La elecció del tema, l’ortografia i la llargada em comencen a problematitzar la feina. Així que som-hi. Anem per lo inútil.
Pels que em titllen de rollo, intentaré ser sintètic, a risc de que hi hagi conceptes aparentment polèmics. Peró be, la polèmica a més de crear enemics, també aclarareix idees. Intentaré fer-me entendre i evitar enemigues.
La cosa va així: La dona al néixer, ja te la feina feta. L’home, la te per fer.
Son moltes les dones que ja han assolit llocs laborals de responsabilitat, ara amb tota normalitat poden viure com un home: fumen, beuen, condueixen, lliguen, son independents, engeguen la parella a pastar fang si s’ho poden permetre. Ara ja son moltes, particularment les de consciencia més fina, que s’han adonat que fer com els homes es una merda. Ara doncs, és potser un bon moment per intentar entendre perquè i on son les diferencies entre l’home i la dona.
No se si existeix un concepte d’algo així com la psico-antropología (igual existeix. No m’ho tingueu en compte).
Per mi, el nucli de tot està en la pregunta no contestada .- Què hi fem aquí i perquè ? Senzillament, no entenem perquè existim, de la mateixa manera que no entenem l’existència de l’Univers i l’home encara no és tan intel·ligent per funcionar sense raons. Allà on no s’hi troben, s’inventen.
La dona biològicament ho te clar. Biològicament se sap justificada, potencialment d’ella en surt la continuïtat de la vida a traves de la qual es transcendeix la resta de tota l’humanitat, és l’essència de l’existència. Curt i ras, no necessita trobar raons per existir. Per ella l’existència ja és la raó. És el seu compromís amb el Cosmos.
L’home no. L’home, encara que la seva intervenció en la procreació és imprescindible (avui ja inclús en participació indirecte), en el inconscient no porta la marca biològica de la dona, l’evidencia de la seva participació és tant puntual que queda distant i difosa, sense garantia ni constància. Suposo que d’aquí deu néixer, en la civilització judeo-cristiana, el pacte de fidelitat i garantia matrimonial entre home i dona.- “Jo no aniré amb altres dones, però tu no aniràs amb altres homes”.
L’home, per trobar justificació de la seva existència davant del Cosmos i tenir una manera directa de trasnscendir-se, ha de recrear-se a sí mateix com a ser útil, ha de inventar, ha de sortir algo d’ell, ha de encertar amb la seva raó de ser.
L’home es realitzarà fent una cadira, inventant la Coca Cola, dissenyant una forquilla, tirant endavant un taller, fundant la General Motors, pintant un quadre, escrivint un blog, matant elefants o derrotant a l’Assurbanipal.
Vet aquí perquè la civilització que vivim i n’hi ha d’altres de molt pitjors, estan fetes per l'home i per a l'home. No es tracta d’una qüestió de domini forçat sobre la dona, com algunes feministes ens volen colar de manera culpabilitzadora, sinó d’una necessitat existencial del home, indiscutiblement afavoridora de la convivència.
Fa mal de dir-ho, però a una dona que és o ha esdevingut estèril, se li observen comportaments i girs peculiars de caràcter i això no és cap casualitat, això és una estafa que els hi fa la naturalesa al impedir-les complir amb el compromís biològic.
La Margaret Mead va fer alguns treballs antropologics a civilitzacions d’algunes illes del Pacífic. Anys més tard, algunes conclusions varen ser fortament qüestionades, particularment les referides a les relacions sexuals adolescents, però hi ha una dada gens qüestionable i que em ve be dir-la ara: Va trobar cultures matriarcals, secularment estructurades. Li va semblar que vivien pacifica i harmònicament, no va detectar brots d’agressivitat en la convivència, però tampoc s’apreciava cap mena de progrés. Alló era una especie de Brigadoon, aquell poble d’Escòcia que apareixia un cop cada cent anys.
Evidentment, el debat de si es millor viure a Brigadoon o a Nova York no es objecta d’aquest treball. Aquesta seria una altre discussió en un altre moment i probablement fet per unes altres persones.
Ja suposo que més d’una hi deurà veure en tot això un discurs masclista. No ho se veure així. El que aquí vull dir és que el progrés (?), suposo que aquesta deu ser l’expressió, es fruit d’una deficiència del home, no de la dona. I per descomptat res a veure amb si un home ha de fregar plats o pega a la seva dona, aquesta es una altre pel·lícula. Res a dir de dones enginyeres, de la madame Curie o d’homes madrasses. He vist Hamlet interpretat per una dona i una orquestra femenina amb un parell d’homes fent de dona. Excel.lents interpretacions. Peró aquí el que s’ha desenvolupat no son les interpretacions, sinó les tendències naturals que marquen comportaments.
Ja es comencen a veure mares amb reeixides carreres professionals, que perquè s’ho poden permetre, abandonen la feina per cuidar del fill. Demanar això a un home va contra natura i ho sento molt si xafo la guitarra al discurs feminista.
I... aquest es el tema. Com he promès al principi, totalment inútil.
