Dies passats, hem vist a la premsa i a la televisió imatges dels nostres poderosos líders polítics amb l’expressió de la cara il·luminada, amb el millor somrís, expressió d’una immensa satisfacció i amb el brill dels ulls ple de felicitat. Tots ells al costat del President dels Estats Units Barack Obama.
No es habitual veure tanta felicitat sincera i esperançada entre polítics. Generalment, la felicitat que ens mostren es de cara a la foto, aquesta vegada però, es veia ben be que els sortia del fons de l’ànima.
Aquestes imatges, entre altres coses, ens obren la porta a tenir també una visió antropològica de la qüestió, ens desvetllen la tendència natural del home a buscar a Déu, arribat el moment límit en el que hom no te ni llum, ni forces.
Avui, el desconcert es la situació econòmica. Ha agafat desprevinguts a tots, no sabem que fer i ens mirem els uns als altres. De cop n’apareix un de desconegut, que ve de lluny, diferent, inesperadament diferent, fins i tot en el color, que diu frases simples i entenedores: Sí, Podem !. Els pobres no han de pagar les faltes dels rics. Fantàstic!, situació tant complicada i paraules tant senzilles. Aquest és qui ens salvará. Tots el volen tocar, tots aspiren al contagi d’aquest saber. Tots volem estar al seu costat, tots volem tenir una foto amb ell. Està decidit, hem trobat a Déu, sap i pot el que nosaltres no.
Aquest escenari, fa reflexionar sobre els debats trivials que se solen tenir sobre l’existència de Déu. Acostumen a ser breus i radicals: Els convençuts de la no existència. Els ni fu, ni fa. Els radicals convençuts de l’existència, tots ells sense més coneixements que les seves personals percepcions intuitives i emocionals deixen ben assentada la seva posició.
En el decurs de tota la historia de la humanitat, col·lectivament i individualment, sempre hi han hagut situacions en que les circumstancies han estat molt per damunt de les capacitats. Es el moment de buscar al més fort, es el moment de Déu.
Hem vist déus faraó, déus emperador, déus astre, déus terrorífics, déus especialitzats, déus filòsofs i sentenciosos. Es clar que l’humanitat no s’ha desenvolupat mai, ni es desenvolupa encara, homogèniament de manera que els déus s’han anat creant segons les déficiences o les pors de cada moment i lloc. No es el mateix un Déu nascut entre nòmades del desert, preocupats per la fam, la set, la manca d’higiene i les malalties d’homes i bestiar, que un Déu de terres nòrdiques on una bona part del any es gairebé fosc i la gran preocupació son els atacs del ós blanc i el de les tribus veines que venen a robar dónes i queviures.
Avui directament, ja veiem néixer religions sense Déu, la càbala, la cienciología i altres misticismes orientaloides, amb seguidors carregats de diners, ocupació discontinua i amb problemes que els distancien de la resta de la societat. No obstant, també busquen servir la seva vessant mística a la seva mida, com de fet sempre ha anat passant.
Es evident que l’entorn geogràfic, social, els hàbits i costums conformen unes necessitats de Déu diferents. Odin, per exemple, és un Déu poeta i mag, amb brots de bogeria i fúria, adoptat per pobles del bosc, les cabanes i la vora del foc. Gent guerrera que sap que junts son la força. En canvi Yahvé, es un Déu furiós, maleïdor i castigador, per un poble nòmada indisciplinat i punyetetes, amb 13 tribus tendents a anar campant cadascú per ell.
Curt i ras, es l’home qui ha creat a Déu a imatge de les seves necessitats i mancances, creant-se l’entorn místic convenient als costums i les maneres de cada poble, per enfortir la confiança i si ho volem dir a la manera clàsica, enfortir la fe, base principal de tot canvi.
Ara, res de tot això vol dir que Déu no existeixi. Quantitativa i qualitativament hi ha exactament les mateixes probabilitats pel SI com pel NO. Es podran fer estudis teològics, es podran crear Universitats i fer guerres, escriure llibres, crear enemistats, trencar famílies o anar a viure més amunt. El que hi ha més enllà ningú ho sap. Els qui diuen saber-ne alguna cosa, no deixa de ser una postura convencional que probablement els ajuda, però tenen el mateix 50 % de possibilitats d’encertar, com de marrar.
De fet, des d’un pla teòric, encara ens podríem plantejar noves teories més desconcertants: Realment existeix Déu, però la relació amb nosaltres es purament biogenética, com s’insinua a la pel·lícula Blade Runner. Perquè ben mirat, també ens podríem preguntar perquè ens vol Déu?, perquè necessita aquesta gentada de milions i milions de persones lioses, bullangueres i disconformes?.
