AI CARAI!... I COM S'HO FAN?

AI CARAI!... I COM S'HO FAN?

Josep Anselm Clavé va ser un polític de segona, que a més, no va ser massa del gust de l'establishment de l'època. La historia li haguera passat de llarg (de fet li va passar), a no ser perquè com a visionari va creure que el cant coral unia a les persones, creava i cohesionava grups i era una bona base per organitzar-se com a societat civil, és a dir, com a poble. Va impulsar el que la gent en va dir els Cors d'en Clavé, agrupació de cantaires d'extracció popular, molts d'ells sortits de les tavernes, amb l'única pretensió de passar l'estona, crear grups d'amistat i així allunyar-se de la lacra del moment: la beguda i el joc.

Actualment, la beguda i el joc no son els principals problemes de les classes populars o mitges. Avui, en canvi, la lacra son els forts símptomes de descohesió social i això no hauria de ser un concepte polític per un discurs de pacotilla, sinó motiu d'una profunda reflexió, doncs genera una situació social tòxica, de total desconfiança en tot i en tots que desemboca en una convivència malaltissa: el cadascú per ell.

Aquesta indefensió social, ens deixa de panxa enlaire, on els polítics i líders d'opinió ens hi fan magarrufes i pessigolles i quan els hi convé, la coça. Tot massa fràgil, massa senzill per l'engany. Crec que és necessària una societat amb capacitat d'organitzar-se civilment, al marge dels adoctrinaments polítics, més interessats que honestos. La descohesió va massa be als que manen.

Cal revisar l'idea d'en Clavé, ja que crec que les grans coses es generen amb petiteses, com la mateixa vida o les malalties greus i lleus, tot comença i acaba a mida microscòpica. I tot parlant de petiteses, permeteu-me un breu parèntesi. No te res a veure amb allà on anava, però em ve be dir-ho.

(Sobre la crisi, de la que en patim les conseqüències directes, a més de les paraules i propòsits, comitès i comissions, debats i diagnòstics que només ens bloqueja'n i encaterina'n, com si ens haguessin de donar alguna cosa, no en sortirà res de res. El país està íntegrament per reinventar, no produïm res i el que es fa és per empreses foranies amb poques arrels i vincles socials que estan aquí per la seva conveniència.
La solució la tenim la gent del país, no els governants. Els governants estan per administrar la riquesa que produïm, ells no son factors productius, ni imaginatius. Si fossin productius i imaginatius, allà estarien!. Així que la petitesa que els hi podem demanar és un acte de consciencia: que no si fiquin. Que no ens atribolin ni ens persegueixin, quan menys Estat veiem i hi hagi millor. Que es deixin de l'estúpid dirigisme, que deixin de posar normes i noves lleis, que deixin fer i passin un parell d'anys fent com si fessin. I si tot va be, un cop reinventats, ja podran tornar i els deixarem presumir de que tot ha estat gracies a ells, però que no ens re-collin més).

Tancat el parèntesi, torno al Clavé: “Els pobles que saben cantar junts, saben prosperar junts”.

Al menys jo, em sento marginat quan anant pel món veig com en països pròspers, en reunions professionals o associatives quan es permet una estona de gresca, una mica piripis o sobris, es poden posar a cantar junts una o dues cançons. Tots la saben i afinen, s'aplaudeixen a ells mateixos i s'ho han passat la mar de be TOTS JUNTS.

D'això, els catalans, no en tenim ni idea, perquè tots plegats no sabem cap cançó, ni com fer-ho per posant-se a cantar junts. Sabem fins a la segona estrofa d'Els Segadors, quasi tot l'himne del Barça (els del Espanyol amb la lletra feta al seu gust) i malament el cumpleaños feliz, en castellà.

Ara que hi ha tants nouvinguts, es una bona oportunitat, com element integrador, que a les escoles des d'els 8 als 16 anys, dediquin 2 ó 3 horetes a la setmana al cant coral, resistint la tradicional oposició dels Mestres, PP, Verds, Ciutadans i afins.

Si els escacs ajuden a harmonitzar els processos mentals del individu, el cant coral, dòna estructura al esforç individual en favor del grup. S'han d'harmonitzar les veus, afinar, saber-se la música i la lletra, entrar i sortir a temps. Si com a grup es funciona, el resultat serà bo i és el propi grup qui de immediat reconeix l'èxit. Es tracta d'un aprenentatge subliminal.

