucional y el Estatut de Catalunya, pone de manifiesto, una vez más, que salir al escenario sin saber qué papel se representa es grotesco y según que dignidad gaste uno, patético. Imagino que por alguna razón técnica descontrolada, este Tribunal se ha convertido involuntariamente en otro órgano político y se ve haciendo un trabajo no propio. Se le somete a un papel mediador, que confusamente asume para el encaje de intereses políticos, usando medios jurídicos. El acuerdo es imposible porque los margenes de maniobra son muy volátiles. Para el pacto están los políticos, no los jueces.
Una ley Estatal aprobada por la democracia indirecta a través de dos Parlamentos y un Senado español, posteriormente en democracia directa, aprobado por la cúspide de la democracia, el pueblo en plebiscito (Referéndum ), el Tribunal Constitucional, honestamente, debería declararse no competente, puesto que el sistema, por ética y por higiene, no debe permitir jamás, en ningún caso, ir contra una decisión del pueblo. Nuestra democracia no es la del señor Honecker o los hermanos Castro.
En la película “En el limite del amor”, hacia el final, hay una escena que sucede en Escocia. Representa un juicio contra un joven ex capitán, héroe de la II Guerra Mundial. Su culpabilidad es evidente, pero el jurado orgulloso de su héroe, lo declara inocente. En el momento de la sentencia el Juez le dice.- Su pueblo, que es quien le juzga, le ha declarado inocente, pero debo decirle que su acción es totalmente condenable. Le declaro inocente.
Sabia que la democracia no es un valor especulativo.
Si a aquests amics de Salamanca els interessa el blog, com hi ha articles en català i castellà entre barrejats, per fer proselitisme del català a Espanya, avui escriuré en castellà. A veure si s'animen a llegir també els que estan en català i així, al final, hi ha manera d'entendre'ns!.
RENATO CORASSONE Y EL INICIO DEL NUEVO CICLO
Al meu bon amic Jesús Garcia
que li toca tibar el carro amb voluntat i força.
Hace unos días escuchaba a una avisada política, que a la pregunta de como veía ella las consecuencias futuras de una determinada medida de gobierno que había tomado, muy impuesta de que en política hay que ser cuco, en su caso imagino que cuca, contestó .- Yo soy política, no me haga hacer de adivina.
Debe ser grotesco estar en el escenario y no saber que papel se representa. Los políticos, si nos llevan a la guerra del Peloponeso, deben prever cuales serán los beneficios de tan sacrificado riesgo. Desde su privilegiada posición, su mayor deuda con el ciudadano es discernir entre lo que es pan para hoy y hambre para mañana o bien la siembra de hoy, será nuestro pan de mañana. A los políticos les necesitamos para que vean más allá del horizonte, fijen objetivos de futuro y nos marquen el camino a seguir; no más. Del presente, ya nos ocupamos nosotros, si ellos nos dejan.
Dicen que al Presidente del Gobierno se le remunera con unos 90.000 € anuales netos y a un Diputado de los de la clac con 40.000 € año más gastos. Con estos sueldos, comparados con lo que ingresa un ciudadano medio en activo, podemos concluir que los españoles no somos nada tacaños con nuestros políticos. Así remunerados, tan por encima de la media, deberíamos esperar mucho más de ellos y exigirles que fueran verdaderos hacedores de futuro y no caminantes con la mirada fija en los zapatos que les confiamos cada 4 años.
Son malos tiempos los que vivimos. Verdaderamente debe ser época de grandes cambios, puesto que son demasiadas cosas las que están fallando y puestas en duda. Hasta al Buen Dios se pone en duda y sin embargo, somos pocos los que cuestionamos al Diablo.
Una generación, la mía, nos amamantamos de L'âge de raison Sartriano, Ginsberg, Kerouac, Camus. Pasamos, casi sin enterarnos y de un salto, de Renato Corassone a los Beatles y con todo este bagaje, llegamos más o menos hasta los Juegos Olímpicos del 92 y a todo estirar, pongamos hasta el 2000. Hoy, no veo cual es la nueva âge de raison, la que debe conducirnos al futuro.
Bien es cierto y no quisiera equivocarme, que hace poco he visto un tenue rayo de luz en un reciente anuncio de El Corte Inglés; he escuchado de nuevo a Renato Corassone, “Il pericolo numero uno…” ¿Puede interpretarse como el inicio del nuevo ciclo?. ¿Nos reiniciamos como los ordenadores, pero ahora con experiencia adquirida?.
Sin embargo, por ahora, al no haber hitos fijados, es difícil reconocer un pensamiento lúcido, así que con demasiada frecuencia se nos cuelan gatos por liebres. Actualmente, como torpeza extrema, lo más próximo que tenemos sería el debate sobre el uso de la burka y el niqab. Podría haberse evitado el debate y legislar por lo más obvio y natural: la seguridad y convivencia social. Por más que cambien los tiempos, la cara sigue siendo el espejo del alma y la información que nos transmite una cara, aun nos es indispensable para nuestra relación y convivencia social. No obstante, se aborda por el lado más espinoso y etéreo, el religioso y racial, lo que nos revela a unos políticos de una cortedad de miras deprimente. Aparte, claro está, de que indocumentados aviesos y un buen surtido de pardillos, nos regalen los oídos con estúpidas teorías religiosas, lecciones sociales de acogida y tolerancia, y demás.
No se qué sucedería si un día decido pasear ostentosamente cerca de un policía, con la cabeza cubierta con una media y una gabardina negra de amplias hechuras. Hombre!, sospechoso si seria, pero tanto como alguien bajo una burka, niqab o con casco de motorista (que de estos hay más que de burkas y niqabs) entrando en una joyería u oficina de la Caixa.
Sí. Debería prohibirse a los motoristas ir con el casco puesto andando por la calle. También debería prohibirseme a mi ir con una media en la cabeza, al igual que ocultarme en público bajo una burka o niqab (¿qué estoy ocultando?. ¿Debo acreditar que soy mujer o también puedo ser atracador o fanático suicida?).
No es la religión lo que debe prohibir o autorizar andar embozado; lo que debe defenderse es nuestra seguridad, confianza en el prójimo y convivencia social.
Por lo que concierne a la hiyab, al chador o la shayla, francamente…con afán inquisidor también podría prohibirse el uso de agujas, pendientes, anillos y aretes, y otros objetos punzantes con los que algunas personas (un suponer), se atraviesan orejas, nariz, boca, lengua, cejas y demás decoraciones artísticas. Es posible que mi sentido de la dignidad humana esté equivocado y ser persona sea otra cosa, pero yo lo percibo como denigrante para el ser humano y como tal, me ofende y lo siento.
Es irritante ver a los políticos tan confundidos, haciendo un derrochador malgasto de la democracia, con insistente falta de imaginación y lucidez. Política, en democracia, significa imaginar, creer, convencer y pactar. Cuando un político pretende hallar su razón a través de los Tribunales, nos dice sin rubor que es incapaz para el acuerdo, exhibe su fracaso, solo compensable con la dimisión.
Hacer política a través de los Tribunales es un malgasto de la democracia que repercute en el pueblo. El ciudadano acaba sintiéndose decepcionado, la mayor de las veces engañado, inútilmente cansado, ajeno y finalmente decidido a no ejercer lo que es la base de la democracia: votar. Y este malgasto, sí debería ser un delito.
El archi aburrido tema del Tribunal Constitucional y el Estatut de Catalunya, pone de manifiesto, una vez más, que salir al escenario sin saber qué papel se representa es grotesco y según que dignidad gaste uno, patético. Imagino que por alguna razón técnica descontrolada, este Tribunal se ha convertido involuntariamente en otro órgano político y se ve haciendo un trabajo no propio. Se le somete a un papel mediador, que confusamente asume para el encaje de intereses políticos, usando medios jurídicos. El acuerdo es imposible porque los margenes de maniobra son muy volátiles. Para el pacto están los políticos, no los jueces.