Però no es hi amarguem més. Si en una nit d’estiu, plàcidament ens estirem al terra i mirem al cel, quedem meravellats del que veiem i sobre tot, ens meravella que no entenem res. Què ès tot allò?. Aquelles inmenses magnituds perquè?. Quin sentit te?. Fins on arriba i quan s’acaba, què hi ha més?. Som tant petits i ignorants! ... que només podem afirmar o negar l’existència de Déu segons el que intuïm. Ben poca cosa per matar-nos.
Peró aquesta no es la raó. El que ens fa sotmetre i matar es la cobdícia i la no acceptació dels hàbits i els costums dels altres: Olors (olfacte), tipus de menjar (gust), maneres de parlar o cantar (oïda), al color de la pell i aspecte (vista), aversió al contacte físic (tacte). Com es veu, molt sensibles a les percepcions sensorials i a desitjar lo del altre (enveja?). Tot plegat malfiança. Tot plegat, tots molt petits i primitius.
No ens enganyem, les religions i Déu no tenen massa a veure. Les religions son un intent, si es vol ben intencionat, de donar contingut al que de cap manera som capaços d’entendre, però que ineludiblement necessitem. Ara, que la religió ens marca unes pautes de convivència i civilització, això s’ha de reconèixer i per tant, no cal clavar-li petades a tot al que soni. D’altre banda, es una bona ajuda a la part mística que en major o menor mesura, tots portem a dins.
Respectem i siguem bones persones, caminem i fem camí que tot el be que fem, si no transcendeix amb nosaltres mateixos, transcendirà pels que queden i el que hagi de ser, serà.
lunes, 13 de abril de 2009
jueves, 9 de abril de 2009
EL FUTUR CATALÀ
Del diari 20 minutos (08.04.09), vaig llegir una carta d’un lector que firmava J.M. i que em va fer molta gràcia pel lligam d’idees, però a la vegada trasllueix l’estat d’ànim dels catalans, dels catalans que només servim per pagar impostos, multes*, peatges, zones blaves, verdes i carbasses, parkings i anar a votar.
“EL FUTUR CATALÀ
Plató es un carrer i Miró una roba. Gaudi es un premi i Canon una fotocopiadora. L’Esperança es una presidenta madrilenya, la fortalesa te muralles i Gràcia es un barri. Maragall és un polític, Sabadell un banc i Tortosa una actriu. Si la maternitat és un hospital o és Sant Pau?. Si verge és un tipus d‘oli i Núria una estació d’esqui. Si Tarradellas una pizza. Calderón un president. Si Verdaguer una parada de metro i parlar de Sants es parlar de trens. El valors son a l’IBEX i la primavera en uns magatzems... jo no sé qui soc i només sé que Catalunya és una ficció sense futur. J.M.”
Déu ni do.
*Diuen que ara ens multaran des d’el cel amb un helicòpter. Comencem a estar cansats de que ens diguin com ens reprimiran, perquè som molt dolents i mai ens diguin què és el que estan fent ells per no havent-se de reprimir (carreteres, senyalitzacions, asfaltats, curves, campanyes de sensibilització, cursets, no punitius, d’especialització en neu, pisos relliscosos, etc.) Es la diferencia entre usar els nostres diners dels impostos o fotre’ls directament, sense massa embuts, de la butxaca. Son calerons extra!. Tenim polítics amb vocació de botiguers.
“EL FUTUR CATALÀ
Plató es un carrer i Miró una roba. Gaudi es un premi i Canon una fotocopiadora. L’Esperança es una presidenta madrilenya, la fortalesa te muralles i Gràcia es un barri. Maragall és un polític, Sabadell un banc i Tortosa una actriu. Si la maternitat és un hospital o és Sant Pau?. Si verge és un tipus d‘oli i Núria una estació d’esqui. Si Tarradellas una pizza. Calderón un president. Si Verdaguer una parada de metro i parlar de Sants es parlar de trens. El valors son a l’IBEX i la primavera en uns magatzems... jo no sé qui soc i només sé que Catalunya és una ficció sense futur. J.M.”
Déu ni do.
