ELS PASSATGERS REBUTJATS

Del meu darrer article de juny a aquest blog, pel que fa al Constitucional, no hi puc treure, ni posar-hi res més. Sí, potser dir que com el meu avi, el meu pare i jo mateix i tants avis, pares i jo mateixos com hi ha a Catalunya, ja tornem a estar de nou al 12 de setembre, tant se val de quin any, si sempre és el mateix: a pencar i ja hi tornarem!.
Fem un parèntesi de política i respirem, que la feina està per fer.


ELS PASSATGERS REBUTJATS

Va ser una llarga i tediosa espera al aeroport de Dallas-Fortworth i quan dic tediosa és perquè amb moltes poques explicacions i moltíssimes menys atencions, m'hi vaig tirar 13 horetes de res esperant volar. No estàvem en mans d'una companyia low cost, era la totipotent American Airlines. Si això m'hagués passat a Espanya…però va passar a USA. La llarga espera es va resoldre pels vols de la mitja nit, quan ja estava a punt de fer-me el harakiri amb la targeta d'embarcament; de sobte una empleada de la companyia en persona, a viva veu, ni megafonia ni res, molt carinyosa ens va venir a donar una bona noticia: senyores i senyors, acabem de trobar una tripulació disposada a portar-los a Nova York, quan durant tot el dia la raó no era manca de tripulació, sinó una grandiosa tempesta que hi havia sobre Nova York.
Glup!. Ostres!, però que estava passant?. I qui era aquella tripulació?, i com és que estava disposada a fer aquell servei? Pel to de la empleada, donava a entendre que ho feien voluntàriament, com aquell qui diu, se'ls havia de donar les gracies.
En fi, els americans no es queixaven, estaven contents i reien, jo allà hi era foraster, així que mutxelo i cap al avió. Era un Jumbo que es va omplir del tot, però per l'escandalosa cridòria femenina que hi havia dins l'avió semblava que tot el passatge fossin dones, el volum de les converses a tot pulmó no va baixar ni quan l'avió s'estava enlairant, moment en que tota persona amb dos dits de front, s'ha de dedicar a posar l'orella amb tota atenció per a detectar qualsevol sorellet del avió que entenguem fora de lo normal. Aquesta concentració del passatger es essencial perquè l'avió vagi amunt, amunt, amunt… Per un moment imagineu que els pilots van distrets fent gresca amb les hostesses i l'avió fa una cosa rara, al menys que algú atent i lúcid pugui alertar Cuidaaaao!!! Què fot aquest ximple!, que s'ha tornat boig?. Tira cap amunt!!!. Per sort tot va anar be, el viatge que estava estipulat en unes 3 hores, sorprenentment just en va durar poc més de dues.
El company de butaca del costat, tenia aspecte de ser accessible, no semblava ser un executiu abstret en el seu super món superior. Vaig intentar avaluar el grau d'accessibilitat fent-li el comentari.- Ostres Quin dia!.
Era accessible. Em va contestar ràpidament.- Jo he arribat al aeroport a les 9 del matí.
La conversa ja va començar a rutllar. Aquest grup de dones, deuen ser d'una coral o potser d'una convenció de Tupperwear, li vaig deixar anar com a obrellaunes esbrinador.
.-En absolut. -em va contestar - És un grup social de mestresses de casa de Dallas, que cada any es reuneixen per anar a Nova York a fer les compres de Nadal. Ahir van sortir per la tele.
Faltava una setmana per Tot Sants!. No em vaig poder estar de dir .- Ja?. Però si encara no hem passat el Halloween!.
.- Es passen dos dies comprant a tort i a dret. Els de Bloomingdals ja les esperen fregant-se les mans. Tornen a Dallas carregades de paquets.
La cosa ja havia arrencat, ens havíem trobat dos xerraires; al final els iguals sempre ens acabem trobant.