Cantar a cor, ni és una cursilada, ni un substitutiu d'estudiar música. Per poc que si posi, gaire be sempre és una activitat gratificant. No és una assignatura, és una reveladora activitat social de caire obligatori feta a l'escola. No es tracta d'arrencar un programa kumbaiá, ni de fer cap carrera musical, ni de ser el planter de la Operación Triunfo. Es tracta d'un pla pedagògic, d'ensenyar als nois a divertir-se cantant musica actual, arranjada pel cant coral per una, dues o més veus, segons edat i qualitats del grup i sobre tot, a saber treballar en grup, a responsabilitzar-se i reconèixer la importància de fer-ho be doncs de l'aportació individual, en depèn l'èxit de tot el grup. A elevar l'esperit participatiu tan oblidat i tan necessari. Tant més, quan les noves tecnologies ens presenten un incert panorama nou: molta comunicació, poca profunditat i arrelament.

El mecanisme és senzill, qui no aporta al grup, és el propi grup qui l'arrossega. Si així i tot no segueix, és el grup qui l'exclou i no oblidem que l'ésser humà és un animal gregari; l'elecció de la marginació és una tara que precisa d'un altre tipus de tractament.

Sí. Es tracta d'aprofitar el recurs de la part més humana del home, la que és el principal motor de tota la vida, de tota decisió: els sentiments i les emocions, ja que en aquest cas la raó, que cau cap a la banda animal del home, no hi te cap paper. La raó avalua si convé o no convé, tal i com fa qualsevol altre animal a l'hora de decidir. La música, no obstant, com element abstracta, és generadora de sentiments i emocions.

Avui i crec que en el futur, les empreses analitzen i seleccionen persones fixant-se més en les actituds que no pas en els coneixements. Els coneixements s'adquireixen amb masters, consultories externes o formació ad hoc. Els qui millor s'integraran i seran efectius dins del grup de l'empresa, seran els que portin en el ADN humà, no en el animal, el sentir-se importants dins d'un equip.
Es cert que cal comptar que de tan en tan, sorgeixen individualitats genials, però aquesta no és la norma de la força d'un país. La força rau en la cohesió del col·lectiu.

Com element cohesionador, hi ha qui ha fet experiències de cant coral en grups de sordmuts (una serie de TV de gran èxit a USA, Glee, recull aquesta experiència. Al peu del article en podeu veure un fragment). És per pensar-s'hi i prendre-s'ho en serio. Quan era petit, en els llocs públics pràcticament no hi havia papereres. No hi feien falta!, els papers es llançaven a terra. Avui, si veus algú que tira un paper a terra et gires a veure qui és aquest paio i això s'ha aconseguit des de l'escola.

Hi ha una pel·lícula, Merry Christmas (2005), que als qui no l'hagin vist els hi recomano fervorosament (te per cert, una excel·lent banda de so), que recrea un cas real situat a la Gran Guerra, una nit de Nadal.
La música aconsegueix que els dos bàndols enemics s'uneixin amistosament per celebrar la festa. Les persones, després d'haver cantat junts, troba que és de mal gust posar-se a matar. Els obtusos comandaments militars d'ambos bàndols, enlloc de reconeixeu-ho com una sorprenen experiència positiva per la convivència i la pau, varen castigar severament a aquells soldats, propiciant la seva mort en altres fronts més cruels.

Aquí, podrem seguir creient-se que això de cantar junts és una bajanada cursi per perdre el temps. I també, quan veiem que hi ha països que tots a una van endavant, ens podrem preguntar.- Ai carai!… I com s'ho fan?
I és que, per més que hàgim arruïnat el país desindustrialitzant-lo, dedicats en exclusiva durant anys a la construcció, encara no hem apres que les cases es comencen per baix i amb poca cosa.

Si teniu temps, veieu aquest parell de vídeos i feu les vostres pròpies conclusions, ja em direu.

SR YORDI, QUÉ MAL SE VIVEN LOS FRACASOS DE UN HIJO !

A un pagès de Vilanova del Camí que te gallines que corren pel camp, de tan en tan li vaig a comprar ous frescos, l'altre dia el vaig trobar enfonsat. Desmoralitzat.
Com hi ha una certa amistat li vaig preguntar.- Qué le pasa hombre!, es de per Extremadura. Sr. Yordi - va deixar anar - qué mal se viven los fracasos de un hijo! Recony!, una veritat sense anestesia i jo que anava a fer una estona de camp i comprar dotzena i mitja d'ous. Tot el camí de tornada a casa no em vaig treure del cap el senyor José. Aquella imatge d'home enfonsat em va impressionar, perquè vulguis que no, alguna vegada jo també he sigut el senyor José.