*Diuen que ara ens multaran des d’el cel amb un helicòpter. Comencem a estar cansats de que ens diguin com ens reprimiran, perquè som molt dolents i mai ens diguin què és el que estan fent ells per no havent-se de reprimir (carreteres, senyalitzacions, asfaltats, curves, campanyes de sensibilització, cursets, no punitius, d’especialització en neu, pisos relliscosos, etc.) Es la diferencia entre usar els nostres diners dels impostos o fotre’ls directament, sense massa embuts, de la butxaca. Son calerons extra!. Tenim polítics amb vocació de botiguers.
jueves, 2 de abril de 2009
EL ABORTO, CRIMEN O CASTIGO.
EL ABORTO, CRIMEN O CASTIGO.
El debate sobre el aborto, entre Sociedad e Iglesia Católica, acabará siendo tan tradicional como la Navidad o el Festival de Eurovisión. Los oyentes, sin embargo, echamos en falta y muy particularmente de parte de la Iglesia, un tratamiento con mayor altura conceptual y espiritual. En realidad la aportación de la Iglesia se limita a culpabilizar y obstaculizar, sin aportar fundamentos espirituales, que es a lo que basicamente debería dedicar la religión su esfuerzo.
Es sorprendente que la Iglesia Católica, dando tanta importancia a este tema, teniendo filósofos, teólogos y pensadores de altura, se presente a la discusión con argumentos casi infantiles que más mueven a la rebelión que no a la reflexión.
Curiosamente, se observan opiniones muy contrastadas entre el establishment religioso y el monje, el heremita o el misionero, muy alejados del pomposo mundo y sin embargo con criterios tan cercanos al hombre en su mundo y su circunstancia.
A éstos, con pensamiento pero sin voz, no les podemos oir y nos perdemos conceptos y elementos de reflexión que generen sinergias espirituales de valor y que permitan la toma de posturas individuales convencidas que nos faculten obrar en consecuencia, respetando la postura ajena. El gato montés nos aporta muy poco al espiritu.
Hoy, mayoritariamente, tenemos más elementos para el cultivo de nuestra parte material que de la espiritual y parece mentira que el establishment Vaticano no se perciba de este déficit y no haga mejores aportaciones a la innata espiritualidad humana, sacando provecho de estas personas, esparcidas por el mundo, dedicadas al pensamiento y al saber.
Por otro lado, también sorprende que no se mencione alto y fuerte la palabra Alma, el otro elemento, que al parecer llevamos imprescindiblemente todos los humanos, esencia y motivo básico de la existencia de casi todas las religiones y la cristiana esencialmente.
Será falta de tino y no de mala fe, la indistinción que se produce entre lo que es estrictamente vida y lo que es vida humana. Son valores distintos que hay que diferenciar bien. Hay vida en los vegetales, líquenes, anémonas y estrellas de mar. La vida humana, tambien vista desde el cristianismo, alberga ademas del componente biológico, el componente espiritual sustentado en el alma.
Los que han tenido el privilegio de asistir al nacimiento de sus hijos, han visto, en vivo, el milagro de la vida. El hijo, aun unido a la madre por el cordón umbilical, es un aparente muñeco de látex, de tonos amoratados, sin movimiento y sin apenas expresión. Solo a partir del momento en que se corta el cordón umbilical y toma el primer aliento roto en lloro, empieza el movimiento, la expresión y el color rosado de la vida. Ha nacido un ser humano.
Superado este emocionante momento llega la reflexión.- ¿Es en aquel preciso momento en el que se produce el auténtico milagro?. ¿Es con el primer aliento cuando el alma entra al cuerpo?. Es lo que acabamos de presenciar.
La madre en colaboración con el padre han creado lo que les es propio: el cuerpo, que debe ser considerado como un mero continente (tal como se nos recuerda cuando se nos habla de la muerte). Dios ha puesto en aquel primer aliento el alma, el contenido. Solo cuerpo y alma forman un ser humano. Moisés describe este mismo proceso en El Génesis: "...y alentó en su nariz soplo de vida; y fue el hombre en alma viviente." (Génesis 2.7).
Si creemos en la existencia del alma humana, lógico pensar que los nueve meses de gestación son eso, gestación del continente. Durante este período hay la vida biológica imprescindible para el desarrollo y crecimiento del continente, pero aun no vida humana. Se producen movimientos y funciones orgánicas similares a las humanas, es normal. El organismo debe estar preparado y en funcionamiento para que cuando junto con alma pase a ser un Ser humano.
