SR YORDI, QUÉ MAL SE VIVEN LOS FRACASOS DE UN HIJO !

A un pagès de Vilanova del Camí que te gallines que corren pel camp, de tan en tan li vaig a comprar ous frescos, l'altre dia el vaig trobar enfonsat. Desmoralitzat.
Com hi ha una certa amistat li vaig preguntar.- Qué le pasa hombre!, es de per Extremadura. Sr. Yordi - va deixar anar - qué mal se viven los fracasos de un hijo! Recony!, una veritat sense anestesia i jo que anava a fer una estona de camp i comprar dotzena i mitja d'ous. Tot el camí de tornada a casa no em vaig treure del cap el senyor José. Aquella imatge d'home enfonsat em va impressionar, perquè vulguis que no, alguna vegada jo també he sigut el senyor José.

I és que, com diu la meva dona, els fills son la part obscura de nosaltres mateixos: pors, frustracions, anhels i desitjos no complerts. Voldríem que fessin i fossin el que nosaltres no hem arribat a fer i ser. Així que de tornada cap a casa, vaig estar rumiant amb tot això i al mateix cotxe ja vaig començar a delirar.

Totes les meves cabòries es sumaven al que ja sembla el crit universal. Quins temps! que sembla que res ens surt be. En mans de qui estem?

Avui tot ens indica que travessem una etapa que es qüestionen els valors; hi ha desorientació i desconcert global. Com a societat ens trobem sols i desemparats, és una especie de campi qui pugui. Un remat sense pastor. Pel que sembla, l'únic aixopluc que se'ns ofereix son els partits polítics, però aquests resulta que son cloïsses tancades amb dedicació gairebé exclusiva a les seves trifurques.

El sistema polític que ens hem donat, dins l'àmbit de la Democràcia, és un sistema viciat que permet l'exercici de la política com a manera de guanyar-se la vida, com si fos un ofici, no com un servei. Aquesta mena de sistema, crida a persones amb fortuna poc reeixida en el món professional que arraulits en partits i amb idees manllevades, van escalant fins on poden. Per ells, si es veiessin obligats a deixar la política, seria tan desastrós com per nosaltres quedant-se sense feina. Així és difícil que surtin líders, perquè els líders no es fan a cops de colza. Si avui l'entrenador del Barça, Guardiola, surt com exemple de casi tot per tot arreu, és per l'impacte que ens produeix reconèixer un líder fet sense cops de colza, senzillament amb idees i esforç, creient en la força del grup i sabent-ho instrumentar. El reconeixement d'aquests valors de part del grup, son el que el fan líder. Darrera d'aquest lideratge, compteu quantes persones hi van be!; des del president, fins al paio que serveix cerveses al bar els dies de partit amb retransmissió de pagament.

A curt termini, com a país, tenim mala peça al taler. Les coses no pinten be perquè mancats de projecta i direcció, qualsevol decisió de país, sobre qualsevol tema, és origen de grans conflictes i enfrontaments. Inevitablement aquesta atmosfera contagia a la societat civil i sembla que el món s'atura, quedant tot en una espera beckettiana "Tot esperant a Godot". És temps de descreences; amb l'únic que de veritat es creu, és en la Primitiva i amb aquest tràgic paisatge, si no fos perquè es veu un horitzó de cega foscor, seria per fer-se un bon panxó de riure.
Crec que hem de començar a creure en que no som un colla d'inútils, ni estem tan sols. Hi som tots nosaltres, la societat civil. Recuperar la fe en la nostre força de grup, la força de la gent, al marge dels estereotips i els etiquetatges que ens imposen: creure que l'energia nuclear és de dretes i estar-hi en contra és d'esquerres. Els transgènics és cosa de dretes, rebutjar-ho és molt d'esquerres. És d'esquerres creure que el tabac mata, però no tant com volen fer creure les dretes. I així faríem un complert vademècum d'imbecil·litats castradores.

Com a societat, estem necessitats de estímuls vehiculants, al marge de la política i dels polítics, que ens permeti organitzant-se civilment de manera que quan les coses dels que ens manen no ens quadrin, podéssim fer amb els polítics, el que feia el vaquer del meu poble quan encara es portava la llet a casa amb tartana i es venia a petricons; si la mula li feia el ronsa, un cop de xurriaca arreglava la cosa.

Crido a files a polítics retirats, Pujol, Roca, Maragall, Rodríguez de Miñón i algun dels que avui estan actius com en Castells, que millor faria en deixar-ho corre, no fa per la colla amb qui està. Persones que sense haver de manllevar idees dogmàtiques, amb criteri i convicció, han sigut capaços de posar el tren a la via perquè el país arranques endavant, en moments que semblava que no hi havia tren, ni via. Persones que no han hagut d'aferrar-se a la cadira per seguir sent algú.

Avui, la societat civil els torna a necessitar, no per fer política, sinó perquè mentre la funció política no doni un gir radical i això és una qüestió d'anys, ens redibuixin criteris, antigament ja assolits, que ens permetin ser com els altres europeus i no una especie de poble organitzat en tribus: tots contra tots. Criteris perquè quan ens calgui, organitzadament, sense credos ni consignes, estrictament com a societat, puguem donar un cop de xurriaca als que pretenen governar anant tirant amb troles, trucs i magnetismes de butxaca. Es important que en tot moment, els que manen, sàpiguen la diferencia que hi ha entre els tontos i els resignats.

Quan vaig arribar a casa, vaig estar a punt de trucar al pagès per dir-li, Sr. José, que mal se viven los fracasos del país de uno!
No m'hagués pres en serio.