Una ley Estatal aprobada por la democracia indirecta a través de dos Parlamentos y un Senado español, posteriormente en democracia directa, aprobado por la cúspide de la democracia, el pueblo en plebiscito (Referéndum ), el Tribunal Constitucional, honestamente, debería declararse no competente, puesto que el sistema, por ética y por higiene, no debe permitir jamás, en ningún caso, ir contra una decisión del pueblo. Nuestra democracia no es la del señor Honecker o los hermanos Castro.
En la película “En el limite del amor”, hacia el final, hay una escena que sucede en Escocia. Representa un juicio contra un joven ex capitán, héroe de la II Guerra Mundial. Su culpabilidad es evidente, pero el jurado orgulloso de su héroe, lo declara inocente. En el momento de la sentencia el Juez le dice.- Su pueblo, que es quien le juzga, le ha declarado inocente, pero debo decirle que su acción es totalmente condenable. Le declaro inocente.
Sabia que la democracia no es un valor especulativo.
domingo, 2 de mayo de 2010
MESSI, MESSI, MESSI
No se si ens passa a molts, però hi ha dies en que un es pregunta si el que fan falta son noticies o el que sobren son mitjans. Sembla que tots a una, premsa, radio i televisió agafen una borratxera amb una noticia i vinga a donar-hi voltes!. Acabem tots hipnotitzats. Les noticies no acaben per evolució pròpia, sinó que es moren per desgast.Diuen del poder seductor de la publicitat, però el prefereixo al poder mesmèric de la premsa.
Les darreres setmanes ens han arribat a posar malalts amb el Messi, el Madrid-Barça i la hipnosi col·lectiva del Inter… Hem anat tant guiats i d'esma que fins i tot el llenguatge ha quedat afectat; en Màrius Serra, suposo que amb fina ironia, va publicar a La Vanguardia dos articles consecutius, donant 600 possibilitats d'adjectius qualificatius pel Messi.
La cosa també m'ha tocat a mi i de prop; alguns auto denominats amics meus, m'han exigit que escrigui sobre el Messi. Molts d'ells ja m'han dit que saben on visc i coneixen per on es belluguen els meus fills, entenc prou be quan en rigor es tracta d'una amenaça, abans de res la integritat de la meva família i la meva pròpia. No ho discutiré més: avui toca Messi.
D'entre l'allau d'escrits i paraules elogioses, vaig trobar a La Vanguardia del 8 d'abril una brevíssima carta dels lectors que deia:
El niño del Barça
Messi, un niño que juguetea entre los grandes. Todos desearíamos que nunca creciera. Es un gigante incomparable.
Salvatore Adduci
Suscriptor
Barcelona
Pel meu gust una visió molt brillant del Messi. Al seu dot innat, se li ha de sumar la passió infantil pel que fa. Les mares en saben força d'això quan criden als fills a dinar, és a la quarta vegada quan s'obté una llunyana i condescendent resposta.- “Espeeeeera”. També el Messi se'l veu absort fent giragonses amb la pilota als peus. “Passa-la!. Xuta ja!. Espeeeeera”. Se'n surt i la clava. Un prodigi d'imaginació!. Li ha esclatat el nen.
Soc un convençut de que als adults, en freqüència ens perd això: ser adults. El coneixement, l'experiència, la repetició dels fets, sense adonant-se'n, van convertint la nostre vida en una rutina. Ens justifiquem convençuts de que l'experiència és el que ens fa ser eficaços; però per contra, no ens adonem que la rutina és un factor desmotivador. S'entra en un cercle viciós, sense motivació no hi ha imaginació i sense imaginació no hi ha motivació. Els autèntics límits que tenim les persones son els de la imaginació. El coneixement és l'eina, no la frontera i l'eina és l'útil de la imaginació i els reis de la imaginació son els nanos, ja que és d'això del que viuen (els falta l'eina).
Fa uns anys, estàvem un grup de persones en conversa distesa, entre les que hi havia un apreciat escriptor, ex company de feina, Premi d'honor de les Lletres Catalanes, jo sostenia la idea que els professionals davant de la feina, actitudinalment hauríem de comportant-se com si fóssim amateurs, està sempre en situació de com si fos el primer dia. L'escriptor, que el tinc per un dels grans, va saltar vehementment sobre la idea dient-me a mi i a tots als del grup, que no hi estava d'acord: L'amateurisme havia fet grans disbarats al mon, el que s'esqueia era el professionalisme i la professionalització. Discretament vaig plegar veles, no em va semblar adequat polemitzar cos a cos i en public, amb una persona molt ben considerada per mi i en general per tothom. Al cap i a la fi, es tractava d'una idea que en aquell moment tampoc ens duia enlloc, doncs el que en realitat fèiem era temps perquè ens avisessin per passar a dinar. No obstant, allò em devia quedar al pap i avui m'ha revingut al cap.
Passats els anys, haig de reconèixer que potser sí que la paraula amateur no donava el sentit exacta de la idea, m'imagino al admirat escriptor, veient al Pepe Gotera i Otilio, chapuzas a domicilio, potinejant els delicats mecanismes del rentavaixelles de casa seva.
I es que les paraules, no tant sols tenen significat, sinó que ben escollides i col·locades, tenen a més sentit. Dies enrere, li escrivia a un amic poeta, dient-li com m'agradava la facilitat que tenia en el us de les paraules, doncs tot dient el que diuen, transmeten addicionalment un sentiment o per dir-ho en llenguatge d'ara, expressen la idea amb Alta Definició (HD). Aquesta seria la diferencia entre significat i sentit.
Per expressar la meva idea, se'm belluguen tres paraules: amateur-infantil-imaginació, que usades en solitari, referit a un adult, sonen més aviat a insult que no pas a una altre cosa. Sens dubte, no soc un dels grans del llenguatge, no tinc aquella qualitat.
Sempre m'he sentit atret per aquestes persones que tot i sent adultes, tan se val si son pastors com directors generals o futbolistes d'elit, un dia els hi descobreixes un tret amateur-infantil-imaginació, tot explicant-te amb apassionat entusiasme com han construït i funciona tota la maqueta del tren elèctric o com distribueixen les diverses varietats de vegetals a l'hort que s'han fet a casa o la perpetua sorpresa que li causa el Cosmos infinit. Trobo que aquests tipus, els homo-adultus-infans son persones amb varies portes i per tant amb una més amplia gama d'expectatives que les nostres, la dels homo-adultus-adultus que només en tenim una i de vegades inclús ens grinyola al obrir-la una mica més del que ens és corrent.
Com el tema evidentment és el Messi, no em puc estar de demanar-li que segueixi tocant el "tambor de llauna". I és que si s'ho qüestiona, sàpiga que ser homo-adultus-infans és una qualitat, no un defecte. Que si un dia la perdes, seguirà sent un bon jugador com qualsevol dels seus companys (mai vulgaret com l'Slatan), però no el nen, gegant incomparable com és ara.
I ja que avui, sota coacció he parlat de futbol (ja m'agradaria entendre-hi!), ara diré la meva: espero que un dia, algú ens esclareixi l'enigma del nucli Guardiola-Laporta; l'electrò Eto'o, el neutró Ibrahimovich i el protó mare del Bojan. Com creu el mestre Cruyiff, son els petits detalls els que fan canviar les coses i aquest petit detall és el que ens ha impedit estar a la final de la Champions i potser inclús guanyar-la. Com diu aquell, un dia se sabrà tot.