En el caso de abortar, lo que se perdería sería el continente de una alma. En otras palabras, la posibilidad de un ser humano. La pérdida de una posibilidad de ninguna manera debe considerarse un crimen, probablemente pueda considerarse una lástima, pero en estas circunstancias cada uno lleva sus penas por las posibilidades perdidas y no aprovechadas, pero en ningún caso es un delito contra la Humanidad. Incluso a veces es al contrario, puesto que las oportunidades desaprovechadas por nosotros, son provecho para otros.
En el terreno de las posibilidades perdidas también podríamos incluir al celibato voluntario, que en sí implica la pérdida deliberada de todas las posibilidades de procreación y sin embargo más que crimen es considerado como virtud.
Algo muy distinto seria ver el aborto desde el punto de vista socio-etico-cultural. Si la sociedad entiende que no hay necesidad de que se pierdan oportunidades de vida humana, es una consideración de la conciencia social exquisita, correcta y respetable. Nada que ver con Dios, ni la religión.
Ahora bien, si una madre, por las circunstancias que sean, finalmente no desea el hijo que está engendrando, coherentemente esta sociedad debe dar una respuesta eficaz, a través de disposiciones protectoras de la mujer. Y si finalmente este hijo viene al mundo, razón de más para dar protección a ambos hasta donde sea necesario. Lo que no es de recibo es prohibir y penalizar el aborto, estigmatizar a la mujer y finalmente allá te las compongas con tu problema.
No se si los cristianos tibios entran en los cálculos de la Iglesia Católica, pero si así fuera, no estaría de más que pensara que la tibieza es fruto de la autoreflexión y que lo que precisan son argumentos convincentes y no el dictado de posturas inflexibles.
Rehabilitar a Savonarola, Giordano Bruno, Galileo y tantos otros, probablemente nos conforta a los vivos, pero dentro de 200 años, rehabilitar a quienes se condenó por abortar o se les impidió hacerlo, de poco les servirá.
El debate sobre el aborto, entre Sociedad e Iglesia Católica, acabará siendo tan tradicional como la Navidad o el Festival de Eurovisión. Los oyentes, sin embargo, echamos en falta y muy particularmente de parte de la Iglesia, un tratamiento con mayor altura conceptual y espiritual. En realidad la aportación de la Iglesia se limita a culpabilizar y obstaculizar, sin aportar fundamentos espirituales, que es a lo que basicamente debería dedicar la religión su esfuerzo.
Es sorprendente que la Iglesia Católica, dando tanta importancia a este tema, teniendo filósofos, teólogos y pensadores de altura, se presente a la discusión con argumentos casi infantiles que más mueven a la rebelión que no a la reflexión.
Curiosamente, se observan opiniones muy contrastadas entre el establishment religioso y el monje, el heremita o el misionero, muy alejados del pomposo mundo y sin embargo con criterios tan cercanos al hombre en su mundo y su circunstancia.
A éstos, con pensamiento pero sin voz, no les podemos oir y nos perdemos conceptos y elementos de reflexión que generen sinergias espirituales de valor y que permitan la toma de posturas individuales convencidas que nos faculten obrar en consecuencia, respetando la postura ajena. El gato montés nos aporta muy poco al espiritu.
Hoy, mayoritariamente, tenemos más elementos para el cultivo de nuestra parte material que de la espiritual y parece mentira que el establishment Vaticano no se perciba de este déficit y no haga mejores aportaciones a la innata espiritualidad humana, sacando provecho de estas personas, esparcidas por el mundo, dedicadas al pensamiento y al saber.
Por otro lado, también sorprende que no se mencione alto y fuerte la palabra Alma, el otro elemento, que al parecer llevamos imprescindiblemente todos los humanos, esencia y motivo básico de la existencia de casi todas las religiones y la cristiana esencialmente.
Será falta de tino y no de mala fe, la indistinción que se produce entre lo que es estrictamente vida y lo que es vida humana. Son valores distintos que hay que diferenciar bien. Hay vida en los vegetales, líquenes, anémonas y estrellas de mar. La vida humana, tambien vista desde el cristianismo, alberga ademas del componente biológico, el componente espiritual sustentado en el alma.
Los que han tenido el privilegio de asistir al nacimiento de sus hijos, han visto, en vivo, el milagro de la vida. El hijo, aun unido a la madre por el cordón umbilical, es un aparente muñeco de látex, de tonos amoratados, sin movimiento y sin apenas expresión. Solo a partir del momento en que se corta el cordón umbilical y toma el primer aliento roto en lloro, empieza el movimiento, la expresión y el color rosado de la vida. Ha nacido un ser humano.
