UN CIGRÓ A LA SABATA
No em puc estar de dir que l'allau de comentaris originats a ran del darrer article “Amors sobreposats” publicat en aquest mateix blog, m'ha trencat tots els esquemes de blogquista principiant, doncs a banda dels comentaris que es poden llegir aquí mateix, també n'he rebut d'amics via e-mail. Un anònim lector, pel que diu, a petició d'una altre, s'ha molestat treballant fins i tot una especia de tesina, que si jo fos algú, directament ja li hauria donat un merescut doctorat. Quina feinada!
De totes maneres, les reaccions han vingut més aviat de sector masculí que no pas del femení. Més encara, un parell d'amigues m'han vingut a dir que de tots els articles, és el que menys els ha interessat.
Quan es tracta d'interpretar a les dones, el més segur es l'equivocació, però amb aquest risc, em sembla que les dones tracten els amors sobreposats amb moltíssima més discreció que els homes o quan menys, els guarden al calaix de la intimíssima intimitat i fan com si no fos.
Aquest mes tenia idea de dedicar aquest espai al T.C., però els esdeveniments m'han atropellat. L'editorial conjunta de la Premsa Catalana, la rabiosa efervescència contestaria de la premsa de Madrid i el tsunami d'opinions nostres i del equip visitant, m'han deixat sense pensament i a l'espera del dia D.
En tot cas dir, i així em retrato, que no tinc res a objectar a l'editorial. Peró sobretot, s'ha d'elogiar la reacció favorable de la Societat Civil, d'alguna manera em fa sentir una mica més segur davant dels polítics, que generalment em semblen jugadors d'escacs de pacotilla, amb objectius difosos i estratègies confuses i fosques. Fan més por que una pedregada!
Des del Referèndum al dia D, hauran passat tres anys i pico (suposem) i sigui el que sigui el que resolguin, no farà content a ningú. El món, pel cap baix, haurà donat unes 1.300 voltes. Hauran nascut uns 260.000 nous catalans i n'hauran mort prop de 180.000. Uns 160 municipis s'hauran manifestat sobre la independència de Catalunya.
Massa tard per l'esperança. Qui vol una cosa desgastada, viciada i sospitosa de ser manipulada?
Els països, com el rius, si se'ls tapa la sortida, espontàniament en busquen un altre. Els enganys duren poc.
Mentre alguns es pregunten si som o no una Nació, si el català val o no val… i embolica que fa fort, prop d'un milió de catalans s'hauran manifestat, si volen o no la independència.
Doncs be, com a persona del carrer, sense adscripció política, seria bo reflexionar sobre la independència.
Què motiva aquest pànic a la independència de Catalunya?. Per començar, independència no vol dir separació, la meva filla s'ha independitzat, però no s'ha separat de nosaltres. Quan li convé, prou que ve a buscar diners i porta alguna bossa de roba per rentar i ben contents que estem quan ve.
Mirem-ho des d'una altre òptica. La Reina d'Anglaterra ho és també de Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i tretze Estats més i que se sàpiga, per això, no es veuen minvats cap dels drets identitaris ni de personalitat de cap d'ells. Ni és ofensa, ni pecat, no ser com l'altre.
Si fos certa la tesi de “lo que vosotros tengáis, lo deben tener todos los otros”, jo ja m'hi apunto: “Yo también quiero ser el Sr. Botín”. Peró no és cert. Cadascun, hem de corre amb la nostre pròpia sort, entendre-ho i assumir-ho és psicològicament equilibrant.
Quin argument solid no ens hauria de permetre la independència? i ja no diguem l'autonomia. Perquè la unitat del Estat no te perquè quedar compromesa. La por quina és?, que Catalunya se'n surti millor que la resta, sense el seu permís o ajud?. Home!, això més que por, hauria de fer vergonya. Quedar-se minvats de recursos?, sembla que això ja s'ha mirat del dret i del reves perquè no fos així. Que Catalunya és una colònia espanyola?, ningú s'atreveix a dir-ho; per tant, per aquí tampoc hi trobaríem la raó; a més, des dels temps de la independència de la Índia, les colònies ja estan totalment fora de lloc.
Soc conscient de que son molts els catalans que tant els hi fa la qüestió de la identitat, la llengua, l'Estatut i el que volen és tenir feina i guanyar diners. Hi estic d'acord, també hi son necessaris, amb ells s'hi compta, però a la vegada haurien de comptar que també hi ha d'haver algú que guardi la casa, no fos cas que quan tornessin carregats de diners, se la trobessin plena d'okupes.
Així doncs, potser ha arribat el moment de que se'ns explicitin detalladament les raons objectives per les quals la independència ens faria tant de mal a tots. Com la negació continuada genera resistències, aquestes, a la vegada, generen tota mena de sentiments adversos on hi caben reaccions de qualsevol classe: boicots comercials, tutelar les escoles, temps que s'ha de dedicar al estudi del castellà, generació d'odis inespecífics, vots pels que diguin que se'ns mantindrà a ratlla…totes elles actituds que ens obliguen a una perpetua defensiva i a un constant anàlisi ètic de si fem be defenen la nostre identitat a casa nostre.
Com Catalunya és casa de tots (també Múrcia, Andalusia i 15 autonomies més, però no ho és més que els altres), sembla que es considera que seria educat renunciar a ser nosaltres.
Per tota argumentació, escoltem la paraula unitat, quan la unitat és una circumstancia, no un motiu. Brandar les lleis no fa el pes. Les lleis no deixen de tenir una certa perversió, doncs sempre estan al mig d'un que vol i un altre que no vol, per tant tornem al principi, a les voluntats. Perquè es vol i perquè no es vol?. I això és el que ningú te clar. O sí?.
Sense una explicació raonable, el destí de Catalunya està escrit en un Estatut votat per ningú, seguirem sent un cigró a la sabata d'Espanya. Ells aguantaran la molèstia i nosaltres el seu pes.
A part de tot. Quan tingueu 5 minuts més, entreu a aquesta adreça. Brillant, us agradará. http://video.bugun.com.tr/bugunPlayer.swf?file=dagilfilm.flv
martes, 1 de diciembre de 2009
jueves, 5 de noviembre de 2009
ELS AMORS SOBREPOSATS
A mi, en canvi, em va agradar força. Vaig trobar-hi un Woody Allen molt seriós que caricaturitzant molt menys del que en ell és habitual, ens proposava una reflexió molt interessant sobre les passions entre homes i dones de qualsevol edat. De fet, el Clint Eastwood anys abans , ja ens va plantejar de manera més emocional, la mateixa temàtica a la pel·lícula Los Puentes de Madison.