Les darreres setmanes ens han arribat a posar malalts amb el Messi, el Madrid-Barça i la hipnosi col·lectiva del Inter… Hem anat tant guiats i d'esma que fins i tot el llenguatge ha quedat afectat; en Màrius Serra, suposo que amb fina ironia, va publicar a La Vanguardia dos articles consecutius, donant 600 possibilitats d'adjectius qualificatius pel Messi.
La cosa també m'ha tocat a mi i de prop; alguns auto denominats amics meus, m'han exigit que escrigui sobre el Messi. Molts d'ells ja m'han dit que saben on visc i coneixen per on es belluguen els meus fills, entenc prou be quan en rigor es tracta d'una amenaça, abans de res la integritat de la meva família i la meva pròpia. No ho discutiré més: avui toca Messi.
D'entre l'allau d'escrits i paraules elogioses, vaig trobar a La Vanguardia del 8 d'abril una brevíssima carta dels lectors que deia:
El niño del Barça
Messi, un niño que juguetea entre los grandes. Todos desearíamos que nunca creciera. Es un gigante incomparable.
Salvatore Adduci
Suscriptor
Barcelona
Pel meu gust una visió molt brillant del Messi. Al seu dot innat, se li ha de sumar la passió infantil pel que fa. Les mares en saben força d'això quan criden als fills a dinar, és a la quarta vegada quan s'obté una llunyana i condescendent resposta.- “Espeeeeera”. També el Messi se'l veu absort fent giragonses amb la pilota als peus. “Passa-la!. Xuta ja!. Espeeeeera”. Se'n surt i la clava. Un prodigi d'imaginació!. Li ha esclatat el nen.
Soc un convençut de que als adults, en freqüència ens perd això: ser adults. El coneixement, l'experiència, la repetició dels fets, sense adonant-se'n, van convertint la nostre vida en una rutina. Ens justifiquem convençuts de que l'experiència és el que ens fa ser eficaços; però per contra, no ens adonem que la rutina és un factor desmotivador. S'entra en un cercle viciós, sense motivació no hi ha imaginació i sense imaginació no hi ha motivació. Els autèntics límits que tenim les persones son els de la imaginació. El coneixement és l'eina, no la frontera i l'eina és l'útil de la imaginació i els reis de la imaginació son els nanos, ja que és d'això del que viuen (els falta l'eina).
Fa uns anys, estàvem un grup de persones en conversa distesa, entre les que hi havia un apreciat escriptor, ex company de feina, Premi d'honor de les Lletres Catalanes, jo sostenia la idea que els professionals davant de la feina, actitudinalment hauríem de comportant-se com si fóssim amateurs, està sempre en situació de com si fos el primer dia. L'escriptor, que el tinc per un dels grans, va saltar vehementment sobre la idea dient-me a mi i a tots als del grup, que no hi estava d'acord: L'amateurisme havia fet grans disbarats al mon, el que s'esqueia era el professionalisme i la professionalització. Discretament vaig plegar veles, no em va semblar adequat polemitzar cos a cos i en public, amb una persona molt ben considerada per mi i en general per tothom. Al cap i a la fi, es tractava d'una idea que en aquell moment tampoc ens duia enlloc, doncs el que en realitat fèiem era temps perquè ens avisessin per passar a dinar. No obstant, allò em devia quedar al pap i avui m'ha revingut al cap.
Passats els anys, haig de reconèixer que potser sí que la paraula amateur no donava el sentit exacta de la idea, m'imagino al admirat escriptor, veient al Pepe Gotera i Otilio, chapuzas a domicilio, potinejant els delicats mecanismes del rentavaixelles de casa seva.
I es que les paraules, no tant sols tenen significat, sinó que ben escollides i col·locades, tenen a més sentit. Dies enrere, li escrivia a un amic poeta, dient-li com m'agradava la facilitat que tenia en el us de les paraules, doncs tot dient el que diuen, transmeten addicionalment un sentiment o per dir-ho en llenguatge d'ara, expressen la idea amb Alta Definició (HD). Aquesta seria la diferencia entre significat i sentit.
Per expressar la meva idea, se'm belluguen tres paraules: amateur-infantil-imaginació, que usades en solitari, referit a un adult, sonen més aviat a insult que no pas a una altre cosa. Sens dubte, no soc un dels grans del llenguatge, no tinc aquella qualitat.
Sempre m'he sentit atret per aquestes persones que tot i sent adultes, tan se val si son pastors com directors generals o futbolistes d'elit, un dia els hi descobreixes un tret amateur-infantil-imaginació, tot explicant-te amb apassionat entusiasme com han construït i funciona tota la maqueta del tren elèctric o com distribueixen les diverses varietats de vegetals a l'hort que s'han fet a casa o la perpetua sorpresa que li causa el Cosmos infinit. Trobo que aquests tipus, els homo-adultus-infans son persones amb varies portes i per tant amb una més amplia gama d'expectatives que les nostres, la dels homo-adultus-adultus que només en tenim una i de vegades inclús ens grinyola al obrir-la una mica més del que ens és corrent.
Com el tema evidentment és el Messi, no em puc estar de demanar-li que segueixi tocant el "tambor de llauna". I és que si s'ho qüestiona, sàpiga que ser homo-adultus-infans és una qualitat, no un defecte. Que si un dia la perdes, seguirà sent un bon jugador com qualsevol dels seus companys (mai vulgaret com l'Slatan), però no el nen, gegant incomparable com és ara.
I ja que avui, sota coacció he parlat de futbol (ja m'agradaria entendre-hi!), ara diré la meva: espero que un dia, algú ens esclareixi l'enigma del nucli Guardiola-Laporta; l'electrò Eto'o, el neutró Ibrahimovich i el protó mare del Bojan. Com creu el mestre Cruyiff, son els petits detalls els que fan canviar les coses i aquest petit detall és el que ens ha impedit estar a la final de la Champions i potser inclús guanyar-la. Com diu aquell, un dia se sabrà tot.
lunes, 5 de abril de 2010
!CHUPATE ESA, ALBATROS!
Puse un pie y luego el otro en tierra firme, no era un pequeño paso para el hombre, pero un gran paso para la Humanidad, era sencillamente el móvil que interrumpió mi agradabilísima excursión en bicicleta, en una limpia y soleada mañana de Primavera, por uno de los cada día más concurridos paseos voramar del Maresme. Mi socio me llamaba para aclarar algunos puntos sobre un informe.
Con la bicicleta entre las piernas y enfrascado en la conversación, miraba sin atención especial como el leve movimiento del agua clara del mar, con suave movimiento de balanceo, hacía en la orilla la danza del vaivén.
Como un flash, a unos 50 metros vi algo que aparecía y desaparecía de la superficie del agua. ¿Qué había sido?. ¿Una foca?, ¿un delfín?, ¿la aleta de un peligroso tiburón?. Sin perder el hilo de la conversación, fijé la mirada en el agua intentando ver si de nuevo sucedía el fenómeno. Y ¡sí señor!, unos 30 segundos después salió del agua una especie de pato, tamaño gaviota, pero no era una gaviota, era parduzco; no tengo ni idea de aves, así que apurando mis recursos ignorantes, mentalmente le llamé Albatros. Repitió la inmersión de unos 30 segundos o algo más; emergía con un pez o parecido en la boca y con gesto ágil y hábil tragaba y así hasta unas tres veces más. Sin más explicación, de repente, en medio del agua, con agitado movimiento enérgico sacudió sus plumas, levantó el vuelo y se perdió hacia el sur.
Mi estúpida soberbia de animal superior, me dejó con los dos pies clavados en el suelo, desconcertado y medio deprimido en nombre de todos mis congeneres: la Especie Humana.
