A mi, en canvi, em va agradar força. Vaig trobar-hi un Woody Allen molt seriós que caricaturitzant molt menys del que en ell és habitual, ens proposava una reflexió molt interessant sobre les passions entre homes i dones de qualsevol edat. De fet, el Clint Eastwood anys abans , ja ens va plantejar de manera més emocional, la mateixa temàtica a la pel·lícula Los Puentes de Madison.
Son “Els amors llampec sobreposats”, diguem-ne així. Amors que apareixen de sobte a la vida d’un i que es sobreposen amb ardor sobre l’amor que ja tenim establert a la nostre vida. Tenim marit, esposa, novia, novio, fills i fins i tot nets. Què fer?, em llenço de cap a una nova vida trencant tot lo anterior amb obligacions i interessos mutus consolidats?. Val la pena aquesta aventura?, i si es tracta d’un miratge i no és el que sembla?. Com a bon amor llampec, se’ns plantegen un milió de dubtes en un segon.
Res d’estrany. Als que sí podem tenir per estranys o be per mentiders, son els que ens diguin que no els hi ha passat mai. Un cop o més a la vida, s’ha passat per aquest tràngol.
Aquesta mena de llampecs, especialment els que apareixen sense turmenta, son els més terribles. L’aiguabarreig de sensacions i sentiments concentrats en molt poc temps son d’alta gama: culpabilitat, remordiments, emoció, inquietud, por, pena, frustració, sexe, esperança, felicitat, nous hàbits, diners, un adéu i fins mai més... Qui en dona més!. En el mercat dels sentiments aquesta opció es la que te millor oferta. Hi son tots, com per escriure un bon bolero!
Amb aquest impressionant paquet de sensacions i sentiments davant del nas, em va sorprendre que en general, Vicky i Cristina Barcelona només cridés l’atenció per si la Sagrada Família sortia poc i la casa Milà molt o si el Toni Bassas no se’l va veure i en canvi el Jordi Basté sí. Tot plegat com si fos el vídeo de la primera comunió de la nena.
Potser era més còmode mirar la postaleta de Barcelona que no pas la postal del nostre íntim interior.
I tota aquesta cabòria a què ve ara?
En el vol de Copenhaguen a Barcelona, a la bossa del seient de davant hi vaig trobar un full manuscrit. La lletra era adulta, molt llegible, amb el traç de qui no era la primera vegada que escrivia, era un poema, però no d’un poeta. Era llarguet i indiscretament, no vaig resistir la temptació de començar a llegir:
que mientras no me muera
lo llevaré en mi mente.
En aquellos ojos que yo creía grises
se observan ya las estrías del tiempo".
versos més avall segueix...
"¿Qué gloria puede
esperar la ilusión en la distancia,
cuando el deseo lentamente muere
y tan poco probable es la esperanza?"
i acaba dient
"Pero, ciego de nuevo, tuve miedo
de alterar el destino.
la dejaré marchar como vino
con su falda, con mi desilusión y con mi vino
para seguir siendo su sueño una quimera
que alimenta mi propio desatino.
Maldición,
bendición,
o perdición
en tanto aliente vida
Lloraré sin remedio la esperanza perdida."
Era el retrobament d’un amor llampec perdut?, era un llamp caigut en plena calma?. Qui ho sap. En qualsevol cas, tenia tantes ganes de deixar de patir i poder-se oblidar de la esperanza perdida, que s’oblida d’emportar el reflex poètic dels seus propis sentiments.
En la proposta de reflexió que ens fa el Woody Allen, acaba guanyant l’establishment. El viatger desconegut i oblidadís, pel que sembla, va resoldre el mateix.
Però estaria bé que fos capaç de veure-hi la part positiva de tot això: no està fossilitzat. Els seus sentiments encara funcionen i això sempre és bo de saber-ho, de conèixer les capacitats actuals d’un.
Dubto que l’anònim autor llegeixi aquest blog (aquesta si que seria bona!), però si així fos, sàpiga que conservo el manuscrit i el tinc a la seva disposició. Per descomptat i pel que a mi fa, amb extrema discreció, que tots sabem el preu d’esbombar els nostres sentiments més íntims.