Son “Els amors llampec sobreposats”, diguem-ne així. Amors que apareixen de sobte a la vida d’un i que es sobreposen amb ardor sobre l’amor que ja tenim establert a la nostre vida. Tenim marit, esposa, novia, novio, fills i fins i tot nets. Què fer?, em llenço de cap a una nova vida trencant tot lo anterior amb obligacions i interessos mutus consolidats?. Val la pena aquesta aventura?, i si es tracta d’un miratge i no és el que sembla?. Com a bon amor llampec, se’ns plantegen un milió de dubtes en un segon.
Res d’estrany. Als que sí podem tenir per estranys o be per mentiders, son els que ens diguin que no els hi ha passat mai. Un cop o més a la vida, s’ha passat per aquest tràngol.
Aquesta mena de llampecs, especialment els que apareixen sense turmenta, son els més terribles. L’aiguabarreig de sensacions i sentiments concentrats en molt poc temps son d’alta gama: culpabilitat, remordiments, emoció, inquietud, por, pena, frustració, sexe, esperança, felicitat, nous hàbits, diners, un adéu i fins mai més... Qui en dona més!. En el mercat dels sentiments aquesta opció es la que te millor oferta. Hi son tots, com per escriure un bon bolero!
Amb aquest impressionant paquet de sensacions i sentiments davant del nas, em va sorprendre que en general, Vicky i Cristina Barcelona només cridés l’atenció per si la Sagrada Família sortia poc i la casa Milà molt o si el Toni Bassas no se’l va veure i en canvi el Jordi Basté sí. Tot plegat com si fos el vídeo de la primera comunió de la nena.
Potser era més còmode mirar la postaleta de Barcelona que no pas la postal del nostre íntim interior.
I tota aquesta cabòria a què ve ara?
En el vol de Copenhaguen a Barcelona, a la bossa del seient de davant hi vaig trobar un full manuscrit. La lletra era adulta, molt llegible, amb el traç de qui no era la primera vegada que escrivia, era un poema, però no d’un poeta. Era llarguet i indiscretament, no vaig resistir la temptació de començar a llegir:
que mientras no me muera
lo llevaré en mi mente.
En aquellos ojos que yo creía grises
se observan ya las estrías del tiempo".
versos més avall segueix...
"¿Qué gloria puede
esperar la ilusión en la distancia,
cuando el deseo lentamente muere
y tan poco probable es la esperanza?"
i acaba dient
"Pero, ciego de nuevo, tuve miedo
de alterar el destino.
la dejaré marchar como vino
con su falda, con mi desilusión y con mi vino
para seguir siendo su sueño una quimera
que alimenta mi propio desatino.
Maldición,
bendición,
o perdición
en tanto aliente vida
Lloraré sin remedio la esperanza perdida."
Era el retrobament d’un amor llampec perdut?, era un llamp caigut en plena calma?. Qui ho sap. En qualsevol cas, tenia tantes ganes de deixar de patir i poder-se oblidar de la esperanza perdida, que s’oblida d’emportar el reflex poètic dels seus propis sentiments.
En la proposta de reflexió que ens fa el Woody Allen, acaba guanyant l’establishment. El viatger desconegut i oblidadís, pel que sembla, va resoldre el mateix.
Però estaria bé que fos capaç de veure-hi la part positiva de tot això: no està fossilitzat. Els seus sentiments encara funcionen i això sempre és bo de saber-ho, de conèixer les capacitats actuals d’un.
Dubto que l’anònim autor llegeixi aquest blog (aquesta si que seria bona!), però si així fos, sàpiga que conservo el manuscrit i el tinc a la seva disposició. Per descomptat i pel que a mi fa, amb extrema discreció, que tots sabem el preu d’esbombar els nostres sentiments més íntims.
domingo, 4 de octubre de 2009
ESPERANDO ¿QUÉ?
ESPERANDO ¿QUÉ?
Kjell Olsson, joven noruego anónimo, al que conocí en 1965 en Avignon, dentro de la Rencontre Internationale de la Jeunesse, en un grupo de discusión de los muchos que se hacían, yo me lamentaba de la triste situación que teníamos los jóvenes en España, para el desarrollo de cualquier iniciativa social y cultural bajo la bota franquista. Él me miró tras la gruesa concha de sus gafas (era la moda) y me dijo.- “Pues yo os envidio, porque lo tenéis todo por hacer. En mi país lo tenemos todo hecho, todo está organizado...” y siguió en consideraciones.
Aquella aseveración, como se ve, aun la recuerdo y en cierta manera ha ido acompañando mis iniciativas en la vida.
Hace unos días estaba oyendo -no escuchando- una tertulia entre un grupo de universitarios amigos de mis hijos. Unos, recién licenciados y otros terminando licenciaturas de diversas disciplinas, compartían a gritos y entusiásticamente que para su futuro lo mejor era ser funcionario. El debate únicamente se centraba en el cómo: estudios complementarios, oposiciones, ardides, enchufes, etc.
Kjell, de nuevo, pasó por mi cabeza y por un momento pensé “Ya debe estar todo hecho”.
Sin embargo, la tozuda actualidad de nuestras vidas parece decir otra cosa. Crisis, no es tan solo un recurso de los políticos para aniquilarse los unos a los otros y quedarse, sin saber qué hacer, totalmente bloqueados. Crisis, al margen de los problemas de los políticos, que poco tienen que ver con los nuestros (Zapatero asegura en la ONU que mucho más grave que la crisis, es el cambio climático), al margen, es una situación empresarial y social muy seria.
Quizás, de nuevo, tendré que llamar a Kjell para que nos recuerde que todo está por hacer y que quienes tienen que hacerlo somos nosotros, pasando de los políticos. Éstos, ya nos han demostrado de lo que son capaces: Nuestros hijos quieren ser funcionarios y los más locuaces aspiran a una profesión de gran presente: ser políticos o jurado de O.T.