Superado este emocionante momento llega la reflexión.- ¿Es en aquel preciso momento en el que se produce el auténtico milagro?. ¿Es con el primer aliento cuando el alma entra al cuerpo?. Es lo que acabamos de presenciar.
La madre en colaboración con el padre han creado lo que les es propio: el cuerpo, que debe ser considerado como un mero continente (tal como se nos recuerda cuando se nos habla de la muerte). Dios ha puesto en aquel primer aliento el alma, el contenido. Solo cuerpo y alma forman un ser humano. Moisés describe este mismo proceso en El Génesis: "...y alentó en su nariz soplo de vida; y fue el hombre en alma viviente." (Génesis 2.7).
Si creemos en la existencia del alma humana, lógico pensar que los nueve meses de gestación son eso, gestación del continente. Durante este período hay la vida biológica imprescindible para el desarrollo y crecimiento del continente, pero aun no vida humana. Se producen movimientos y funciones orgánicas similares a las humanas, es normal. El organismo debe estar preparado y en funcionamiento para que cuando junto con alma pase a ser un Ser humano.
En el caso de abortar, lo que se perdería sería el continente de una alma. En otras palabras, la posibilidad de un ser humano. La pérdida de una posibilidad de ninguna manera debe considerarse un crimen, probablemente pueda considerarse una lástima, pero en estas circunstancias cada uno lleva sus penas por las posibilidades perdidas y no aprovechadas, pero en ningún caso es un delito contra la Humanidad. Incluso a veces es al contrario, puesto que las oportunidades desaprovechadas por nosotros, son provecho para otros.
En el terreno de las posibilidades perdidas también podríamos incluir al celibato voluntario, que en sí implica la pérdida deliberada de todas las posibilidades de procreación y sin embargo más que crimen es considerado como virtud.
Algo muy distinto seria ver el aborto desde el punto de vista socio-etico-cultural. Si la sociedad entiende que no hay necesidad de que se pierdan oportunidades de vida humana, es una consideración de la conciencia social exquisita, correcta y respetable. Nada que ver con Dios, ni la religión.
Ahora bien, si una madre, por las circunstancias que sean, finalmente no desea el hijo que está engendrando, coherentemente esta sociedad debe dar una respuesta eficaz, a través de disposiciones protectoras de la mujer. Y si finalmente este hijo viene al mundo, razón de más para dar protección a ambos hasta donde sea necesario. Lo que no es de recibo es prohibir y penalizar el aborto, estigmatizar a la mujer y finalmente allá te las compongas con tu problema.
No se si los cristianos tibios entran en los cálculos de la Iglesia Católica, pero si así fuera, no estaría de más que pensara que la tibieza es fruto de la autoreflexión y que lo que precisan son argumentos convincentes y no el dictado de posturas inflexibles.
Rehabilitar a Savonarola, Giordano Bruno, Galileo y tantos otros, probablemente nos conforta a los vivos, pero dentro de 200 años, rehabilitar a quienes se condenó por abortar o se les impidió hacerlo, de poco les servirá.
miércoles, 1 de abril de 2009
ETICAMENT...
Ara que escoltem profusament de boca de polítics la paraula sostenibilitat, on sembla que n’hi ha una notable manca, és en els comportaments ètics de tots plegats. És tal el dèficit, que ja sembla insostenible, més ben dit: insuportable. L’ètica és un be escàs entre governants funcionaris, empreses, professionals, persones, entitats financeres, etc. Molt pocs estem disposats a renunciar a alguna mena de guany, per més estúpid i petit que sigui el benefici, en favor d’un comportament ètic.
És evident que la societat sempre ha estat necessitada de lideratge que històricament s’ha anat exercint des de la religió, el poder civil o el militar.
Avui, pretesament laïcitzada la societat, a manca d’una altre cosa, sembla que ara pertocaria als líders polítics la tasca d’exercir el lideratge i ser escrupolosament exemplars en els comportaments i les formes ètiques. No és així. Ni els politics, ni les formes, ni les maneres ho son. Es per això que els comportaments de la societat, faltats d’exemplaritat ètica, veiem sense escandalitzant-se, com normals, actituds i comportaments fonamentats en enganys, mitges veritats: “Amb tal ho sembli, ja n’hi ha prou. No cal que ho sigui.”
S’ha incorporat al nostre Sistema Basic de Funcionament Relacional (SBFR) com si tal cosa, el “feta la llei, feta la trampa”, “ja se sap que en eleccions es fan promeses que no s’han de complir...” “La lletra menuda”, etc.