O sea, el hombre para volar ha necesitado millones de años de existencia. Las largas inmersiones a pulmón sólo las hacen unos aventajados buscadores de perlas o coral. Comer pescado fresco es un lujazo que ni en un japonés. Estar sumergido bajo el agua y salir volando a voluntad… creo que este logro aun no está a nuestro alcance. Aquel albatros (tendré que buscar en Google qué es un albatros), sin el menor pudor, inconsciente de lo que me estaba humillando como especie, lo hizo todo seguido y de una vez, sin darle la menor importancia, como si nada. Mi único mérito fue, y lo digo para desmentir a algunas amigas, entre ellas mi mujer, que fui capaz de ver toda esta escena, a la vez hablar por teléfono con concentración y encima sorprenderme. Hice no dos, sino ¡tres cosas a la vez!, aunque un amigo que me quiere bien, me hizo ver que hice 5: ver, hablar, sorprenderme, desconcertarme y medio deprimirme.
Que yo pudiera ir en bicicleta y el albatros no, no me pareció aplastantemente superior a lo que acababa de ver, tenia que remontar el ánimo y devolver a MI ESPECIE su puesto de ser superior. Un acto de semejante soberbia hizo que Luzbel se convirtiera en Lucifer y esté penando para siempre en el fuego eterno. Evalué el riesgo de mi postura reivindicativa y decidí que no era para tal castigo, así que decidí seguir en el empeño.
No fue sencillo hacerlo, tuve que pedalear bastante hasta encontrar una línea argumental sostenible, dicho así, en expresión de políticos con ideas sólidas y sostenibles. No conseguía encontrar argumentos suficientemente contundentes que dejaran al presunto albatros en poca cosa. Tuve que rebajar, como especie, las pretensiones y refugiarme más modestamente en la cuestión generacional y además reducida a las personas nacidas en el siglo XX, no más allá de 1958; es decir, mi generación. Esta sería mi apabullante tesis: SOMOS LA GENERACIÓN QUE HEMOS VIVIDO Y ASIMILADO LOS CAMBIOS MAS ESPECTACULARES DE TODA LA HISTORIA DE LA HUMANIDAD.
No tan solo hemos vivido y sido testigos de espectaculares cambios como antes nadie, sino que además nos hemos integrado en ellos como activos usuarios. De pequeños, como cosa natural, hemos visto como se hacia el transporte de mercancías en carros tirados por potentes percherones. Poquísimos años después fuimos testigos de como el hombre pisaba la Luna. Viajar de Barcelona a Puigcerdá era toda una epopeya, hoy ir a Nueva York es una vulgaridad, volver a Puigcerdá un shock emocional. Hemos usado una Hispano Olivetti robusta y negra, que ya había usado el abuelo. Hoy escribimos con elegantes Apple de diseño grácil. Nos hemos adaptado a lo efímero de los bienes de uso y también a lo efímero de la Plaza de Las Glorias. Nos creímos en la cresta de lo avanzado cuando compramos el primer PC con 8 megas de memoria RAM, hoy para arrancar el AUDI se necesita mucho más que eso. Recuerdo a mi padre esperando todo un día para hablar por teléfono con Vigo y eso que mi madre era telefonista de Telefónica. Hoy, a través del móvil, incluso podemos ver en tiempo real los goles del Alcorcón o del Olympic de Lyon. A cualquier albatros le parecería inasumible tanto cambio en unos pocos 60 años; ¡pues ahí estamos!, somos nosotros, como si tal cosa.
Si fragmentáramos la historia en grandes etapas, por ejemplo el Antiguo Imperio Egipcio (2686 a.C.) hasta Amenofis I (1560 a.C.) del Imperio Nuevo, estamos hablando de unos 1100 años, los cambios más apreciables podrían ser el material de algunas armas de guerra, tipos de carruajes y algo en arquitectura. Si lo tomamos desde Julio Cesar (49 a.C) hasta Diocleciano (305 d.C), unos 350 años, es posible que algún historiador pueda decirme lo contrario, pero si algo sucedió fue retroceder (conste que tampoco tengo ni idea de historia, por más que entre mi selección de autores estén los de La Biblia, Herodoto, Jaume Vicens y Ramón J. Sender, que por cierto, últimamente que tanto se ha ponderado a Miguel Delibes, sin quitarle el más mínimo mérito de gran escritor, siempre he pensado que algo debió beber de Sender. Dicho esto para mi desconocido lector, amante de la polémica y que espero aun me siga leyendo).
Bien es cierto que esta generación, hasta ahora única en la Historia Universal (a sabiendas de que la historia jamás es como fue, sino como se explica), “los escogidos” cuando llegamos a este Planeta, nos encontramos que desde Diocleciano hubieron algunos cambios determinantes; eso sí, en un tramo de 1600 años y no de 60 como nosotros: Gutenberg, Mozart, la máquina de vapor, la radio, el teléfono, Faraday, el motor de explosión, los rayos X, Freud. Con todo, conste que en el campo aun se labraba como cuando Diocleciano, por no decir Julio Cesar: mula y arado. Y en uso, algunos vi que aún eran de madera.
Se podrían citar otros muchos cambios espectaculares vividos. Cada lector podría completar la lista, pero con esto, creo que mi generación queda suficientemente exclusiva y muy por encima de cualquier otra generación. Así que… ¡Chúpate ésa, albatros!. Y otro día, menos aires de indiferente superioridad a la hora de exhibir habilidades y un poco más de respeto, que todos somos animales.
sábado, 27 de febrero de 2010
AI CARAI!... I COM S'HO FAN?
AI CARAI!... I COM S'HO FAN?
Josep Anselm Clavé va ser un polític de segona, que a més, no va ser massa del gust de l'establishment de l'època. La historia li haguera passat de llarg (de fet li va passar), a no ser perquè com a visionari va creure que el cant coral unia a les persones, creava i cohesionava grups i era una bona base per organitzar-se com a societat civil, és a dir, com a poble. Va impulsar el que la gent en va dir els Cors d'en Clavé, agrupació de cantaires d'extracció popular, molts d'ells sortits de les tavernes, amb l'única pretensió de passar l'estona, crear grups d'amistat i així allunyar-se de la lacra del moment: la beguda i el joc.
Actualment, la beguda i el joc no son els principals problemes de les classes populars o mitges. Avui, en canvi, la lacra son els forts símptomes de descohesió social i això no hauria de ser un concepte polític per un discurs de pacotilla, sinó motiu d'una profunda reflexió, doncs genera una situació social tòxica, de total desconfiança en tot i en tots que desemboca en una convivència malaltissa: el cadascú per ell.
Aquesta indefensió social, ens deixa de panxa enlaire, on els polítics i líders d'opinió ens hi fan magarrufes i pessigolles i quan els hi convé, la coça. Tot massa fràgil, massa senzill per l'engany. Crec que és necessària una societat amb capacitat d'organitzar-se civilment, al marge dels adoctrinaments polítics, més interessats que honestos. La descohesió va massa be als que manen.
Cal revisar l'idea d'en Clavé, ja que crec que les grans coses es generen amb petiteses, com la mateixa vida o les malalties greus i lleus, tot comença i acaba a mida microscòpica. I tot parlant de petiteses, permeteu-me un breu parèntesi. No te res a veure amb allà on anava, però em ve be dir-ho.
(Sobre la crisi, de la que en patim les conseqüències directes, a més de les paraules i propòsits, comitès i comissions, debats i diagnòstics que només ens bloqueja'n i encaterina'n, com si ens haguessin de donar alguna cosa, no en sortirà res de res. El país està íntegrament per reinventar, no produïm res i el que es fa és per empreses foranies amb poques arrels i vincles socials que estan aquí per la seva conveniència.