De todas formas nada es extraño. Si por ejemplo analizamos superficialmente la televisión, ya vemos como ha ido evolucionando la cosa. Hace 30 años había series, que la gente llana veiamos, tipo Dallas, La Fundación (creo que se llamaba así), donde aprendí la palabra fidecomiso. De allí se puso de moda el nombre de Vanesa, así se llamaba la protagonista y así se llaman hoy un montón de treintañeras. Eran series sobre empresas, llena de intrigas de dudosa moralidad, pero era gente que al menos iba a trabajar. También había el pedagógico e inteligente Barrio Sésamo, el Ángel Casas o el Iñigo, que éstos sí que nos traían personajes de verdad, a los cuales casi podíamos tocar.
En estos últimos 15-20 años se han fabricado series de estudiantes que nunca los ves estudiando y sólo preocupados por éste con aquella y aquella por el otro. Interminables debates sobre la vida privada de personas absolutamente irrelevantes y desconocidas, sin más mérito que su sexo y subsiguiente uso. Delincuentes y policías, esto nunca falla, pero ahora usando engañosos métodos pseudo científicos. Yo, la verdad, prefería el método de los mamporros y la transgresión, tipo Clint Eastwood, Mike Hammmer y otros, al menos me descargaba con el gusto de verme a mi mismo liberando mi impotencia y rabia de ciudadano anónimo frente al establishment. Y por supuesto, el sufrido abuso agotador de los programas je je, ja ja!, completados con toscos concursos de cantantes, tan estúpidos que su éxito acaba siendo las impertinencias groseras, pretendidamente agudas, de unos presuntos jurados calificadores.
Del lado intelectual, interminables seriales sobre barrios, familias y gentes que ni piensan, ni les pasa nada de nada, el vivir por vivir, vacíos hasta producir eco. Puedes estar un año sin verlos y a la vuelta, todo sigue igual.
En fin, lo más relevante: Los Simpson y Tele Tienda, donde ves cuchillos de afiladísimas hojas, fregonas pura magia, rapidísimos corta verduras, guardadores de 6 jerseys, prácticamente en un puño y sin arrugarse, relajantes aparatos de gimnasia... ¡Todo un mundo para soñar! lleno de estímulos. Veo a mi esposa rendida a mis encantos, después de prepararle en un plis plas una riquísima ensalada de verduras (encima no engorda), todos mis jersey guardados ordenadamente en un mínimo espacio del ropero y sin arrugar. Todo ello, luciendo unas envidiables pastillas abdominales, ¡oh maravilla!, ganadas sin esfuerzo, en un rincón del cuarto de la plancha.
No conozco los motivos sociales por los que acabó el Imperio Romano, pero igual se parecía mucho a esto, pero sin tele.
Con este bagaje, iba a escribir cultural, pero lo dejaré simplemente en bagaje, es con lo que pensamos crear nuevas empresas de excelencia, fuente de nuestra prosperidad futura. Aquí me viene a la cabeza lo de saben aquel... que estaba a punto de caer a un profundísimo precipicio y clamando ayuda al vacío, voces celestiales le prometen que en su auxilio un ejército de Ángeles, Arcángeles, Tronos y Dominaciones irán en su ayuda. El pobre hombre aterrado y suplicante clama: Vale, vale. Pero... ¿hay alguien más?
No se de donde pueden salir los alguien más, pero debemos rearmarnos como sociedad civil y empezar. Sigue estando todo por hacer y no nos engañemos, el Gobierno no nos dará nada, porque nada produce, lo único que quiere de nosotros es dinero, se trata de su existencia y son muchos a repartir. Si queremos seguir existiendo, el precio es dárselo. No hay más. Hoy por hoy, usando medios pacíficos, es nuestra única fuerza. Más adelante, ya los echaremos al mar y acto seguido cuidaremos el medio ambiente.
lunes, 7 de septiembre de 2009
LA DONA NEIX AMB LA FEINA FETA
La elecció del tema, l’ortografia i la llargada em comencen a problematitzar la feina. Així que som-hi. Anem per lo inútil.
Pels que em titllen de rollo, intentaré ser sintètic, a risc de que hi hagi conceptes aparentment polèmics. Peró be, la polèmica a més de crear enemics, també aclarareix idees. Intentaré fer-me entendre i evitar enemigues.
La cosa va així: La dona al néixer, ja te la feina feta. L’home, la te per fer.
Son moltes les dones que ja han assolit llocs laborals de responsabilitat, ara amb tota normalitat poden viure com un home: fumen, beuen, condueixen, lliguen, son independents, engeguen la parella a pastar fang si s’ho poden permetre. Ara ja son moltes, particularment les de consciencia més fina, que s’han adonat que fer com els homes es una merda. Ara doncs, és potser un bon moment per intentar entendre perquè i on son les diferencies entre l’home i la dona.
No se si existeix un concepte d’algo així com la psico-antropología (igual existeix. No m’ho tingueu en compte).
Per mi, el nucli de tot està en la pregunta no contestada .- Què hi fem aquí i perquè ? Senzillament, no entenem perquè existim, de la mateixa manera que no entenem l’existència de l’Univers i l’home encara no és tan intel·ligent per funcionar sense raons. Allà on no s’hi troben, s’inventen.
La dona biològicament ho te clar. Biològicament se sap justificada, potencialment d’ella en surt la continuïtat de la vida a traves de la qual es transcendeix la resta de tota l’humanitat, és l’essència de l’existència. Curt i ras, no necessita trobar raons per existir. Per ella l’existència ja és la raó. És el seu compromís amb el Cosmos.
L’home no. L’home, encara que la seva intervenció en la procreació és imprescindible (avui ja inclús en participació indirecte), en el inconscient no porta la marca biològica de la dona, l’evidencia de la seva participació és tant puntual que queda distant i difosa, sense garantia ni constància. Suposo que d’aquí deu néixer, en la civilització judeo-cristiana, el pacte de fidelitat i garantia matrimonial entre home i dona.- “Jo no aniré amb altres dones, però tu no aniràs amb altres homes”.
L’home, per trobar justificació de la seva existència davant del Cosmos i tenir una manera directa de trasnscendir-se, ha de recrear-se a sí mateix com a ser útil, ha de inventar, ha de sortir algo d’ell, ha de encertar amb la seva raó de ser.
L’home es realitzarà fent una cadira, inventant la Coca Cola, dissenyant una forquilla, tirant endavant un taller, fundant la General Motors, pintant un quadre, escrivint un blog, matant elefants o derrotant a l’Assurbanipal.
