Aquestes línies han estat escrites apressadament a les darreries de les vacances i no he pogut evitar l'estigma de la meva estada als llimbs: una mica de tot i molt de res.
Picotejant temes, el d'una conversa que vaig tenir amb un noi a la Font del Ginjoler, a Rellinars, Serra de l'Obac, estava fent el que jo: res, badant i prenent l'ombra. De tan en tan uns quants glopets de l'aigua fina i fresca de la font que aquest any brolla un bon raig d'aigua viva i cantarina.
Em va explicar que feia dos anys havia acabat la carrera d'arquitectura i totes les feines que li havien anat sortint eren desastrosament inferiors a la seva qualificació universitària: enquestador per una empresa d'estudis sociològics que principalment treballava per un grup periodístic. Passar apunts topogràfics a un banc de dades. Muntador de grades a una carpa per un espectacle estival. En fi, un talent desaprofitat. I dic desaprofitat, tot i que no el coneixia de res, per un cert contingut de la conversa. Havia decidit anar-se'n a viure a Nova Zelanda, país que havia visitat just acabada la carrera. Aquí no hi havia projecta de país i per tant cap mena de futur, però lo bo ve ara: “aquest és un país que el xip que porta posat és el de viure del pròxim i no amb el pròxim”. “Les lleis i normes estan pensades només per entorpir, no per estimular” (sic). Després del “be noi!, que et vagi tot molt be” hi vaig estar pensant una estona i quan més hi pensava més raó em va semblar que tenia. Ho vaig trobar un diagnostic prou lúcid i bastant clarivident.
Uns amics em fan arribar el rumor de que gent de FAES entren a blogs d'opinió com aquest, col·locant el seu discurset. No se si es cert, ni crec que aquest blog tingui la categoria per fixar-s'hi, però pel to d'algun comentari que es pot llegir, un malpensat podria acabar-s'ho creient.
Quan vaig començar aquest blog, em vaig proposar no intervindre directament en els comentaris, penso que és un espai pels lectors, on poden ampliar, desenvolupar o rebatre opinions, afortunadament i en general així ha anat passant. Però també, en alguns articles, sense anar més lluny en el darrer ”Las fases de la luna” que va sobre l'Estatut de Catalunya, es colen opinions del tipus “el derecho a que mis hijos sean educados en mi lengua propia” i altres argumentacions perversament tendencioses de coneguda procedència, que finalment ens desvien del debat de base. Al final, hauré de fer cas del consell d'alguns amics i també de la amable lectora Gemma Prats que m'aconsellen que aquests comentaris els elimini. No se si ho sabré fer, només una sola vegada vaig haver de fer-ho perquè explícitament s'insultava a un altre lector que havia publicat un comentari.
Em sembla que va ser Sant Agustí qui pregant a Déu, demanava que li donés paciència per aguantar el que no te remei, força per combatre el que en te i intel·ligència per distingir-ho. Espero la intel·ligència de saber distingir.
De totes maneres, com veig que el tema te debat i opinió diversa, jo també mi sumo i prometo un article sobre la qüestió del català a Catalunya, tot i sabent que és un tema rollo, com segons gent del meu entorn em retreu, però és que n'hi ha un tip!. I ja ho aviso ara, el faré en castellà.
En tot cas, haig d'agrair a tots els que feu comentaris, la generosa voluntat de fer-ho i així com hi ha lectors que em diuen que no em desanimi i segueixi escrivint, jo us dic el mateix a vosaltres. Gracies.
Un vespre, algú de casa es va presentar amb El secreto de sus ojos. És una pel·lícula argentina molt premiada a Espanya i a Hollywood amb l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera. Un cop vista, no hi vaig trobar cap relació entre el títol i la historia que havia vist. El més segur és que no la vaig entendre, perquè tal i com l'he entès, no entenc com li poden donar un Oscar. La meva conclusió es que els Oscars a la millor pel·lícula estrangera, a jutjar pels donats al Garci, al Almodovar, al Trueba i també a aquesta, ho deuen fer per enaltir el propi cine americà, algo així com.- “Nois, aquest es el millor cine que es fa fora de USA. Enteneu perquè el nostre es el millor?.O també podria ser que al igual que jo, no entenguin res, passin de tot i aquest any toca a aquests i l'any que ve a l'altre.
Imagino que el merit de la pel·lícula deu estar en el realisme en que s'expressa, un retall autentic de tal i com és la vida real. Jo però, em vaig quedar amb el to despectiu del llenguatge i no perquè accions o objectes prenguin un nom diferent del castellà (pararse per posar-se dret, patotero per gamberro, pucho per borilla, etc), al cap i a la fi, així és com es van fent els idiomes. Sense massa to ni so, la pel·lícula te moments de conversa que sembla que parlin renegant, una especie de mastegat de paraules amb alambicades estructures verbals que no se reproduir exactament.
Aquí, d'alguna manera, també es dona.- “Eiiii mariconas!. Quin fill de puta estas fet” però el to és jocós i dedicat al amic proper, en canvi pel que jo vaig sobreentendre de la pel·lícula, denota un viure perpètuament emprenyat i desesperançat, disconforme amb tot.
No se si això passa a tota l'Argentina o només a Buenos Aires o potser només sigui una peculiaritat del guió. Ara, si això respon a la realitat, com a país te mala pinta. Parlaré amb la meva amiga Mònica, argentina en actiu amb fills catalans, que me'n faci cinc cèntims o potser millor encara, que ho escrigui (per suposat en argentí) per a tots a la secció de comentaris, que ella això d'escriure en sap un rato.
I dins d'aquest mes en els llimbs, també em trobo que el lector Rubén (no ens coneixem), em diu en el seu comentari que deixa de ser lector. Es llàstima que sigui només per divergències d'opinió, tindria més dramatisme que ho hagués fet per una escalfada discussió sobre un lloc d'aparcament que jo havia vist primer i ell s'hi havia colat de trascantó. Haguera estat més viu!, més de la roja!.
En tot cas, el pitjor per mi ha estat la pèrdua d'un altre lector i aquest, a més, amic personal des d'antic. En Jesús Garcia, persona i publicitari rigorós, dels que creia amb tot allò que feia, va ser director de MMLB, agencia de publicitat barcelonina que en el seu moment va fer gran patxoca dins del panorama nacional. En Jesús ens ha deixat havent lluitat d'una manera bestial i exemplar durant dos anys, amb tots els seus recursos físics i psicològics, i jo, en canvi, ni tan sols he sigut capaç de retenir les llàgrimes. Era un dels tres amics, que com a tals, es declaren en aquest blog, li vaig dedicar l'article del 29 de maig (corresponent a Juny) desitjant-li força en el combat. Ell em va dir, “vaig guanyant batalletes, però la guerra, al final, ja sabem qui la guanyarà”. Va tenir raó. Gracies Jesús per la teva amistat dispensada fins el teu darrer moment de lucidesa.
...I el setembre ja és aquí, ens esperen esdeveniments transcendentals que haurien de ser el principi de tot. Sinó, al de Nova Zelanda, no li tornarem a veure el pèl mai més.
