SENSACIÒ DE VIURE

SENSACIÒ DE VIURE
Els antropòlegs ens diuen que la vida dels homes primitius tenia una durada alentorn dels 25 anys, apart es clar de malalties, accidents, lluites, atacs d’altres animals i demès. Amb el desgast que comportava aquella primitiva manera de viure: esforç físic, males condicions dels habitats, humitats, infeccions, fums de la caverna, canvis estacionals, accidents, veritablement sembla quasi impossible que la vida podés donar per més. Alló no es podia aguantar!.

Llegeixo i no deixa de ser xocant, que les orques viuen uns 90 anys, tot i que les seves condicions de vida actuals son identiques a les de fa milers d’anys. Si ho comparem amb aquells avant passats nostres, les seves vides també comporten esforç físic, males condicions dels habitats, infeccions, canvis estacionals, atacs d’altres animals, lluites... Vist així, sembla que per l’home primitiu, no es donarien les condicions de adaptabilitat al medi i per això duraven poc. L’home, dins de l’escala evolutiva és molt més jove que la orca i així, mil·lenni rera mil·lenni, hem anat adequant el medi al animal, en altres paraules, al reves que la orca i pràcticament com tota la resta: l’animal s’ha adaptat al medi. Serà aquesta la manifestació diferenciadora d’intel·ligència primera del home?

Quan el poeta va escriure que hi havien altres mons, però estaven en aquest, no sé si també estaria pensant en les edats de la vida, perquè al cap i a la fi, el mon, la vida, està íntimament relacionada amb la successió de referències, de la mateixa manera que l’existència està fortament relacionada amb la memòria.

Entre especies, tan si son del regne animal, com del vegetal, els temps de vida son diversos; des d’arbres que viuen milers d’anys, fins a insectes d’un sol dia, les referències, per cadascun, han de ser forçosament diferents.

Peró és entre els humans on es produeixen coses ben curioses, perquè entre una sequoia o una orca, per exemple, les expectatives de vida no els hi deuen haver canviat massa en el darrers 10.000 anys, en canvi en el home, molt.

A principis del segle XX, ja lluny d’aquells 25 anys del home primitiu, les expectatives de vida al néixer, eren uns impressionants 34.76 anys, quasi els mateixos que avui tenen a Swazilàndia o Angola. Per contra, avui, la expectativa de vida que tenim al néixer es de 80.23 anys, no està gens malament, ja quasi atrapem a les orques !!!

No obstant aquest meritori avanç, sembla que la vida encara ens és curta. Va ser el meu fill quan tenia 7 anys qui em va posar la mosca darrera l’orella. Un dia em va dir .- "papa, oi que les setmanes passen molt de pressa?". De cop vaig tornar als meus 7 anys i recordo que les setmanes i el temps en general era llanguíssim, tot passava poc a poc, arribar als 20 anys va ser tota una excursió. Què havia canviat de quan jo era petit?. De sobte hi vaig caure!: El noi anava a escola, desprès uns dies anglès, altres música, judo, entrenament de futbol, els deures...i encara li quedaven estonetes per avorrir-se, que per cert, tinc la sensació que son aquelles estonetes las que van ser més profitoses, doncs era quan es trobava amb ell mateix.

No calen grans estudis per saber que la vida ens passa en un buf, només ens cal una estoneta d’avorriment per trobant-se amb nosaltres mateixos. I aquest és el quid de la qüestió: Vivim més, però tenim la sensació de viure menys. Abans es vivia menys, però qui arribava als 60, era un vell tocat i cansat de tanta vida. Avui vivim els 80.23 anys i encara ens queda feina per fer.

La meva, potser sigui una immerescuda admiració pels matemàtics, degut a la ineptitud per entendre-les, però crec que avui, com veig que les matemàtiques les fan servir i serveixen per tantes coses, potser en trobaríem un que ens desenvolupes una fórmula que ens demostres que tot i viure més temps, en vivim menys del real. Una mica com allò que ens diu l’home dels temps, temperatura real 10º, temperatura de sensació 7º. La fórmula aniria així: He viscut 90 anys, però la sensació de vida es de 57.

No sé si viuríem més tranquils, però tindríem una dada més i ja se sap, la prosperitat cavalca damunt les dades i qui sap si quan estiguem a l’altre banda, aquesta no seria una dada útil. Quan menys de conversa.