Vet aquí perquè la civilització que vivim i n’hi ha d’altres de molt pitjors, estan fetes per l'home i per a l'home. No es tracta d’una qüestió de domini forçat sobre la dona, com algunes feministes ens volen colar de manera culpabilitzadora, sinó d’una necessitat existencial del home, indiscutiblement afavoridora de la convivència.
Fa mal de dir-ho, però a una dona que és o ha esdevingut estèril, se li observen comportaments i girs peculiars de caràcter i això no és cap casualitat, això és una estafa que els hi fa la naturalesa al impedir-les complir amb el compromís biològic.
La Margaret Mead va fer alguns treballs antropologics a civilitzacions d’algunes illes del Pacífic. Anys més tard, algunes conclusions varen ser fortament qüestionades, particularment les referides a les relacions sexuals adolescents, però hi ha una dada gens qüestionable i que em ve be dir-la ara: Va trobar cultures matriarcals, secularment estructurades. Li va semblar que vivien pacifica i harmònicament, no va detectar brots d’agressivitat en la convivència, però tampoc s’apreciava cap mena de progrés. Alló era una especie de Brigadoon, aquell poble d’Escòcia que apareixia un cop cada cent anys.
Evidentment, el debat de si es millor viure a Brigadoon o a Nova York no es objecta d’aquest treball. Aquesta seria una altre discussió en un altre moment i probablement fet per unes altres persones.
Ja suposo que més d’una hi deurà veure en tot això un discurs masclista. No ho se veure així. El que aquí vull dir és que el progrés (?), suposo que aquesta deu ser l’expressió, es fruit d’una deficiència del home, no de la dona. I per descomptat res a veure amb si un home ha de fregar plats o pega a la seva dona, aquesta es una altre pel·lícula. Res a dir de dones enginyeres, de la madame Curie o d’homes madrasses. He vist Hamlet interpretat per una dona i una orquestra femenina amb un parell d’homes fent de dona. Excel.lents interpretacions. Peró aquí el que s’ha desenvolupat no son les interpretacions, sinó les tendències naturals que marquen comportaments.
Ja es comencen a veure mares amb reeixides carreres professionals, que perquè s’ho poden permetre, abandonen la feina per cuidar del fill. Demanar això a un home va contra natura i ho sento molt si xafo la guitarra al discurs feminista.
I... aquest es el tema. Com he promès al principi, totalment inútil.
jueves, 6 de agosto de 2009
...I SI HO FÉSSIM AL REVÉS?
...I SI HO FÉSSIM AL REVÉS?
Els que ens dediquem al treball creatiu, quan no te’n surts, és una practica freqüent dir, i si ho féssim al reves?. I sol funcionar.
També es freqüent que dels polítics se’n esperi molt poca creativitat. Si hi ha algunes decisions a prendre, el més probable és que s’adoptin les més avorrides, les menys imaginatives, explicades tèrbolament (si fallés, quedar a cobert), en definitiva, la menys estimulant i eficaç.
Una mostra d’aquesta observació, la trobaríem en l’actitud dels polítics davant del terrorisme d’ETA. Fa uns dies, es va fer un acte d’homenatge a Vic perquè feia 10 anys d’un salvatge atemptat. Posat en el paper dels terroristes els imagino admirats d’ells mateixos, al cap de 10 anys, encara tenia ressò aquella “gesta”. Sens dubte aquest és un bon camí. Tant bo que al cap d’uns quants dies van voler repetir “l’audàcia” a Burgos. Per sort van marrar.
Pocs dies desprès ha vingut lo de Mallorca.
Realment, a Espanya la gestió política del terrorisme no s’entén. Si el principal i de fet únic objectiu del terrorisme es la publicitat, com és que els polítics es presten a ser el motor publicitari?. Els terroristes hi posen la gasolina, els polítics hi donen marxa i la premsa ho esbomba. Només cal una mirada objectiva de la situació per adonant-se que política i terrorisme es retro-alimenten. La raó dels terroristes està clara, però la dels polítics...?
Veure al President del Govern crispat, amb expressió contingudament rabiosa, amenaçant als criminals, uns tipus capaços de fer el que fan, ja em direu quin efecte els hi ha de fer. O escoltar al Lehendakari dient que aquests (referit als terroristes) ni son bascos, ni son res, son merda (sic), és tot un èxit. Segur que es fan un panxó de riure. Quina moguda!: es paren les emissions de radio i televisió, la premsa. El Rei i el fill del Rei. El Bisbe, els Generals i els funerals. En resum, una campanya nacional i internacional impagable i magnificada, amb perjudicis de tot ordre, econòmics i socials, a més de desfermar a una munió de psicopates, entre ells periodistes, que a traves de les emissores de radio van escalfant-se els uns als altres i a veure qui la diu més grossa. Tot un despropòsit.
I si ho féssim al reves?.
Transcendència?, la mateixa que l’accident del autocar de turistes holandesos a Canet on en van morir 8, amb els mateixos drets a viure que qualsevol altre persona de be i que de cap manera buscaven la mort. Sense voler menystenir l’immens dolor i sorpresa que produeixen les morts sobtades i injustes, cal tenir en compte que les morts produïdes per aquests criminals, no son morts heroiques en defensa de cap causa social, ni personal. Elevar la seva mort a la categoria d’heroica, no fa més que enaltir la “gesta criminal” i dins la seva mentalitat i organització, els fa més poderosos i els és més fàcil la captació de nous passarells criminals.
L’actuació policial i judicial ferma (que sembla que ja es fa). L’atenció suficient, continuada i justa als dependents de la víctima, esposa, fills menors i demès, perquè en el futur puguin refer la seva vida, al menys en el que concerneix a lo material, és el que els polítics haurien de vetllar perquè funcionés sigilosament i escrupolosament.
Les relacions del Estat amb aquests assasins, plantejada com una guerra, no fa més que donar ales a aquesta gent. L’obligació del Estat és combatre el crim i si és organitzat encara amb millors armes. No és cap mèrit combatre-ho. Escapçar i detenir a criminals, no s’ha de vendre al públic com una gran victòria, sinó com una rutina, és a dir, no és noticia. L’Estat no hauria de necessitar d’aquest tipus de victòries, ni tampoc la premsa jugar-hi.
Fa uns mesos, ETA va matar amb bomba a un policia al País Basc. Un cop més, es va convertir al pobre home en heroi per un dia. Gran campanya de publicitat amb retransmissió de les naturalment afectades opinions de la família, fotografies i filmacions del funeral i un cop més les coses al inrevés (disculpes pel rodolí, deu ser la deformació professional): el fèretre embolicat amb la bandera espanyola. Home!, tractant-se del que es tracta, és evident que en aquell context, la bandera espanyola simbolitzava la bandera dels contraris i per tan, per ells, els acabem de justificar plenament la seva acció criminal.