La solució la tenim la gent del país, no els governants. Els governants estan per administrar la riquesa que produïm, ells no son factors productius, ni imaginatius. Si fossin productius i imaginatius, allà estarien!. Així que la petitesa que els hi podem demanar és un acte de consciencia: que no si fiquin. Que no ens atribolin ni ens persegueixin, quan menys Estat veiem i hi hagi millor. Que es deixin de l'estúpid dirigisme, que deixin de posar normes i noves lleis, que deixin fer i passin un parell d'anys fent com si fessin. I si tot va be, un cop reinventats, ja podran tornar i els deixarem presumir de que tot ha estat gracies a ells, però que no ens re-collin més).
Tancat el parèntesi, torno al Clavé: “Els pobles que saben cantar junts, saben prosperar junts”.
Al menys jo, em sento marginat quan anant pel món veig com en països pròspers, en reunions professionals o associatives quan es permet una estona de gresca, una mica piripis o sobris, es poden posar a cantar junts una o dues cançons. Tots la saben i afinen, s'aplaudeixen a ells mateixos i s'ho han passat la mar de be TOTS JUNTS.
D'això, els catalans, no en tenim ni idea, perquè tots plegats no sabem cap cançó, ni com fer-ho per posant-se a cantar junts. Sabem fins a la segona estrofa d'Els Segadors, quasi tot l'himne del Barça (els del Espanyol amb la lletra feta al seu gust) i malament el cumpleaños feliz, en castellà.
Ara que hi ha tants nouvinguts, es una bona oportunitat, com element integrador, que a les escoles des d'els 8 als 16 anys, dediquin 2 ó 3 horetes a la setmana al cant coral, resistint la tradicional oposició dels Mestres, PP, Verds, Ciutadans i afins.
Si els escacs ajuden a harmonitzar els processos mentals del individu, el cant coral, dòna estructura al esforç individual en favor del grup. S'han d'harmonitzar les veus, afinar, saber-se la música i la lletra, entrar i sortir a temps. Si com a grup es funciona, el resultat serà bo i és el propi grup qui de immediat reconeix l'èxit. Es tracta d'un aprenentatge subliminal.
Cantar a cor, ni és una cursilada, ni un substitutiu d'estudiar música. Per poc que si posi, gaire be sempre és una activitat gratificant. No és una assignatura, és una reveladora activitat social de caire obligatori feta a l'escola. No es tracta d'arrencar un programa kumbaiá, ni de fer cap carrera musical, ni de ser el planter de la Operación Triunfo. Es tracta d'un pla pedagògic, d'ensenyar als nois a divertir-se cantant musica actual, arranjada pel cant coral per una, dues o més veus, segons edat i qualitats del grup i sobre tot, a saber treballar en grup, a responsabilitzar-se i reconèixer la importància de fer-ho be doncs de l'aportació individual, en depèn l'èxit de tot el grup. A elevar l'esperit participatiu tan oblidat i tan necessari. Tant més, quan les noves tecnologies ens presenten un incert panorama nou: molta comunicació, poca profunditat i arrelament.
El mecanisme és senzill, qui no aporta al grup, és el propi grup qui l'arrossega. Si així i tot no segueix, és el grup qui l'exclou i no oblidem que l'ésser humà és un animal gregari; l'elecció de la marginació és una tara que precisa d'un altre tipus de tractament.
Sí. Es tracta d'aprofitar el recurs de la part més humana del home, la que és el principal motor de tota la vida, de tota decisió: els sentiments i les emocions, ja que en aquest cas la raó, que cau cap a la banda animal del home, no hi te cap paper. La raó avalua si convé o no convé, tal i com fa qualsevol altre animal a l'hora de decidir. La música, no obstant, com element abstracta, és generadora de sentiments i emocions.
Avui i crec que en el futur, les empreses analitzen i seleccionen persones fixant-se més en les actituds que no pas en els coneixements. Els coneixements s'adquireixen amb masters, consultories externes o formació ad hoc. Els qui millor s'integraran i seran efectius dins del grup de l'empresa, seran els que portin en el ADN humà, no en el animal, el sentir-se importants dins d'un equip.
Es cert que cal comptar que de tan en tan, sorgeixen individualitats genials, però aquesta no és la norma de la força d'un país. La força rau en la cohesió del col·lectiu.
Com element cohesionador, hi ha qui ha fet experiències de cant coral en grups de sordmuts (una serie de TV de gran èxit a USA, Glee, recull aquesta experiència. Al peu del article en podeu veure un fragment). És per pensar-s'hi i prendre-s'ho en serio. Quan era petit, en els llocs públics pràcticament no hi havia papereres. No hi feien falta!, els papers es llançaven a terra. Avui, si veus algú que tira un paper a terra et gires a veure qui és aquest paio i això s'ha aconseguit des de l'escola.
Hi ha una pel·lícula, Merry Christmas (2005), que als qui no l'hagin vist els hi recomano fervorosament (te per cert, una excel·lent banda de so), que recrea un cas real situat a la Gran Guerra, una nit de Nadal.
La música aconsegueix que els dos bàndols enemics s'uneixin amistosament per celebrar la festa. Les persones, després d'haver cantat junts, troba que és de mal gust posar-se a matar. Els obtusos comandaments militars d'ambos bàndols, enlloc de reconeixeu-ho com una sorprenen experiència positiva per la convivència i la pau, varen castigar severament a aquells soldats, propiciant la seva mort en altres fronts més cruels.
Aquí, podrem seguir creient-se que això de cantar junts és una bajanada cursi per perdre el temps. I també, quan veiem que hi ha països que tots a una van endavant, ens podrem preguntar.- Ai carai!… I com s'ho fan?
I és que, per més que hàgim arruïnat el país desindustrialitzant-lo, dedicats en exclusiva durant anys a la construcció, encara no hem apres que les cases es comencen per baix i amb poca cosa.
Si teniu temps, veieu aquest parell de vídeos i feu les vostres pròpies conclusions, ja em direu.
Josep Anselm Clavé va ser un polític de segona, que a més, no va ser massa del gust de l'establishment de l'època. La historia li haguera passat de llarg (de fet li va passar), a no ser perquè com a visionari va creure que el cant coral unia a les persones, creava i cohesionava grups i era una bona base per organitzar-se com a societat civil, és a dir, com a poble. Va impulsar el que la gent en va dir els Cors d'en Clavé, agrupació de cantaires d'extracció popular, molts d'ells sortits de les tavernes, amb l'única pretensió de passar l'estona, crear grups d'amistat i així allunyar-se de la lacra del moment: la beguda i el joc.
Actualment, la beguda i el joc no son els principals problemes de les classes populars o mitges. Avui, en canvi, la lacra son els forts símptomes de descohesió social i això no hauria de ser un concepte polític per un discurs de pacotilla, sinó motiu d'una profunda reflexió, doncs genera una situació social tòxica, de total desconfiança en tot i en tots que desemboca en una convivència malaltissa: el cadascú per ell.
Aquesta indefensió social, ens deixa de panxa enlaire, on els polítics i líders d'opinió ens hi fan magarrufes i pessigolles i quan els hi convé, la coça. Tot massa fràgil, massa senzill per l'engany. Crec que és necessària una societat amb capacitat d'organitzar-se civilment, al marge dels adoctrinaments polítics, més interessats que honestos. La descohesió va massa be als que manen.
Cal revisar l'idea d'en Clavé, ja que crec que les grans coses es generen amb petiteses, com la mateixa vida o les malalties greus i lleus, tot comença i acaba a mida microscòpica. I tot parlant de petiteses, permeteu-me un breu parèntesi. No te res a veure amb allà on anava, però em ve be dir-ho.