No cal girar massa el cap per trobar-ne exemples al nostre voltant. L’esmentadissima crisi, veiem com bancs que han venut productes financers, abusant de la imatge de garantia, rigor i seriositat que, fins ara se’ls suposava, a la que els ha fallat el seu proveïdor, depressa se’n han rentat les mans dient “...i que vols que hi faci, a mi també m’han enganyat” i amb això el banc segueix, anar tirant. Quan la cosa és a l’inrevés, com podria ser el cas del pobre client que no pot arribar a pagar la hipoteca, perquè a la seva empresa han fet fallida i l’han despatxat, ja cal que s’espavili perquè ho perderá tot.
Ja se sap, el problema de ser pobre no és ser-ho, es que s’ha de viure en la més abusiva i flagrant indefensió.
Tot parlant d’hipoteques i ètica. Trobem normal i sense replicar, que al cap de 7 ó 8 anys de pagar religiosament cada mes, pràcticament encara estem devent tot el capital principal, només em anat pagant interessos, es a dir, primer els guanys del banc, per si de cas. Per descomptat, no a tots als països es així, però aquí sí.
Escoltem opinions indulgents de persones tingudes per assenyades, sobre uns policies condemnats per uns pèssims mal tractaments a un detingut, justificant aquest comportament, dient que son uns professionals eficients. Aquest també seria un bon debat: ètica vs. eficiència.
Es promouen i s’aproven lleis de gran rang, amb consulta popular inclosa, i el Govern no es veu en cor de complir-les i va perden el temps ronsejant amb petits enganys, recursos retòrics, practicant el “mareando la perdiz”, una altre de les expressions que tenim incorporada al nostre SBFR. Paral·lelament, se’ns exigeix als ciutadans complir escrupolosament les lleis.
Darrera descoberta de totes les Administracions Publiques: les multes de transit.
S’ha arribat al punt en que ja es fan previsions de multes, aquest any vinent recaptarem tant més, doncs instal·larem tants més paranys.
Ja es trist convertir en negoci els pecats de la societat. Ara, que siguin les Administracions Publiques quines s’hi afegeixin a treure’n profit, no sembla massa ètic. Senzillament, no sembla que sigui jugar net comptar en un fort ingrés dinerari provinent d’una cosa que no hauríem de fer, cosa justament dictada i controlada pel beneficiari dels diners. Es com si Deu hagués previst que el foc del Infern, s’alimentaria amb la quantitat de pecadors que te previst que caurán cada any. Home!, doncs no em semblaria un bon Deu, la veritat.
També podrien incloure-hi a la grua Municipal. Fa anys, quan es va instaurar, es va fer per treure del pas vehicles que manifestament dificultaven el transit. Avui però, ronden de pesca tot el dia i la nit, voltant per les rodalies d’espectacles, teatres, concerts. El Lliure, el Grec, el Barça, Luz de Gas, a les captura assegurada de cotxes que no necessariament obstrueixen el transit, simplement estan en llocs no autoritzats.
Si el preu que cobra la grua Municipal, diuen i volen fer creure que es el que costa, fos el preu que li costés al RACC o a les companyies d’assegurances, ja haurien hagut de tancar o eliminar de pla el servei gratuït que donen als seus clients.
Evidentment els cotxes s’han convertit en el negociet per les Administracions i a jutjar per les quantitats recaptades entre totes plegades, sembla indiscutible que els catalans pequem molt, més ben dit, moltíssim. I això res a veure amb els que enxampen en els controls d’alcoholèmia i drogues.
Ja que la societat catalana es tan pecadora, potser ens hauríem de començar a plantejar què fer amb aquesta gran massa de diners perquè no es dilueixin dins la gran caixa general, de difusa transparència popular.
Potser un destí carregat de bon sentit, seria aplicar-ho a causes nobles i humanitàries, fins i tot els politics s’estalviarien, cada dos per tres, haver-se de justificar mig avergonyits. que no tenen afanys recaptadors.
Aquest gran paquet de diners al desenvolupament d’Àfrica (una multa d’aparcament a Barcelona, es un mes de menjar a una família de 4 a Burundi). A la investigació mèdica o farmacèutica, a la reinserció dels sense sostre o fins i tot a La Marató de TV3, que sembla que funciona prou be, tot plegat, serien causes suficientment nobles que donarien sentit a la redempció dels nostres pecats circulatoris.
I no es que estiguem davant de cassos de corrupció, es més dramàtic que això!. Es tracta de comportaments generalitzats i admesos que passen com normals i necessaris, fets per persones probablement carregades de bona fe i que creuen que les coses van així.