Si és que políticament s’hi havia de posar alguna bandera, lo políticament correcta haguera estat posar-hi la bandera d’Euskadi .- “Us en heu carregat a un del País que dieu defensar”, aquest haguera estat el missatge políticament correcta.
No. Els nostres polítics tenen la intel·ligència anquilosada, viuen temerosos de perdre el càrrec i s’han viciat mirant-se els uns als altres, enlloc de mirar al País i a la gent. La gent som únicament l’excusa per seguir mirant-se. De fet, encara no som importants.
I si ho féssim al revés?.
Els que ens dediquem al treball creatiu, quan no te’n surts, és una practica freqüent dir, i si ho féssim al reves?. I sol funcionar.
També es freqüent que dels polítics se’n esperi molt poca creativitat. Si hi ha algunes decisions a prendre, el més probable és que s’adoptin les més avorrides, les menys imaginatives, explicades tèrbolament (si fallés, quedar a cobert), en definitiva, la menys estimulant i eficaç.
Una mostra d’aquesta observació, la trobaríem en l’actitud dels polítics davant del terrorisme d’ETA. Fa uns dies, es va fer un acte d’homenatge a Vic perquè feia 10 anys d’un salvatge atemptat. Posat en el paper dels terroristes els imagino admirats d’ells mateixos, al cap de 10 anys, encara tenia ressò aquella “gesta”. Sens dubte aquest és un bon camí. Tant bo que al cap d’uns quants dies van voler repetir “l’audàcia” a Burgos. Per sort van marrar.
Pocs dies desprès ha vingut lo de Mallorca.
Realment, a Espanya la gestió política del terrorisme no s’entén. Si el principal i de fet únic objectiu del terrorisme es la publicitat, com és que els polítics es presten a ser el motor publicitari?. Els terroristes hi posen la gasolina, els polítics hi donen marxa i la premsa ho esbomba. Només cal una mirada objectiva de la situació per adonant-se que política i terrorisme es retro-alimenten. La raó dels terroristes està clara, però la dels polítics...?
Veure al President del Govern crispat, amb expressió contingudament rabiosa, amenaçant als criminals, uns tipus capaços de fer el que fan, ja em direu quin efecte els hi ha de fer. O escoltar al Lehendakari dient que aquests (referit als terroristes) ni son bascos, ni son res, son merda (sic), és tot un èxit. Segur que es fan un panxó de riure. Quina moguda!: es paren les emissions de radio i televisió, la premsa. El Rei i el fill del Rei. El Bisbe, els Generals i els funerals. En resum, una campanya nacional i internacional impagable i magnificada, amb perjudicis de tot ordre, econòmics i socials, a més de desfermar a una munió de psicopates, entre ells periodistes, que a traves de les emissores de radio van escalfant-se els uns als altres i a veure qui la diu més grossa. Tot un despropòsit.
I si ho féssim al reves?.
Transcendència?, la mateixa que l’accident del autocar de turistes holandesos a Canet on en van morir 8, amb els mateixos drets a viure que qualsevol altre persona de be i que de cap manera buscaven la mort. Sense voler menystenir l’immens dolor i sorpresa que produeixen les morts sobtades i injustes, cal tenir en compte que les morts produïdes per aquests criminals, no son morts heroiques en defensa de cap causa social, ni personal. Elevar la seva mort a la categoria d’heroica, no fa més que enaltir la “gesta criminal” i dins la seva mentalitat i organització, els fa més poderosos i els és més fàcil la captació de nous passarells criminals.
L’actuació policial i judicial ferma (que sembla que ja es fa). L’atenció suficient, continuada i justa als dependents de la víctima, esposa, fills menors i demès, perquè en el futur puguin refer la seva vida, al menys en el que concerneix a lo material, és el que els polítics haurien de vetllar perquè funcionés sigilosament i escrupolosament.
Les relacions del Estat amb aquests assasins, plantejada com una guerra, no fa més que donar ales a aquesta gent. L’obligació del Estat és combatre el crim i si és organitzat encara amb millors armes. No és cap mèrit combatre-ho. Escapçar i detenir a criminals, no s’ha de vendre al públic com una gran victòria, sinó com una rutina, és a dir, no és noticia. L’Estat no hauria de necessitar d’aquest tipus de victòries, ni tampoc la premsa jugar-hi.
Fa uns mesos, ETA va matar amb bomba a un policia al País Basc. Un cop més, es va convertir al pobre home en heroi per un dia. Gran campanya de publicitat amb retransmissió de les naturalment afectades opinions de la família, fotografies i filmacions del funeral i un cop més les coses al inrevés (disculpes pel rodolí, deu ser la deformació professional): el fèretre embolicat amb la bandera espanyola. Home!, tractant-se del que es tracta, és evident que en aquell context, la bandera espanyola simbolitzava la bandera dels contraris i per tan, per ells, els acabem de justificar plenament la seva acció criminal.
Si és que políticament s’hi havia de posar alguna bandera, lo políticament correcta haguera estat posar-hi la bandera d’Euskadi .- “Us en heu carregat a un del País que dieu defensar”, aquest haguera estat el missatge políticament correcta.
No. Els nostres polítics tenen la intel·ligència anquilosada, viuen temerosos de perdre el càrrec i s’han viciat mirant-se els uns als altres, enlloc de mirar al País i a la gent. La gent som únicament l’excusa per seguir mirant-se. De fet, encara no som importants.
I si ho féssim al revés?.
domingo, 5 de julio de 2009
SENSACIÒ DE VIURE
SENSACIÒ DE VIURE
Els antropòlegs ens diuen que la vida dels homes primitius tenia una durada alentorn dels 25 anys, apart es clar de malalties, accidents, lluites, atacs d’altres animals i demès. Amb el desgast que comportava aquella primitiva manera de viure: esforç físic, males condicions dels habitats, humitats, infeccions, fums de la caverna, canvis estacionals, accidents, veritablement sembla quasi impossible que la vida podés donar per més. Alló no es podia aguantar!.