(Sobre la crisi, de la que en patim les conseqüències directes, a més de les paraules i propòsits, comitès i comissions, debats i diagnòstics que només ens bloqueja'n i encaterina'n, com si ens haguessin de donar alguna cosa, no en sortirà res de res. El país està íntegrament per reinventar, no produïm res i el que es fa és per empreses foranies amb poques arrels i vincles socials que estan aquí per la seva conveniència.
La solució la tenim la gent del país, no els governants. Els governants estan per administrar la riquesa que produïm, ells no son factors productius, ni imaginatius. Si fossin productius i imaginatius, allà estarien!. Així que la petitesa que els hi podem demanar és un acte de consciencia: que no si fiquin. Que no ens atribolin ni ens persegueixin, quan menys Estat veiem i hi hagi millor. Que es deixin de l'estúpid dirigisme, que deixin de posar normes i noves lleis, que deixin fer i passin un parell d'anys fent com si fessin. I si tot va be, un cop reinventats, ja podran tornar i els deixarem presumir de que tot ha estat gracies a ells, però que no ens re-collin més).
Tancat el parèntesi, torno al Clavé: “Els pobles que saben cantar junts, saben prosperar junts”.
Al menys jo, em sento marginat quan anant pel món veig com en països pròspers, en reunions professionals o associatives quan es permet una estona de gresca, una mica piripis o sobris, es poden posar a cantar junts una o dues cançons. Tots la saben i afinen, s'aplaudeixen a ells mateixos i s'ho han passat la mar de be TOTS JUNTS.
D'això, els catalans, no en tenim ni idea, perquè tots plegats no sabem cap cançó, ni com fer-ho per posant-se a cantar junts. Sabem fins a la segona estrofa d'Els Segadors, quasi tot l'himne del Barça (els del Espanyol amb la lletra feta al seu gust) i malament el cumpleaños feliz, en castellà.
Ara que hi ha tants nouvinguts, es una bona oportunitat, com element integrador, que a les escoles des d'els 8 als 16 anys, dediquin 2 ó 3 horetes a la setmana al cant coral, resistint la tradicional oposició dels Mestres, PP, Verds, Ciutadans i afins.
Si els escacs ajuden a harmonitzar els processos mentals del individu, el cant coral, dòna estructura al esforç individual en favor del grup. S'han d'harmonitzar les veus, afinar, saber-se la música i la lletra, entrar i sortir a temps. Si com a grup es funciona, el resultat serà bo i és el propi grup qui de immediat reconeix l'èxit. Es tracta d'un aprenentatge subliminal.
Cantar a cor, ni és una cursilada, ni un substitutiu d'estudiar música. Per poc que si posi, gaire be sempre és una activitat gratificant. No és una assignatura, és una reveladora activitat social de caire obligatori feta a l'escola. No es tracta d'arrencar un programa kumbaiá, ni de fer cap carrera musical, ni de ser el planter de la Operación Triunfo. Es tracta d'un pla pedagògic, d'ensenyar als nois a divertir-se cantant musica actual, arranjada pel cant coral per una, dues o més veus, segons edat i qualitats del grup i sobre tot, a saber treballar en grup, a responsabilitzar-se i reconèixer la importància de fer-ho be doncs de l'aportació individual, en depèn l'èxit de tot el grup. A elevar l'esperit participatiu tan oblidat i tan necessari. Tant més, quan les noves tecnologies ens presenten un incert panorama nou: molta comunicació, poca profunditat i arrelament.
El mecanisme és senzill, qui no aporta al grup, és el propi grup qui l'arrossega. Si així i tot no segueix, és el grup qui l'exclou i no oblidem que l'ésser humà és un animal gregari; l'elecció de la marginació és una tara que precisa d'un altre tipus de tractament.
Sí. Es tracta d'aprofitar el recurs de la part més humana del home, la que és el principal motor de tota la vida, de tota decisió: els sentiments i les emocions, ja que en aquest cas la raó, que cau cap a la banda animal del home, no hi te cap paper. La raó avalua si convé o no convé, tal i com fa qualsevol altre animal a l'hora de decidir. La música, no obstant, com element abstracta, és generadora de sentiments i emocions.
Avui i crec que en el futur, les empreses analitzen i seleccionen persones fixant-se més en les actituds que no pas en els coneixements. Els coneixements s'adquireixen amb masters, consultories externes o formació ad hoc. Els qui millor s'integraran i seran efectius dins del grup de l'empresa, seran els que portin en el ADN humà, no en el animal, el sentir-se importants dins d'un equip.
Es cert que cal comptar que de tan en tan, sorgeixen individualitats genials, però aquesta no és la norma de la força d'un país. La força rau en la cohesió del col·lectiu.
Com element cohesionador, hi ha qui ha fet experiències de cant coral en grups de sordmuts (una serie de TV de gran èxit a USA, Glee, recull aquesta experiència. Al peu del article en podeu veure un fragment). És per pensar-s'hi i prendre-s'ho en serio. Quan era petit, en els llocs públics pràcticament no hi havia papereres. No hi feien falta!, els papers es llançaven a terra. Avui, si veus algú que tira un paper a terra et gires a veure qui és aquest paio i això s'ha aconseguit des de l'escola.
Hi ha una pel·lícula, Merry Christmas (2005), que als qui no l'hagin vist els hi recomano fervorosament (te per cert, una excel·lent banda de so), que recrea un cas real situat a la Gran Guerra, una nit de Nadal.
La música aconsegueix que els dos bàndols enemics s'uneixin amistosament per celebrar la festa. Les persones, després d'haver cantat junts, troba que és de mal gust posar-se a matar. Els obtusos comandaments militars d'ambos bàndols, enlloc de reconeixeu-ho com una sorprenen experiència positiva per la convivència i la pau, varen castigar severament a aquells soldats, propiciant la seva mort en altres fronts més cruels.
Aquí, podrem seguir creient-se que això de cantar junts és una bajanada cursi per perdre el temps. I també, quan veiem que hi ha països que tots a una van endavant, ens podrem preguntar.- Ai carai!… I com s'ho fan?
I és que, per més que hàgim arruïnat el país desindustrialitzant-lo, dedicats en exclusiva durant anys a la construcció, encara no hem apres que les cases es comencen per baix i amb poca cosa.
Si teniu temps, veieu aquest parell de vídeos i feu les vostres pròpies conclusions, ja em direu.
lunes, 1 de febrero de 2010
SR YORDI, QUÉ MAL SE VIVEN LOS FRACASOS DE UN HIJO !
A un pagès de Vilanova del Camí que te gallines que corren pel camp, de tan en tan li vaig a comprar ous frescos, l'altre dia el vaig trobar enfonsat. Desmoralitzat.
Com hi ha una certa amistat li vaig preguntar.- Qué le pasa hombre!, es de per Extremadura. Sr. Yordi - va deixar anar - qué mal se viven los fracasos de un hijo! Recony!, una veritat sense anestesia i jo que anava a fer una estona de camp i comprar dotzena i mitja d'ous. Tot el camí de tornada a casa no em vaig treure del cap el senyor José. Aquella imatge d'home enfonsat em va impressionar, perquè vulguis que no, alguna vegada jo també he sigut el senyor José.
I és que, com diu la meva dona, els fills son la part obscura de nosaltres mateixos: pors, frustracions, anhels i desitjos no complerts. Voldríem que fessin i fossin el que nosaltres no hem arribat a fer i ser. Així que de tornada cap a casa, vaig estar rumiant amb tot això i al mateix cotxe ja vaig començar a delirar.
Totes les meves cabòries es sumaven al que ja sembla el crit universal. Quins temps! que sembla que res ens surt be. En mans de qui estem?