Es va decidir donar carta de llibertat espiritual al pais, la qual cosa sembla la mar de be i lògicament es varen eliminar les classes de religió a l’ensenyament, la qual cosa es conseqüent i lògica. Però va quedar al descobert i sense substitució la part ètica que ens aportava la religió i aquest es un forat que poc a poc s’anirà fent més gran. S’imposa la necessitat d’introduir a tots els estudis reglats una assignatura d’ètica. Des de l’ensenyament primari, fins al darrer curs de carrera. Cada pas progressiu del coneixement ens planteja noves disjuntives de comportaments ètics, de manera que tan enginyers, advocats, metges, economistes, periodistes, publicitaris i tothom, necessitem cada cop més un coneixement format i consolidat del què és la ètica. D’acord que sempre serà un convencionalisme, però ens cal saber que no tot s’hi val.
Els líders mundials es reuneixen, diuen, per refundar el capitalisme i fent-se creure que son ells qui ens resoldran la vida (?), potser ens ho creuriem més si es reunissin per refundar la humanitat. Si ens mirem be el perquè de la crisi que patim, tal com ens l’expliquen, només si veu, de dalt a baix, una gran manca d’ètica.
Parlar-ne no es suficient. Les paraules estan desgastades i no diguem si son sobre ètica, honestedat i moral. Necessitem exemples on reflectir-nos i son exigibles gests i no frases. Quan les paraules ètica i política juntes, deixin de provocar un panxó de riure, tindrem on mirar. Sense ètica es fa molt difícil la convivència i el progrés, ja que darrera de l’ètica i ve immediatament la moral i la veritat, si manquen aquest valors, ser humà no te massa gracia.
És evident que la societat sempre ha estat necessitada de lideratge que històricament s’ha anat exercint des de la religió, el poder civil o el militar.
Avui, pretesament laïcitzada la societat, a manca d’una altre cosa, sembla que ara pertocaria als líders polítics la tasca d’exercir el lideratge i ser escrupolosament exemplars en els comportaments i les formes ètiques. No és així. Ni els politics, ni les formes, ni les maneres ho son. Es per això que els comportaments de la societat, faltats d’exemplaritat ètica, veiem sense escandalitzant-se, com normals, actituds i comportaments fonamentats en enganys, mitges veritats: “Amb tal ho sembli, ja n’hi ha prou. No cal que ho sigui.”
S’ha incorporat al nostre Sistema Basic de Funcionament Relacional (SBFR) com si tal cosa, el “feta la llei, feta la trampa”, “ja se sap que en eleccions es fan promeses que no s’han de complir...” “La lletra menuda”, etc.
No cal girar massa el cap per trobar-ne exemples al nostre voltant. L’esmentadissima crisi, veiem com bancs que han venut productes financers, abusant de la imatge de garantia, rigor i seriositat que, fins ara se’ls suposava, a la que els ha fallat el seu proveïdor, depressa se’n han rentat les mans dient “...i que vols que hi faci, a mi també m’han enganyat” i amb això el banc segueix, anar tirant. Quan la cosa és a l’inrevés, com podria ser el cas del pobre client que no pot arribar a pagar la hipoteca, perquè a la seva empresa han fet fallida i l’han despatxat, ja cal que s’espavili perquè ho perderá tot.
Ja se sap, el problema de ser pobre no és ser-ho, es que s’ha de viure en la més abusiva i flagrant indefensió.
Tot parlant d’hipoteques i ètica. Trobem normal i sense replicar, que al cap de 7 ó 8 anys de pagar religiosament cada mes, pràcticament encara estem devent tot el capital principal, només em anat pagant interessos, es a dir, primer els guanys del banc, per si de cas. Per descomptat, no a tots als països es així, però aquí sí.
Escoltem opinions indulgents de persones tingudes per assenyades, sobre uns policies condemnats per uns pèssims mal tractaments a un detingut, justificant aquest comportament, dient que son uns professionals eficients. Aquest també seria un bon debat: ètica vs. eficiència.
Es promouen i s’aproven lleis de gran rang, amb consulta popular inclosa, i el Govern no es veu en cor de complir-les i va perden el temps ronsejant amb petits enganys, recursos retòrics, practicant el “mareando la perdiz”, una altre de les expressions que tenim incorporada al nostre SBFR. Paral·lelament, se’ns exigeix als ciutadans complir escrupolosament les lleis.