Llegeixo i no deixa de ser xocant, que les orques viuen uns 90 anys, tot i que les seves condicions de vida actuals son identiques a les de fa milers d’anys. Si ho comparem amb aquells avant passats nostres, les seves vides també comporten esforç físic, males condicions dels habitats, infeccions, canvis estacionals, atacs d’altres animals, lluites... Vist així, sembla que per l’home primitiu, no es donarien les condicions de adaptabilitat al medi i per això duraven poc. L’home, dins de l’escala evolutiva és molt més jove que la orca i així, mil·lenni rera mil·lenni, hem anat adequant el medi al animal, en altres paraules, al reves que la orca i pràcticament com tota la resta: l’animal s’ha adaptat al medi. Serà aquesta la manifestació diferenciadora d’intel·ligència primera del home?
Quan el poeta va escriure que hi havien altres mons, però estaven en aquest, no sé si també estaria pensant en les edats de la vida, perquè al cap i a la fi, el mon, la vida, està íntimament relacionada amb la successió de referències, de la mateixa manera que l’existència està fortament relacionada amb la memòria.
Entre especies, tan si son del regne animal, com del vegetal, els temps de vida son diversos; des d’arbres que viuen milers d’anys, fins a insectes d’un sol dia, les referències, per cadascun, han de ser forçosament diferents.
Peró és entre els humans on es produeixen coses ben curioses, perquè entre una sequoia o una orca, per exemple, les expectatives de vida no els hi deuen haver canviat massa en el darrers 10.000 anys, en canvi en el home, molt.
A principis del segle XX, ja lluny d’aquells 25 anys del home primitiu, les expectatives de vida al néixer, eren uns impressionants 34.76 anys, quasi els mateixos que avui tenen a Swazilàndia o Angola. Per contra, avui, la expectativa de vida que tenim al néixer es de 80.23 anys, no està gens malament, ja quasi atrapem a les orques !!!
No obstant aquest meritori avanç, sembla que la vida encara ens és curta. Va ser el meu fill quan tenia 7 anys qui em va posar la mosca darrera l’orella. Un dia em va dir .- "papa, oi que les setmanes passen molt de pressa?". De cop vaig tornar als meus 7 anys i recordo que les setmanes i el temps en general era llanguíssim, tot passava poc a poc, arribar als 20 anys va ser tota una excursió. Què havia canviat de quan jo era petit?. De sobte hi vaig caure!: El noi anava a escola, desprès uns dies anglès, altres música, judo, entrenament de futbol, els deures...i encara li quedaven estonetes per avorrir-se, que per cert, tinc la sensació que son aquelles estonetes las que van ser més profitoses, doncs era quan es trobava amb ell mateix.
No calen grans estudis per saber que la vida ens passa en un buf, només ens cal una estoneta d’avorriment per trobant-se amb nosaltres mateixos. I aquest és el quid de la qüestió: Vivim més, però tenim la sensació de viure menys. Abans es vivia menys, però qui arribava als 60, era un vell tocat i cansat de tanta vida. Avui vivim els 80.23 anys i encara ens queda feina per fer.
La meva, potser sigui una immerescuda admiració pels matemàtics, degut a la ineptitud per entendre-les, però crec que avui, com veig que les matemàtiques les fan servir i serveixen per tantes coses, potser en trobaríem un que ens desenvolupes una fórmula que ens demostres que tot i viure més temps, en vivim menys del real. Una mica com allò que ens diu l’home dels temps, temperatura real 10º, temperatura de sensació 7º. La fórmula aniria així: He viscut 90 anys, però la sensació de vida es de 57.
No sé si viuríem més tranquils, però tindríem una dada més i ja se sap, la prosperitat cavalca damunt les dades i qui sap si quan estiguem a l’altre banda, aquesta no seria una dada útil. Quan menys de conversa.
Els antropòlegs ens diuen que la vida dels homes primitius tenia una durada alentorn dels 25 anys, apart es clar de malalties, accidents, lluites, atacs d’altres animals i demès. Amb el desgast que comportava aquella primitiva manera de viure: esforç físic, males condicions dels habitats, humitats, infeccions, fums de la caverna, canvis estacionals, accidents, veritablement sembla quasi impossible que la vida podés donar per més. Alló no es podia aguantar!.
Llegeixo i no deixa de ser xocant, que les orques viuen uns 90 anys, tot i que les seves condicions de vida actuals son identiques a les de fa milers d’anys. Si ho comparem amb aquells avant passats nostres, les seves vides també comporten esforç físic, males condicions dels habitats, infeccions, canvis estacionals, atacs d’altres animals, lluites... Vist així, sembla que per l’home primitiu, no es donarien les condicions de adaptabilitat al medi i per això duraven poc. L’home, dins de l’escala evolutiva és molt més jove que la orca i així, mil·lenni rera mil·lenni, hem anat adequant el medi al animal, en altres paraules, al reves que la orca i pràcticament com tota la resta: l’animal s’ha adaptat al medi. Serà aquesta la manifestació diferenciadora d’intel·ligència primera del home?
Quan el poeta va escriure que hi havien altres mons, però estaven en aquest, no sé si també estaria pensant en les edats de la vida, perquè al cap i a la fi, el mon, la vida, està íntimament relacionada amb la successió de referències, de la mateixa manera que l’existència està fortament relacionada amb la memòria.
Entre especies, tan si son del regne animal, com del vegetal, els temps de vida son diversos; des d’arbres que viuen milers d’anys, fins a insectes d’un sol dia, les referències, per cadascun, han de ser forçosament diferents.
Peró és entre els humans on es produeixen coses ben curioses, perquè entre una sequoia o una orca, per exemple, les expectatives de vida no els hi deuen haver canviat massa en el darrers 10.000 anys, en canvi en el home, molt.
A principis del segle XX, ja lluny d’aquells 25 anys del home primitiu, les expectatives de vida al néixer, eren uns impressionants 34.76 anys, quasi els mateixos que avui tenen a Swazilàndia o Angola. Per contra, avui, la expectativa de vida que tenim al néixer es de 80.23 anys, no està gens malament, ja quasi atrapem a les orques !!!
No obstant aquest meritori avanç, sembla que la vida encara ens és curta. Va ser el meu fill quan tenia 7 anys qui em va posar la mosca darrera l’orella. Un dia em va dir .- "papa, oi que les setmanes passen molt de pressa?". De cop vaig tornar als meus 7 anys i recordo que les setmanes i el temps en general era llanguíssim, tot passava poc a poc, arribar als 20 anys va ser tota una excursió. Què havia canviat de quan jo era petit?. De sobte hi vaig caure!: El noi anava a escola, desprès uns dies anglès, altres música, judo, entrenament de futbol, els deures...i encara li quedaven estonetes per avorrir-se, que per cert, tinc la sensació que son aquelles estonetes las que van ser més profitoses, doncs era quan es trobava amb ell mateix.
