ECONOMIA DE LLAUNA DE SARDINES

A les persones mai les acabem de conèixer del tot i de fet em sembla be. Què en trauríem de saber-ho tot d'un altre, quan de nosaltres mateixos tampoc en sabem massa?. Jo mateix, vaig enriquir la idea que tenia del meu pare el dia següent de la seva mort, al tanatori.
Moltes de les persones que el van venir a acomiadar, m'explicaven alguna cosa d'ell..- “Recordo un dia que el teu pare em va dir…”, un altre “quin panxó de riure que ens varem fer amb el teu pare un cop que…”, “El teu pare era un home d'aquells que…”. De totes maneres, la més espectacular la Nati, era la vídua d'un dels amics del pare. Corpulenta, es movia com un mariscal. Segons el seu propi estil va entrar feta un braç de mar, aparteu les criatures!, sense dir res ni mirar a ningú, directa, es va dirigir al fèretre, el va assenyalar amb el dit i segura de sí mateixa, com si acabes de identificar al Che Guevara o algo així, va fer esclatar un.- “Sí, és ell” (!?).
Ho sento pare, però aquell trist dia, no tocava però em vaig divertir molt escoltant coses de tu, inclús partint-me de riure d'algunes de les teves anècdotes que m'explicaven. Suposo que aquell comportament, davant de parents i visitants aliens a les converses, no va ser d'aquells que quedes be, més aviat quedes com un beneit poca substancia. Si arribo a saber que la cosa havia d'anar d'aquella manera, haguera portat una gravadora i avui potser podria escriure el llibre “El pare que jo no sabia”.
El meu pare, era una persona que tenia una qualitat que a la vida me l'he trobat en poques persones, veia les coses amb gran agudesa i transversalitat, és a dir, el teatre de la vida que tots veiem des del pati de butaques, des d'on riem, ens emocionem, patim i tossim, ell tenia aquella qualitat de veure-ho des del back stage, així que al mateix temps que veia l'obra, també hi veia la tramoia. No li calia aixecar les faldilles dels gegants per veure que en realitat era una estructura de fustots vestida de velluts i oripells.
Recordo que un dia el pare cavil·lava sobre unes cotitzacions d'unes ofertes de vellons de llana de Tierra de Fuego per les que hi tenia varis preus, tot i que es tractava de la mateixa partida, però de diferents venedors. Jo era adolescent però ja em sentia tot un homenet per plantejar-li qüestions conceptuals, intentava assentar càtedra de la meva visió sobre l'especulació. Ho veia com una picaresca indecent (avui, una mica més pervertit per la pròpia vida, ja ho trobo menys indecent), que hauria de prohibir-se doncs era com un engany sense més profit que el del espavilat especulador.
No se si s'ho va inventar o d'on ho va treure, però amb va explicar una historia.-
Mira, hi havia un paio que tenia una llauna de sardines que li havia costat 10 peles, de camí a casa es va trobar amb un amic a qui li va cantar les excel·lències d'aquelles sardines, ho va fer amb tant d'èmfasi que arribat a un punt l'amic li va dir: escolta, te la compro. Oh! -li va contestar- Te'n faràs 20 peles. L'amic li va replicar: No hi fa res. Te la compro.
Aquell, content amb la ganga que acabava de comprar, ho va anar a explicar a un altre amic.- Mira que acabo de comprar, i es va desfer explicant les excel·lències de la llauna de sardines. L'amic seduït per aquella glossa no va poder resistir-ho i li va demanar perquè no me la vens?. Home! Li va contestar em sabria greu perquè ho tinc per un tresor. Demana el que vulguis, va insistir-hi. Li va costar però per fi es va decidir Buff!, mira… done-me'n 100 peles, al menys em compensara de la pena, va pensar.
