UN CIGRÓ A LA SABATA

UN CIGRÓ A LA SABATA

No em puc estar de dir que l'allau de comentaris originats a ran del darrer article “Amors sobreposats” publicat en aquest mateix blog, m'ha trencat tots els esquemes de blogquista principiant, doncs a banda dels comentaris que es poden llegir aquí mateix, també n'he rebut d'amics via e-mail. Un anònim lector, pel que diu, a petició d'una altre, s'ha molestat treballant fins i tot una especia de tesina, que si jo fos algú, directament ja li hauria donat un merescut doctorat. Quina feinada!
De totes maneres, les reaccions han vingut més aviat de sector masculí que no pas del femení. Més encara, un parell d'amigues m'han vingut a dir que de tots els articles, és el que menys els ha interessat.
Quan es tracta d'interpretar a les dones, el més segur es l'equivocació, però amb aquest risc, em sembla que les dones tracten els amors sobreposats amb moltíssima més discreció que els homes o quan menys, els guarden al calaix de la intimíssima intimitat i fan com si no fos.

Aquest mes tenia idea de dedicar aquest espai al T.C., però els esdeveniments m'han atropellat. L'editorial conjunta de la Premsa Catalana, la rabiosa efervescència contestaria de la premsa de Madrid i el tsunami d'opinions nostres i del equip visitant, m'han deixat sense pensament i a l'espera del dia D.

En tot cas dir, i així em retrato, que no tinc res a objectar a l'editorial. Peró sobretot, s'ha d'elogiar la reacció favorable de la Societat Civil, d'alguna manera em fa sentir una mica més segur davant dels polítics, que generalment em semblen jugadors d'escacs de pacotilla, amb objectius difosos i estratègies confuses i fosques. Fan més por que una pedregada!

Des del Referèndum al dia D, hauran passat tres anys i pico (suposem) i sigui el que sigui el que resolguin, no farà content a ningú. El món, pel cap baix, haurà donat unes 1.300 voltes. Hauran nascut uns 260.000 nous catalans i n'hauran mort prop de 180.000. Uns 160 municipis s'hauran manifestat sobre la independència de Catalunya.
Massa tard per l'esperança. Qui vol una cosa desgastada, viciada i sospitosa de ser manipulada?
Els països, com el rius, si se'ls tapa la sortida, espontàniament en busquen un altre. Els enganys duren poc.
Mentre alguns es pregunten si som o no una Nació, si el català val o no val… i embolica que fa fort, prop d'un milió de catalans s'hauran manifestat, si volen o no la independència.
Doncs be, com a persona del carrer, sense adscripció política, seria bo reflexionar sobre la independència.
Què motiva aquest pànic a la independència de Catalunya?. Per començar, independència no vol dir separació, la meva filla s'ha independitzat, però no s'ha separat de nosaltres. Quan li convé, prou que ve a buscar diners i porta alguna bossa de roba per rentar i ben contents que estem quan ve.

Mirem-ho des d'una altre òptica. La Reina d'Anglaterra ho és també de Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i tretze Estats més i que se sàpiga, per això, no es veuen minvats cap dels drets identitaris ni de personalitat de cap d'ells. Ni és ofensa, ni pecat, no ser com l'altre.
Si fos certa la tesi de “lo que vosotros tengáis, lo deben tener todos los otros”, jo ja m'hi apunto: “Yo también quiero ser el Sr. Botín”. Peró no és cert. Cadascun, hem de corre amb la nostre pròpia sort, entendre-ho i assumir-ho és psicològicament equilibrant.
Quin argument solid no ens hauria de permetre la independència? i ja no diguem l'autonomia. Perquè la unitat del Estat no te perquè quedar compromesa. La por quina és?, que Catalunya se'n surti millor que la resta, sense el seu permís o ajud?. Home!, això més que por, hauria de fer vergonya. Quedar-se minvats de recursos?, sembla que això ja s'ha mirat del dret i del reves perquè no fos així. Que Catalunya és una colònia espanyola?, ningú s'atreveix a dir-ho; per tant, per aquí tampoc hi trobaríem la raó; a més, des dels temps de la independència de la Índia, les colònies ja estan totalment fora de lloc.

Soc conscient de que son molts els catalans que tant els hi fa la qüestió de la identitat, la llengua, l'Estatut i el que volen és tenir feina i guanyar diners. Hi estic d'acord, també hi son necessaris, amb ells s'hi compta, però a la vegada haurien de comptar que també hi ha d'haver algú que guardi la casa, no fos cas que quan tornessin carregats de diners, se la trobessin plena d'okupes.

Així doncs, potser ha arribat el moment de que se'ns explicitin detalladament les raons objectives per les quals la independència ens faria tant de mal a tots. Com la negació continuada genera resistències, aquestes, a la vegada, generen tota mena de sentiments adversos on hi caben reaccions de qualsevol classe: boicots comercials, tutelar les escoles, temps que s'ha de dedicar al estudi del castellà, generació d'odis inespecífics, vots pels que diguin que se'ns mantindrà a ratlla…totes elles actituds que ens obliguen a una perpetua defensiva i a un constant anàlisi ètic de si fem be defenen la nostre identitat a casa nostre.
Com Catalunya és casa de tots (també Múrcia, Andalusia i 15 autonomies més, però no ho és més que els altres), sembla que es considera que seria educat renunciar a ser nosaltres.
Per tota argumentació, escoltem la paraula unitat, quan la unitat és una circumstancia, no un motiu. Brandar les lleis no fa el pes. Les lleis no deixen de tenir una certa perversió, doncs sempre estan al mig d'un que vol i un altre que no vol, per tant tornem al principi, a les voluntats. Perquè es vol i perquè no es vol?. I això és el que ningú te clar. O sí?.
Sense una explicació raonable, el destí de Catalunya està escrit en un Estatut votat per ningú, seguirem sent un cigró a la sabata d'Espanya. Ells aguantaran la molèstia i nosaltres el seu pes.

A part de tot. Quan tingueu 5 minuts més, entreu a aquesta adreça. Brillant, us agradará. http://video.bugun.com.tr/bugunPlayer.swf?file=dagilfilm.flv