No calen grans estudis per saber que la vida ens passa en un buf, només ens cal una estoneta d’avorriment per trobant-se amb nosaltres mateixos. I aquest és el quid de la qüestió: Vivim més, però tenim la sensació de viure menys. Abans es vivia menys, però qui arribava als 60, era un vell tocat i cansat de tanta vida. Avui vivim els 80.23 anys i encara ens queda feina per fer.
La meva, potser sigui una immerescuda admiració pels matemàtics, degut a la ineptitud per entendre-les, però crec que avui, com veig que les matemàtiques les fan servir i serveixen per tantes coses, potser en trobaríem un que ens desenvolupes una fórmula que ens demostres que tot i viure més temps, en vivim menys del real. Una mica com allò que ens diu l’home dels temps, temperatura real 10º, temperatura de sensació 7º. La fórmula aniria així: He viscut 90 anys, però la sensació de vida es de 57.
No sé si viuríem més tranquils, però tindríem una dada més i ja se sap, la prosperitat cavalca damunt les dades i qui sap si quan estiguem a l’altre banda, aquesta no seria una dada útil. Quan menys de conversa.
domingo, 14 de junio de 2009
EL HOMBRE DEL CARRETON
EL HOMBRE DEL CARRETÓN
Es tradición y por tanto se puede afirmar con rotundidad, que los ignorantes han sido y son motivo de burla y desprecio, generalmente de parte de personas ilustradas que no debemos confundir con sabios. Los sabios, es sabido, solo saben que no saben.
Hace unos días leía una entrevista a un magnifico Sr. Cristóbal Serra, realizada por Victor-M. Amela en La Vanguardia (03.06.09). A lo largo de la entrevista el Sr. Serra revindicaba el trascendental papel del asno en nuestras vidas y en particular en todo el arco mediterráneo. Entre otras cosas cita “Ya para los dinastas egipcios, fueron símbolo de sabiduría: adoptaron las orejas de burro sobre su cabeza –teñidas de rojo –como distinción de su cetro”.
Nuestros dinastas de las escuelas de finales del siglo XIX, principios del XX, adoptaron las orejas de burro para vejar e insultar, simultáneamente, a los alumnos poco brillantes y a los burros. La gran facilidad con la que sabemos tergiversar las cosas en nuestro favor, nos permite cambiar la inteligencia por necedad. La poca brillantez en estupidez. La inocencia por culpabilidad. La soberbia por inmensa modestia.
De una cosa a la otra, en vulgar asociación de ideas, pienso en lo desagradecidos que nos mostramos con los que, los del establishment, tenemos por ignorantes, cuando si verdaderamente hurgamos un poco, podemos encontrarnos que han hecho aportaciones trascendentales a toda la humanidad.
La antesala del saber es la ignorancia. Y así lo dejo escrito, con la mala conciencia de que cuando he releído esta afirmación, la mano se me ha ido instintivamente a borrarla. He sentido el riesgo de que si alguien esperaba leer algo inteligente, la tal afirmación rompe cualquier expectativa. Pero dicho lo dicho, ya no me atrevo a tergiversar, ni edulcorar la idea. Así que ahí queda.
Seria fácil ensalzar al ignorante con ansias de saber. Esta sería, al fin y al cabo, una virtud que nos gustaría para nuestros hijos y que en ella se reflejaran. En realidad, aquí y ahora, lo que quiero es revindicar a los ignorantes-ignorantes.
Sus aportaciones, particularmente al lenguaje, son verdaderamente extraordinarias, de hecho son los hacedores de los idiomas, los que con su ignorancia han ido formando palabras y expresiones que han trascendido hasta nuestro lenguaje vivo. De no ser por los ignorantes-ignorantes, hoy estaríamos hablando latín en lugar de catalán, francés, italiano o castellano. Gracias a ellos, que oían una palabra y la reproducían fonéticamente a su manera aproximativa, de boca en boca, se han ido haciendo los idiomas.
Cierto que mi amigo destruye mi teoría, al afirmar que de gracias nada, si no fuera por los ignorantes, hoy hablaríamos todos latín y nos ahorraríamos la torre de Babel europea. Yo añado, secaríamos la principal fuente de votos del PP con el dichoso catalán.
Pero volvamos a la cosa.
Las aportaciones de los ilustrados al lenguaje común y posiblemente a la vida en general, no suelen ser demasiado trascendentales. El anónimo y probable ignorante-ignorante que en Francia o Alemania comenzó a pronunciar el sonido R con vibración gutural, en lugar de nuestra rápida vibración linguo-palatal, probablemente no podía efectuar la vibración precisa de la lengua en el cielo de su paladar, así que probó con la garganta, este efecto gustó, sus congéneres lo encontraron divertido y chic y así prosperó. Pero es que en español y catalán sucedió otro tanto, la vibración palatal rápida y fuerte hizo gracia y así se adoptó. Sin embargo, los italianos, herederos directos del latín, siguieron con el sonido linguo-palatal blando de la R. No vieron la necesidad de jugar con el fonema. En cualquier caso, parece que el fonema R es el que ha presentado mayores problemas de reproducción al humano, por ello ha disfrutado de una mayor creatividad fonética. Los ingleses, americanos e incluso rusos tampoco se lo han pasado mal.
El ignorante-ignorante lo encontramos presente en los grandes acontecimientos de la humanidad, sin que nadie sepa de su presencia. Jerjes, Alejandro, Julio César, Napoleón, todos contaron en su propio beneficio con el ignorante-ignorante-ignorado.
Se cuenta que alrededor de 1676 Christopher Wren, arquitecto de la Catedral de Saint Paul en Londres, decidió supervisar de incógnito las obras. Entre la multitud de gente que trabajaba, se acercó a los aparejadores que estaban con sus planos y objetos de medida y preguntó: “.- ¿Me podrían decir que están haciendo?”
Uno de ellos, sin ganas e ínfulas de gran señor respondió “.- Estamos aquí para ganarnos el pan, de lo contrario no faltará quien nos robe nuestro puesto”.