Darrera descoberta de totes les Administracions Publiques: les multes de transit.
S’ha arribat al punt en que ja es fan previsions de multes, aquest any vinent recaptarem tant més, doncs instal·larem tants més paranys.
Ja es trist convertir en negoci els pecats de la societat. Ara, que siguin les Administracions Publiques quines s’hi afegeixin a treure’n profit, no sembla massa ètic. Senzillament, no sembla que sigui jugar net comptar en un fort ingrés dinerari provinent d’una cosa que no hauríem de fer, cosa justament dictada i controlada pel beneficiari dels diners. Es com si Deu hagués previst que el foc del Infern, s’alimentaria amb la quantitat de pecadors que te previst que caurán cada any. Home!, doncs no em semblaria un bon Deu, la veritat.
També podrien incloure-hi a la grua Municipal. Fa anys, quan es va instaurar, es va fer per treure del pas vehicles que manifestament dificultaven el transit. Avui però, ronden de pesca tot el dia i la nit, voltant per les rodalies d’espectacles, teatres, concerts. El Lliure, el Grec, el Barça, Luz de Gas, a les captura assegurada de cotxes que no necessariament obstrueixen el transit, simplement estan en llocs no autoritzats.
Si el preu que cobra la grua Municipal, diuen i volen fer creure que es el que costa, fos el preu que li costés al RACC o a les companyies d’assegurances, ja haurien hagut de tancar o eliminar de pla el servei gratuït que donen als seus clients.
Evidentment els cotxes s’han convertit en el negociet per les Administracions i a jutjar per les quantitats recaptades entre totes plegades, sembla indiscutible que els catalans pequem molt, més ben dit, moltíssim. I això res a veure amb els que enxampen en els controls d’alcoholèmia i drogues.
Ja que la societat catalana es tan pecadora, potser ens hauríem de començar a plantejar què fer amb aquesta gran massa de diners perquè no es dilueixin dins la gran caixa general, de difusa transparència popular.
Potser un destí carregat de bon sentit, seria aplicar-ho a causes nobles i humanitàries, fins i tot els politics s’estalviarien, cada dos per tres, haver-se de justificar mig avergonyits. que no tenen afanys recaptadors.
Aquest gran paquet de diners al desenvolupament d’Àfrica (una multa d’aparcament a Barcelona, es un mes de menjar a una família de 4 a Burundi). A la investigació mèdica o farmacèutica, a la reinserció dels sense sostre o fins i tot a La Marató de TV3, que sembla que funciona prou be, tot plegat, serien causes suficientment nobles que donarien sentit a la redempció dels nostres pecats circulatoris.
I no es que estiguem davant de cassos de corrupció, es més dramàtic que això!. Es tracta de comportaments generalitzats i admesos que passen com normals i necessaris, fets per persones probablement carregades de bona fe i que creuen que les coses van així.
Es va decidir donar carta de llibertat espiritual al pais, la qual cosa sembla la mar de be i lògicament es varen eliminar les classes de religió a l’ensenyament, la qual cosa es conseqüent i lògica. Però va quedar al descobert i sense substitució la part ètica que ens aportava la religió i aquest es un forat que poc a poc s’anirà fent més gran. S’imposa la necessitat d’introduir a tots els estudis reglats una assignatura d’ètica. Des de l’ensenyament primari, fins al darrer curs de carrera. Cada pas progressiu del coneixement ens planteja noves disjuntives de comportaments ètics, de manera que tan enginyers, advocats, metges, economistes, periodistes, publicitaris i tothom, necessitem cada cop més un coneixement format i consolidat del què és la ètica. D’acord que sempre serà un convencionalisme, però ens cal saber que no tot s’hi val.
Els líders mundials es reuneixen, diuen, per refundar el capitalisme i fent-se creure que son ells qui ens resoldran la vida (?), potser ens ho creuriem més si es reunissin per refundar la humanitat. Si ens mirem be el perquè de la crisi que patim, tal com ens l’expliquen, només si veu, de dalt a baix, una gran manca d’ètica.
Parlar-ne no es suficient. Les paraules estan desgastades i no diguem si son sobre ètica, honestedat i moral. Necessitem exemples on reflectir-nos i son exigibles gests i no frases. Quan les paraules ètica i política juntes, deixin de provocar un panxó de riure, tindrem on mirar. Sense ètica es fa molt difícil la convivència i el progrés, ja que darrera de l’ètica i ve immediatament la moral i la veritat, si manquen aquest valors, ser humà no te massa gracia.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