Avui tot ens indica que travessem una etapa que es qüestionen els valors; hi ha desorientació i desconcert global. Com a societat ens trobem sols i desemparats, és una especie de campi qui pugui. Un remat sense pastor. Pel que sembla, l'únic aixopluc que se'ns ofereix son els partits polítics, però aquests resulta que son cloïsses tancades amb dedicació gairebé exclusiva a les seves trifurques.
El sistema polític que ens hem donat, dins l'àmbit de la Democràcia, és un sistema viciat que permet l'exercici de la política com a manera de guanyar-se la vida, com si fos un ofici, no com un servei. Aquesta mena de sistema, crida a persones amb fortuna poc reeixida en el món professional que arraulits en partits i amb idees manllevades, van escalant fins on poden. Per ells, si es veiessin obligats a deixar la política, seria tan desastrós com per nosaltres quedant-se sense feina. Així és difícil que surtin líders, perquè els líders no es fan a cops de colza. Si avui l'entrenador del Barça, Guardiola, surt com exemple de casi tot per tot arreu, és per l'impacte que ens produeix reconèixer un líder fet sense cops de colza, senzillament amb idees i esforç, creient en la força del grup i sabent-ho instrumentar. El reconeixement d'aquests valors de part del grup, son el que el fan líder. Darrera d'aquest lideratge, compteu quantes persones hi van be!; des del president, fins al paio que serveix cerveses al bar els dies de partit amb retransmissió de pagament.
A curt termini, com a país, tenim mala peça al taler. Les coses no pinten be perquè mancats de projecta i direcció, qualsevol decisió de país, sobre qualsevol tema, és origen de grans conflictes i enfrontaments. Inevitablement aquesta atmosfera contagia a la societat civil i sembla que el món s'atura, quedant tot en una espera beckettiana "Tot esperant a Godot". És temps de descreences; amb l'únic que de veritat es creu, és en la Primitiva i amb aquest tràgic paisatge, si no fos perquè es veu un horitzó de cega foscor, seria per fer-se un bon panxó de riure.
Crec que hem de començar a creure en que no som un colla d'inútils, ni estem tan sols. Hi som tots nosaltres, la societat civil. Recuperar la fe en la nostre força de grup, la força de la gent, al marge dels estereotips i els etiquetatges que ens imposen: creure que l'energia nuclear és de dretes i estar-hi en contra és d'esquerres. Els transgènics és cosa de dretes, rebutjar-ho és molt d'esquerres. És d'esquerres creure que el tabac mata, però no tant com volen fer creure les dretes. I així faríem un complert vademècum d'imbecil·litats castradores.
Com a societat, estem necessitats de estímuls vehiculants, al marge de la política i dels polítics, que ens permeti organitzant-se civilment de manera que quan les coses dels que ens manen no ens quadrin, podéssim fer amb els polítics, el que feia el vaquer del meu poble quan encara es portava la llet a casa amb tartana i es venia a petricons; si la mula li feia el ronsa, un cop de xurriaca arreglava la cosa.
Crido a files a polítics retirats, Pujol, Roca, Maragall, Rodríguez de Miñón i algun dels que avui estan actius com en Castells, que millor faria en deixar-ho corre, no fa per la colla amb qui està. Persones que sense haver de manllevar idees dogmàtiques, amb criteri i convicció, han sigut capaços de posar el tren a la via perquè el país arranques endavant, en moments que semblava que no hi havia tren, ni via. Persones que no han hagut d'aferrar-se a la cadira per seguir sent algú.
Avui, la societat civil els torna a necessitar, no per fer política, sinó perquè mentre la funció política no doni un gir radical i això és una qüestió d'anys, ens redibuixin criteris, antigament ja assolits, que ens permetin ser com els altres europeus i no una especie de poble organitzat en tribus: tots contra tots. Criteris perquè quan ens calgui, organitzadament, sense credos ni consignes, estrictament com a societat, puguem donar un cop de xurriaca als que pretenen governar anant tirant amb troles, trucs i magnetismes de butxaca. Es important que en tot moment, els que manen, sàpiguen la diferencia que hi ha entre els tontos i els resignats.
Quan vaig arribar a casa, vaig estar a punt de trucar al pagès per dir-li, Sr. José, que mal se viven los fracasos del país de uno!
No m'hagués pres en serio.
Com hi ha una certa amistat li vaig preguntar.- Qué le pasa hombre!, es de per Extremadura. Sr. Yordi - va deixar anar - qué mal se viven los fracasos de un hijo! Recony!, una veritat sense anestesia i jo que anava a fer una estona de camp i comprar dotzena i mitja d'ous. Tot el camí de tornada a casa no em vaig treure del cap el senyor José. Aquella imatge d'home enfonsat em va impressionar, perquè vulguis que no, alguna vegada jo també he sigut el senyor José.
I és que, com diu la meva dona, els fills son la part obscura de nosaltres mateixos: pors, frustracions, anhels i desitjos no complerts. Voldríem que fessin i fossin el que nosaltres no hem arribat a fer i ser. Així que de tornada cap a casa, vaig estar rumiant amb tot això i al mateix cotxe ja vaig començar a delirar.
Totes les meves cabòries es sumaven al que ja sembla el crit universal. Quins temps! que sembla que res ens surt be. En mans de qui estem?
Avui tot ens indica que travessem una etapa que es qüestionen els valors; hi ha desorientació i desconcert global. Com a societat ens trobem sols i desemparats, és una especie de campi qui pugui. Un remat sense pastor. Pel que sembla, l'únic aixopluc que se'ns ofereix son els partits polítics, però aquests resulta que son cloïsses tancades amb dedicació gairebé exclusiva a les seves trifurques.
El sistema polític que ens hem donat, dins l'àmbit de la Democràcia, és un sistema viciat que permet l'exercici de la política com a manera de guanyar-se la vida, com si fos un ofici, no com un servei. Aquesta mena de sistema, crida a persones amb fortuna poc reeixida en el món professional que arraulits en partits i amb idees manllevades, van escalant fins on poden. Per ells, si es veiessin obligats a deixar la política, seria tan desastrós com per nosaltres quedant-se sense feina. Així és difícil que surtin líders, perquè els líders no es fan a cops de colza. Si avui l'entrenador del Barça, Guardiola, surt com exemple de casi tot per tot arreu, és per l'impacte que ens produeix reconèixer un líder fet sense cops de colza, senzillament amb idees i esforç, creient en la força del grup i sabent-ho instrumentar. El reconeixement d'aquests valors de part del grup, son el que el fan líder. Darrera d'aquest lideratge, compteu quantes persones hi van be!; des del president, fins al paio que serveix cerveses al bar els dies de partit amb retransmissió de pagament.
A curt termini, com a país, tenim mala peça al taler. Les coses no pinten be perquè mancats de projecta i direcció, qualsevol decisió de país, sobre qualsevol tema, és origen de grans conflictes i enfrontaments. Inevitablement aquesta atmosfera contagia a la societat civil i sembla que el món s'atura, quedant tot en una espera beckettiana "Tot esperant a Godot". És temps de descreences; amb l'únic que de veritat es creu, és en la Primitiva i amb aquest tràgic paisatge, si no fos perquè es veu un horitzó de cega foscor, seria per fer-se un bon panxó de riure.
Crec que hem de començar a creure en que no som un colla d'inútils, ni estem tan sols. Hi som tots nosaltres, la societat civil. Recuperar la fe en la nostre força de grup, la força de la gent, al marge dels estereotips i els etiquetatges que ens imposen: creure que l'energia nuclear és de dretes i estar-hi en contra és d'esquerres. Els transgènics és cosa de dretes, rebutjar-ho és molt d'esquerres. És d'esquerres creure que el tabac mata, però no tant com volen fer creure les dretes. I així faríem un complert vademècum d'imbecil·litats castradores.
