WAIT AND SEE

No era la meva idea escriure sobre Els Indignats de la Plaça de Catalunya de Barcelona, però la decepció generalitzada de la societat i la meva personal sobre l'actuació de la Policia el mati del 27 de maig, m'ha tocat la dignitat de ciutadà i per dignitat personal em toca fer una reflexió sobre tot plegat.
Havia llegit els comentaris d'una emocionada Sara publicats al blog i la resposta del circumspecte Josep (molt bíblics els dos), però no pensava entrar-hi, si havia de seguir el tema, ja serien els lectors usant l'espai dels comentaris.
Les imatges d'uns Policies palplantats davant una colla de gent asseguda a terra, amb les mans enlaire i que sense to ni so, aleatòriament anessin rebent, en qualsevol part del cos, cops de porra durant minuts i minuts (es pot veure a Youtube) et deixa esgarrifat, per més que probablement se'ls estigues insultant. Si la Policia es pensa que la seva feina es una qüestió personal… pleguem!.
Segurament, els que manen, encara no els han parlat del que és la resistència passiva, una consideració essencial en tota democràcia entesa i assentada, pel fet de que és una manera (pobre, però per això encara mereixeria més respecta) de respectar la veu dels febles. Sembla que aquesta Policia s'ha quedat en les maneres d'una època que tota una generació ja coneixíem i que justament tothom vol oblidar. Paradoxalment, voler oblidar-ho va ser el motor motivant pel que es va refundar el cos de Mossos d'Esquadra.
En general, la societat ha quedat decebuda i desmoralitzada veient aquesta actuació. En conversa amb un important personatge català vinculat molts anys al Ministeri del Exercit, desconcertats i estranyats, intentàvem entendre la absurda decisió; vaig trobar remarcable una consideració que em va fer, …tingues en compte que un cos de Policia no es fa en una sola generació.
Una Policia inexperta tractant manifestacions de resistència passiva. Un Conseller que s'estrena en la feina i que no sap ben be el que ha de demostrar, però suposa que ha de demostrar alguna cosa. El President de la Generalitat a Londres (m'agradaria creure que no en sabia res). Una lamentable conferencia de Premsa del Conseller donant justificacions grotesques com la higiene (com si estiguéssim parlant d'un camp de refugiats africà), la possibilitat d'explosions de bombones de butà o el mal que pot arribar a fer al cap un ordinador volant. I per rematar-ho uns decebedors periodistes que preguntant, més que uns estudiants de segon de carrera fent practiques, semblaven una parodia del Cracòvia de TV3.
No sembla ni coherent, ni assenyat que per protegir als insatisfets dels vàndals del futbol, se'ls acabi atonyinant durant 6 hores, enlloc del més simple, donar protecció en cas de necessitat, com de fet va acabar passant quan va arribar l'hora. Els propis insatisfets van fer un cercle de protecció.
Als Governants, els aterra el no control i la no identificació de líders. Aquesta era una concentració cívica i pacífica, no es podia actuar com el jutge Garzón pels Jocs Olímpics de Barcelona o el capità de policia Louis Renault a la pel·lícula Casablanca, “Detingueu als sospitosos habituals”. En un primer moment va semblar que seria una solució tallar-ho de soca-rel apel·lant a un Tribunal Especial, però al final es va entendre que el remei era pitjor que la malaltia; amb sentit comú (que uns dies mes tard es va perdre), en previsió a les presumibles conseqüències d'una actuació policial, es va decidir fer cas omís del dictamen del Tribunal. Gràcies a això, la cosa va seguir en pau i democràcia.
No obstant, la inquietud per identificar el rerefons del moviment persistia. No pot ser que no hi hagi algun instigador, cal entrar a l'ànima del moviment i els ordinadors en son la clau, tot s'ha muntat a traves de la xarxa. L'estratègia de l'operació és fer una acció sorpresa d'higiene i neteja, emmascarada amb alguna cosa que estigues en ment de tothom i fos plausible: l'eventual victòria del Barça. Tot quedava lligat, el desmantellament te justificació, ens farem amb els ordinadors, si hi ha diners, sabrem quants i d'on surten les misses. Tot tractat com escombraries possibilitarà a un equip d'experts rastrejar i copiar sigilosament els continguts dels ordinadors, noms, connexions, filiacions. Amb això, al final en sortirà la veritat de la trama i es sabrà la mà perversa i oculta dels qui volen carregar-se el sistema. I tranquils, dilluns qui vulgui recuperar lo seu que passi, naturalment per la seva seguretat, amb el DNI a la mà.
Mal principi per una legislatura amb expectatives. Una bona part de la credibilitat ja és en orris i no és la dimissió el que ho podrà redreçar, sinó la destitució que malauradament no es produirà per la relació de companys i amics i perquè això tot just acaba de començar, però això no és un club de futbol. Això és política.
Deixem la política, no és el fort del país.

La qüestió, ara vista des de l'òptica psico-social, ens aporta una novetat sobre els grans moviments que inesperada i sobtadament es produeixen, alguna cosa així com el “Crit de la Selva”.
El Dr. Freud i molts d'altres, han tractat el que es denomina Consciència Còsmica. En síntesi, s'entén com la psicologia transpersonal que permet assolir dins d'un univers, una consciència unitària compartida més enllà del jo, per exemple un macro-concert del Lluís Llach o si es prefereix la sortida del Papa a la balconada del Vaticà. Sense consignes explicites hi ha un palpit general i unitari. Avui però, neix un nou model transpersonal definit com Intel·ligència Col·lectiva (sharisme), cosí germà de la Consciència Còsmica, però hi ha diferències: la primera es guisa a foc lent, l'altra, la nova, al microones.
La Consciència Còsmica precisa d'un ideari conceptual i un líder, el qual va adquirint reconeixement i potència a mesura que va prenent cos la consciència transpersonal. Per contra, en la Intel·ligència Col·lectiva no hi ha líder, el líder és la pròpia Intel·ligència Col·lectiva, no hi ha nom, ni cara. Ningú de carn i ossos, inclús si algú s'hi posa, te moltes possibilitats de ser rebutjat.
En el moviment dels Insatisfets s'ha donat el cas curiós de coincidència entre els dos estats: la Consciencia Còsmica i la Intel·ligència Col·lectiva. La Societat en general comparteix i ha fet seva la queixa dels Insatisfets. Els Insatisfets, com a col·lectiu, s'han convertit als ulls de la Societat en líders, gracies a la Intel·ligència Col·lectiva, però en realitat no hi ha ningú.
De totes maneres, les Saras i els Joseps i molts de nosaltres, encara haurem de somiar un temps més. Els moviments acèfals comporten grans riscos, sobre tot el de la frustració social, hi ha desitjos, però no objectius. No hi ha líder i sense líder no hi ha camí. La part bona seria el despertar d'un polític àgil, valent, decidit, intel·ligent i amb capacitat d'entendre. Ben col·locat i capaç de trencar la rutina amb propostes originals i engrescadores. Al Brasil van trobar al Lula, aquí si en surt un l'escoltarem i si ens convenç el votarem, però n'estic segur, si hi és no sortirà de cap partit polític, les ideologies son el principal enemic de les idees i les cotilles no deixen respirar.
Esperar i veure.