D'aquesta manera la llauna de sardines va anar passant d'un al altre i cada cop més cara. La darrera transacció que se'n te noticia va ser al casino del poble i per 1000 pessetes!. Un noi badoc que estava a la tertúlia, en escoltar les meravelles d'aquelles sardines, entusiasmat, no se li va acudir altre cosa que proposar perquè no l'obrim i ens les mengem?. El propietari li va llençar una mirada de ira infernal i dirigint-se a tot l'Univers va clamar.- recony!, si ens les mengem s'haurà acabat el negoci!.
Em va venir al cap aquesta historia, parlant amb un amic sobre l'article del mes passat, l'anterior a aquest. Efectivament, en els darrers 15 anys ens hem dedicat a passant-se la llauna de sardines i cada vegada guanyar-hi més diners, fins que es va arribar a la conclusió de que no valia la pena preocupar-se per fabricar res. Per què fabricar, si ja ho fan altres?, al cap i a la fi passant de ma en ma la llauna de sardines menys risc i s'hi guanyen més diners que fabricant. D'aquesta manera l'escola i la formació del jovent va deixar de ser essencial, per guanyar mil euros no era necessari tenir gran cosa (avui, veurem com reciclem a tota aquesta generació). Les industries es van desactivar o vendre a empreses estrangeres i el dineral que se'n treia es va dedicar a la llauna de sardines. Ah!, però va arribar un dia en que al tanoca de torn se li va acudir menjar-se les sardines i no tan sols es va acabar el negoci, sinó que a més el país es va desindustrialitzar. Al no haver-hi industries, es van tancar les possibilitats de que el teixit industrial fes l'evolució innovadora que donés una nova projecció a la productivitat. Noves iniciatives xoca'n amb el topall de no haver-hi joves amb formació. Ens hem quedat mirant-se els uns als altres (Govern, Societat i bancs) tot esperant Godot i a veure si apareix alguna iniciativa per fer foc nou.
Peró ja se sap, les desgracies no venen soles i aquesta altre arrenca de principi dels 90. Els estrategues espanyols van decidir que les injeccions de diners que Espanya rebria de la UE per equilibrar el país en relació a la resta de Europa, s'utilitzarien per fer arribar el TGV al sud, enlloc de connectar-ho amb el nord, on per cert hi ha Europa. Es van construir túnels i grans connexions d'autopistes gratuïtes, inventar una nova realitat sense comptar amb si hi havia base o no. Com aquell qui diu, crear del no res una especie de Brasilia, amb la ingènua mirada posada en les industries estrangeres que s'instal·larien en massa, donades les grans facilitats fiscals, connexions i sobre tot la qualitat de vida que dóna el bon clima i l'alegria social (acudits, tapes,vi, flamenco i toros que tant agrada als estrangers). El tret per la culata, les empreses s'han instal·lat a la Xina.
Als estrategues aquesta bufetada no els ha dit res, ara es marquen noves prioritats a l'Espanya del “Yo también”: TGV a Santander (suposo que el propietari del banc hi deu tenir algo a veure), aeroport a León (suposo deuen tenir idea de pujar l'equip a primera i el Guardiola pugui viatjar-hi el mateix dia), TGV a totes les capitals autonòmiques (a mi póngame lo mismo). L'aeroport de Ciudad Real, intentar que la NASA hi faci aterrar els Challenger (la pista es veu que és llarga).
El corredor del mediterrani, franja on encara hi queden algunes traces de producció autòctona pot esperar. La raó?… a no ser que hi hagi l'estratègica idea de que tots els catalans i valencians anem personalment a expandir pel món la llengua i així eradicar d'una vegada el més important de tots els problemes que te Espanya: la llengua catalana, obstructora de tota prosperitat, tant difícil d'encabir i d'entendre-la!.
Si fos això, no estaria gens malament que ens ho diguin directament, sense embuts. Com un dia em va dir un a qui jo intentava allò de la pedagogia: Oye. Si los catalanes no estáis conformes con ser españoles, largaos joder! Per educació li vaig haver de correspondre amb un altre consell: Oye. !Vete a tomar pol …! i és que realment soc un groller.