Com a societat, estem necessitats de estímuls vehiculants, al marge de la política i dels polítics, que ens permeti organitzant-se civilment de manera que quan les coses dels que ens manen no ens quadrin, podéssim fer amb els polítics, el que feia el vaquer del meu poble quan encara es portava la llet a casa amb tartana i es venia a petricons; si la mula li feia el ronsa, un cop de xurriaca arreglava la cosa.
Crido a files a polítics retirats, Pujol, Roca, Maragall, Rodríguez de Miñón i algun dels que avui estan actius com en Castells, que millor faria en deixar-ho corre, no fa per la colla amb qui està. Persones que sense haver de manllevar idees dogmàtiques, amb criteri i convicció, han sigut capaços de posar el tren a la via perquè el país arranques endavant, en moments que semblava que no hi havia tren, ni via. Persones que no han hagut d'aferrar-se a la cadira per seguir sent algú.
Avui, la societat civil els torna a necessitar, no per fer política, sinó perquè mentre la funció política no doni un gir radical i això és una qüestió d'anys, ens redibuixin criteris, antigament ja assolits, que ens permetin ser com els altres europeus i no una especie de poble organitzat en tribus: tots contra tots. Criteris perquè quan ens calgui, organitzadament, sense credos ni consignes, estrictament com a societat, puguem donar un cop de xurriaca als que pretenen governar anant tirant amb troles, trucs i magnetismes de butxaca. Es important que en tot moment, els que manen, sàpiguen la diferencia que hi ha entre els tontos i els resignats.
Quan vaig arribar a casa, vaig estar a punt de trucar al pagès per dir-li, Sr. José, que mal se viven los fracasos del país de uno!
No m'hagués pres en serio.
domingo, 3 de enero de 2010
GRACIAS A MILLENNIUM Y A PILAR RAHOLA
GRACIAS A MILLENNIUM Y A PILAR RAHOLA
Gracias al Millennium cinematográfico, he paseado de nuevo, virtualmente, por algunas calles de Estocolmo y alrededores. Es especialmente agradable reconocer en el cine lugares que uno ha pisado. Estocolmo es una capital limpia, amable y civilizada (excepto los sábados por la noche) y lo que Larsson nos presenta de podrido, vayas donde vayas, habrá un argumento sórdido y oscuro que contar.
Mientras estaba viendo la película, me vino a la memoria que hace unos 6 años visité de nuevo Estocolmo. Regresaba allí después de 20 años. Allí vive mi amiga Margaretha Skog. Cuando hay cosas que duran más de 25 años, creo que ya podemos considerarlo una amistad de toda la vida y este es el caso.
Aproveché mi viaje para visitarla. Quedamos en su casa, tenía un achuchón lumbar, por teléfono prácticamente me dibujó cómo llegar. Estocolmo tiene un conjunto de islitas que se van comunicando a través de túneles y puentes. Ella vive en Ekerö, una especie de Valldoreix; pero en terreno más amplio y llano, surcado por algo parecido a acequias o arroyos. Tiene algunas zonas de urbanización moderna y otras con casas antiguas de madera en zona boscosa. Tanto en Valldoreix, como en Ekerö, mi tendencia es a perderme. Al volante del coche no pude reprimir un irritado bufido contra mi mismo, maldiciendo esta propensión mía al despiste: me dicen “la segunda a la derecha después del semáforo” y no encuentro el semáforo. Me citan en el teatro Condal y me voy al Goya. De golpe dos cenas en el mismo día… y no puedo hacer responsables a mis amigos que seguro me lo explican la mar de bien.
Detuve el coche frente a un camino. Me pareció podría ser allí, pero un cartelito decía: “Privat omrade fordonstrafik förbjuden”, sin saber demasiado sueco lo de privat y trafik ya se veía que no invitaban precisamente a entrar en coche. Así escrito: “omrade fordonstrafik förbjuden” no da buenas vibraciones, la verdad; aunque pronunciado por ellos realmente es otra cosa, queda más dulcificado. Dicho de palabra, quizás uno podría atreverse a la trasgresión; Pero escrito...!ni hablar!, allí te quedas clavado
Por otra parte, no me cuadraba con la manera de ser de Margaretha, ¿cosas del marido? …
Por el camino del privat venia una mujer con un perro, más bien parecía que iba a estirar las piernas que dirigirse a alguna parte. Esperé a que llegara al cruce y le pregunté por la dirección. No la conocía. Le di el nombre Margaretha Skog. Me señaló una casa más allá, creo que mencionó un nombre, Sinet, Seniz, no entendí, “él sabe casi todo de por aquí”, dijo con expresión algo desganada.
Como si me hubiera caído el mismísimo rayo que descabalgó a San Pablo, tuve un repentino escalofrío con la sensación de estar paralizado. Detenidamente me fijé en su mirada y con estúpida inseguridad, pregunté ¿Agnetha?, sorprendida me miró por primera vez como persona y no como a un tipo que está perdido. Adoptó un gesto de intentar reconocerme. Al fin dijo… Yesss.
De golpe me vinieron a la cabeza mil canciones, la silbable “I’m just a girl” o la catártica: “The winner takes it all”. A un metro y hablando conmigo, de tu a tu, tenía en persona a la auténtica Agnetha Fältskog.
Fueron instantes de máxima confusión, me sentí como un grupi en el túnel del tiempo, ante una señora que podía ser mi madre a pesar de que ambos debíamos tener edades parecidas. En mi cabeza tenía una imagen de ella de cuando ambos rondábamos los 25 - 30 años, época en la que estaba en el cenit de su fama mundial, desde Estocolmo a Sidney, de Londres a Tokio. Hoy, esta edad es la que tienen nuestros hijos.
Mi mente multidireccional me abrió los ojos y me di cuenta de que el espejo ante el que me afeito por las mañanas, es el de la eterna juventud, es el de la madrastra de Blancanieves. A mí no me habla de belleza, pero no me deja envejecer, cada día soy el mismo año tras año. Son los otros los que envejecen. Acaso sea por eso que Agnetha tenía edad para ser mi madre.
Celebré, el insólito y casual encuentro y le dije conocer gran parte de su trabajo en grupo y sola. Como despedida, aprovechando que los suecos son tan bilingües como los catalanes, eso sí, ellos doblan con el inglés, solté mi ingenio lingüístico en un lamentable inglés.- “I’ve came looking for my friend Skog and I found an admirable Fältskog in the skog ". Le arranqué una sonrisa, no se si porque realmente lo encontró gracioso o porque ella, además de todo, es un chica muy educada. En sueco Skog significa bosque y Fältskog seria algo así como bosque forestal, silvestre.
No era la chica que yo guardaba en mi memoria, era una señora de mi edad, pero la reconocí. Me despedí y me fui a ver al vecino. Acababa de hablar con una de las A de ABBA.
Llegue a casa de Margaretha gracias al vecino de Agnetha. Le expliqué muy emocionado el encuentro y aprovechó para contarme unos cuantos chismes sobre la cantante. Entonces, en España, aun no existían o yo no tenía conocimiento, ni los GPS, ni los programas del corazón, así que aún no estaba hastiado y escuché con interés.
Si hoy explico esta anécdota, debo confesar que es gracias a Pilar Rahola. Un día le oí contar que estaba cansada de esconder su gusto por Perales. Pensé que tenía razón y ¿por qué yo no podia hacer lo mismo?, después de todo, sé quien soy y no necesito parecer nada.
Así que mi confesión es esta: como música de evasión (y no confundir con lo de Mama mía), a mí me gusta ABBA.
¡Y qué!. ¿Pasa algo?.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