Era de Brooklyn i estava casat amb una noia de Plano (una ciutat mitjaneta dels voltants de Dallas) on hi vivien els seus sogres. Era nebot del Johnny Farina, un dels dos germans components del grup musical Santo & Johnny (ni idea), em sonaven més com a components del grup del Lucky Luciano o de'n Gambino, que no pas a musics (potser influenciat per les pel·lícules de gàngsters, que les metralletes les porten dins l'estoig del instrument. Em vaig guardar el comentari). Si home, no et sona Sleepwalk?(ni flowers). Per un moment, em vaig sentir com en aquell acudit del Eugenio que es troben al tren un rus i un andalús. El rus exhibeix la seva erudició sobre les grans coses d'Espanya i l'andalús queda encerclat per la seva ignorància. Aquest, aclaparat, sense saber que contestar li acaba preguntant.- …y usté de donde e? Orgullosament el rus li contesta.- Yo soy ruso señor. Soy de la estepa. Tot d'una, em vaig veure a mi mateix com l'andalús del xistu contestant-li allò de Mu bueno lo polvorone!. Mu bueno!
Quan ell era un vailet, d'uns 8 anys, per casa del seu oncle hi anava molt el Pérez Prado (home!, aquest sí que el conec, el Mambo nº 8 – uuuuh! - Patricia…i tant, de tota la vida!. Per fi sabia alguna cosa).
Afortunadament, no vaig tenir la necessitat d'haver de presentar el meu pedigrí. Què li havia d'anar a explicar?, que era de Terrassa i el Xavi (futbolista del Barça) vivia pel carrer Galileu, a l'altre banda de la Rambla; que la meva família es va dedicar al tèxtil, fins que una de les darreres i cícliques crisis ens va deixar panxa enlaire? o be que la Senyora Caterina venia a casa a cosir una tarda a la setmana…vinga home!, no fotem!
Es va esplaià explicant-me que estava escrivint, per encàrrec, el guió d'una pel·lícula (ja deia jo que no era un executiu).
La historia anava d'un autobús que representa ser el vehicle que transporta els mortals al altre món. Ordenadament van pujant homes, dones, nens, gent diversa de totes les edats; de sobte l'empleat atura amb la ma al que va a pujar.- Ja està ple. No hi cap ningú més. Queda a terra, entre altre gent d'un nombrós grup.
En el llit d'un hospital, per alegria de familiars i sorpresa dels metges, un malalt revé d'un coma profund. El malalt és aquell que no havien deixat pujar al bus.
Així d'entrada em va semblar una historia bastant tocadeta. Amb evident poc tacte, li vaig dir.- Però… això ho estas fent o ja s'ha fet aquesta pel·lícula?. Tinc la sensació que aquesta historia ja l'he vist.
.- Tens raó. Aparentment sí. El quid està en que les persones que no han pujat al autobús, quedant a terra, enlloc de viatjar, segueixen vivint. En el decurs de la pel·lícula i d'una manera totalment casual, aquells que no varen poder pujar, van coincidint trobant-se. Alguns d'ells estableixen algun tipus de relació; altres per exemple, coincideixen en qualsevol lloc del món, per exemple en un restaurant, dinant a la taula del costat. Ells no obstant, quan es troben, es resulten familiars, com si s'haguessin vist abans, però no hi cauen d'on els ve aquesta sensació. Es l'espectador, com si fos Déu, qui veu com tot es va lligant.
Ho vaig trobar original o al menys curiós i diferent. De fet, no sabem per què a la vida ens anem trobant i relacionant les persones. D'altre banda, això de poder ser Déu tot estan asseguts a una butaca, trobo que als pringats ens fa molt de bo al fent-se sentir superiors, encara que només sigui per una hora i mitja i pagant.
No se si aquesta pel·lícula finalment s'ha fet o no, jo al menys ni l'he vist, ni en tinc constància. Tampoc he tornat a trobar-me mai més amb aquell brooklyniá company de viatge, que ni ell ni jo sabem com ens diem. Ell, haig de suposar que Farina, però qui sap.
Un cop a la terminal, va ser un campi qui pugui, després de tantes hores, tots teníem presa per arribar a destí. A penes un ràpid adéu i un fins mai més. Quines coses fem a la vida!.
Aquella historia no obstant, em va enganxar. Al taxi, d'anada al hotel, hi vaig estar pensant.
La meva mare, quan trobava ocasió, explicava de mi amb dos anyets, que estant de viatge familiar, van veure convençuts com me'n anava i de quina manera!, degut a una greu deshidratació per disenteria. Jo no tinc record de cap autobús, però no m'estranyaria que el Farina i jo haguéssim estat uns passatgers rebutjats d'aquell seu imaginari bus. Igual sí.