I és que, com diu la meva dona, els fills son la part obscura de nosaltres mateixos: pors, frustracions, anhels i desitjos no complerts. Voldríem que fessin i fossin el que nosaltres no hem arribat a fer i ser. Així que de tornada cap a casa, vaig estar rumiant amb tot això i al mateix cotxe ja vaig començar a delirar.

Totes les meves cabòries es sumaven al que ja sembla el crit universal. Quins temps! que sembla que res ens surt be. En mans de qui estem?

Avui tot ens indica que travessem una etapa que es qüestionen els valors; hi ha desorientació i desconcert global. Com a societat ens trobem sols i desemparats, és una especie de campi qui pugui. Un remat sense pastor. Pel que sembla, l'únic aixopluc que se'ns ofereix son els partits polítics, però aquests resulta que son cloïsses tancades amb dedicació gairebé exclusiva a les seves trifurques.

El sistema polític que ens hem donat, dins l'àmbit de la Democràcia, és un sistema viciat que permet l'exercici de la política com a manera de guanyar-se la vida, com si fos un ofici, no com un servei. Aquesta mena de sistema, crida a persones amb fortuna poc reeixida en el món professional que arraulits en partits i amb idees manllevades, van escalant fins on poden. Per ells, si es veiessin obligats a deixar la política, seria tan desastrós com per nosaltres quedant-se sense feina. Així és difícil que surtin líders, perquè els líders no es fan a cops de colza. Si avui l'entrenador del Barça, Guardiola, surt com exemple de casi tot per tot arreu, és per l'impacte que ens produeix reconèixer un líder fet sense cops de colza, senzillament amb idees i esforç, creient en la força del grup i sabent-ho instrumentar. El reconeixement d'aquests valors de part del grup, son el que el fan líder. Darrera d'aquest lideratge, compteu quantes persones hi van be!; des del president, fins al paio que serveix cerveses al bar els dies de partit amb retransmissió de pagament.

A curt termini, com a país, tenim mala peça al taler. Les coses no pinten be perquè mancats de projecta i direcció, qualsevol decisió de país, sobre qualsevol tema, és origen de grans conflictes i enfrontaments. Inevitablement aquesta atmosfera contagia a la societat civil i sembla que el món s'atura, quedant tot en una espera beckettiana "Tot esperant a Godot". És temps de descreences; amb l'únic que de veritat es creu, és en la Primitiva i amb aquest tràgic paisatge, si no fos perquè es veu un horitzó de cega foscor, seria per fer-se un bon panxó de riure.
Crec que hem de començar a creure en que no som un colla d'inútils, ni estem tan sols. Hi som tots nosaltres, la societat civil. Recuperar la fe en la nostre força de grup, la força de la gent, al marge dels estereotips i els etiquetatges que ens imposen: creure que l'energia nuclear és de dretes i estar-hi en contra és d'esquerres. Els transgènics és cosa de dretes, rebutjar-ho és molt d'esquerres. És d'esquerres creure que el tabac mata, però no tant com volen fer creure les dretes. I així faríem un complert vademècum d'imbecil·litats castradores.

Com a societat, estem necessitats de estímuls vehiculants, al marge de la política i dels polítics, que ens permeti organitzant-se civilment de manera que quan les coses dels que ens manen no ens quadrin, podéssim fer amb els polítics, el que feia el vaquer del meu poble quan encara es portava la llet a casa amb tartana i es venia a petricons; si la mula li feia el ronsa, un cop de xurriaca arreglava la cosa.

Crido a files a polítics retirats, Pujol, Roca, Maragall, Rodríguez de Miñón i algun dels que avui estan actius com en Castells, que millor faria en deixar-ho corre, no fa per la colla amb qui està. Persones que sense haver de manllevar idees dogmàtiques, amb criteri i convicció, han sigut capaços de posar el tren a la via perquè el país arranques endavant, en moments que semblava que no hi havia tren, ni via. Persones que no han hagut d'aferrar-se a la cadira per seguir sent algú.

Avui, la societat civil els torna a necessitar, no per fer política, sinó perquè mentre la funció política no doni un gir radical i això és una qüestió d'anys, ens redibuixin criteris, antigament ja assolits, que ens permetin ser com els altres europeus i no una especie de poble organitzat en tribus: tots contra tots. Criteris perquè quan ens calgui, organitzadament, sense credos ni consignes, estrictament com a societat, puguem donar un cop de xurriaca als que pretenen governar anant tirant amb troles, trucs i magnetismes de butxaca. Es important que en tot moment, els que manen, sàpiguen la diferencia que hi ha entre els tontos i els resignats.

Quan vaig arribar a casa, vaig estar a punt de trucar al pagès per dir-li, Sr. José, que mal se viven los fracasos del país de uno!
No m'hagués pres en serio.