Christopher Wren sonrío, se despidió y se dirigió a los maestros albañiles “.- Buen día ¿Me podríais informar qué hacéis?”
Uno de ellos, con evidentes malas maneras dijo “.- ¿No veis que estamos muy ocupados?”
El arquitecto replicó: “.-No quiero haceros perder el tiempo, solo me gustaría saber que es lo que hacéis”
“-Pues ya lo veis, sudando el salario”.
Llegó el turno de preguntar a los albañiles ordinarios, su faena consistía en pegar piedra sobre piedra.
“.- Buenos días señores, me podríais decir qué es lo que hacéis?”
“.- ¿Es que no lo ves?, obedecemos órdenes!”
No muy animado por todo lo que había oído, decepcionado, ya cuando se marchaba de la obra, se cruzó con un peón semi desnudo y mal nutrido que marcando todo su costillar, esforzadamente tiraba de un carretón con una enorme y pesada piedra, Christopher Wren, ya sin ningún entusiasmo preguntó: “.- ¿Me podrías decir qué es lo que estas haciendo aquí?”
“.- Buf!” Contestó con orgullo “Yo estoy aquí, señor, ayudando al ilustre arquitecto Christoper Wren a construir una hermosa catedral!”.
A este hombre del carretón, de anónima existencia, hacedor de Idiomas, Catedrales, Pirámides, Canales, Túneles del TGV, Carreteras, Guerras ganadas y perdidas, presente en los grandes acontecimientos de la humanidad, es al que creo debemos algo más que un homenaje secreto e íntimo. Le debemos un agradecido respeto y admiración. Y una plaza en cada pueblo.
Es tradición y por tanto se puede afirmar con rotundidad, que los ignorantes han sido y son motivo de burla y desprecio, generalmente de parte de personas ilustradas que no debemos confundir con sabios. Los sabios, es sabido, solo saben que no saben.
Hace unos días leía una entrevista a un magnifico Sr. Cristóbal Serra, realizada por Victor-M. Amela en La Vanguardia (03.06.09). A lo largo de la entrevista el Sr. Serra revindicaba el trascendental papel del asno en nuestras vidas y en particular en todo el arco mediterráneo. Entre otras cosas cita “Ya para los dinastas egipcios, fueron símbolo de sabiduría: adoptaron las orejas de burro sobre su cabeza –teñidas de rojo –como distinción de su cetro”.
Nuestros dinastas de las escuelas de finales del siglo XIX, principios del XX, adoptaron las orejas de burro para vejar e insultar, simultáneamente, a los alumnos poco brillantes y a los burros. La gran facilidad con la que sabemos tergiversar las cosas en nuestro favor, nos permite cambiar la inteligencia por necedad. La poca brillantez en estupidez. La inocencia por culpabilidad. La soberbia por inmensa modestia.
De una cosa a la otra, en vulgar asociación de ideas, pienso en lo desagradecidos que nos mostramos con los que, los del establishment, tenemos por ignorantes, cuando si verdaderamente hurgamos un poco, podemos encontrarnos que han hecho aportaciones trascendentales a toda la humanidad.
La antesala del saber es la ignorancia. Y así lo dejo escrito, con la mala conciencia de que cuando he releído esta afirmación, la mano se me ha ido instintivamente a borrarla. He sentido el riesgo de que si alguien esperaba leer algo inteligente, la tal afirmación rompe cualquier expectativa. Pero dicho lo dicho, ya no me atrevo a tergiversar, ni edulcorar la idea. Así que ahí queda.
Seria fácil ensalzar al ignorante con ansias de saber. Esta sería, al fin y al cabo, una virtud que nos gustaría para nuestros hijos y que en ella se reflejaran. En realidad, aquí y ahora, lo que quiero es revindicar a los ignorantes-ignorantes.
Sus aportaciones, particularmente al lenguaje, son verdaderamente extraordinarias, de hecho son los hacedores de los idiomas, los que con su ignorancia han ido formando palabras y expresiones que han trascendido hasta nuestro lenguaje vivo. De no ser por los ignorantes-ignorantes, hoy estaríamos hablando latín en lugar de catalán, francés, italiano o castellano. Gracias a ellos, que oían una palabra y la reproducían fonéticamente a su manera aproximativa, de boca en boca, se han ido haciendo los idiomas.
Cierto que mi amigo destruye mi teoría, al afirmar que de gracias nada, si no fuera por los ignorantes, hoy hablaríamos todos latín y nos ahorraríamos la torre de Babel europea. Yo añado, secaríamos la principal fuente de votos del PP con el dichoso catalán.
Pero volvamos a la cosa.
Las aportaciones de los ilustrados al lenguaje común y posiblemente a la vida en general, no suelen ser demasiado trascendentales. El anónimo y probable ignorante-ignorante que en Francia o Alemania comenzó a pronunciar el sonido R con vibración gutural, en lugar de nuestra rápida vibración linguo-palatal, probablemente no podía efectuar la vibración precisa de la lengua en el cielo de su paladar, así que probó con la garganta, este efecto gustó, sus congéneres lo encontraron divertido y chic y así prosperó. Pero es que en español y catalán sucedió otro tanto, la vibración palatal rápida y fuerte hizo gracia y así se adoptó. Sin embargo, los italianos, herederos directos del latín, siguieron con el sonido linguo-palatal blando de la R. No vieron la necesidad de jugar con el fonema. En cualquier caso, parece que el fonema R es el que ha presentado mayores problemas de reproducción al humano, por ello ha disfrutado de una mayor creatividad fonética. Los ingleses, americanos e incluso rusos tampoco se lo han pasado mal.
El ignorante-ignorante lo encontramos presente en los grandes acontecimientos de la humanidad, sin que nadie sepa de su presencia. Jerjes, Alejandro, Julio César, Napoleón, todos contaron en su propio beneficio con el ignorante-ignorante-ignorado.
Se cuenta que alrededor de 1676 Christopher Wren, arquitecto de la Catedral de Saint Paul en Londres, decidió supervisar de incógnito las obras. Entre la multitud de gente que trabajaba, se acercó a los aparejadores que estaban con sus planos y objetos de medida y preguntó: “.- ¿Me podrían decir que están haciendo?”
Uno de ellos, sin ganas e ínfulas de gran señor respondió “.- Estamos aquí para ganarnos el pan, de lo contrario no faltará quien nos robe nuestro puesto”.
Christopher Wren sonrío, se despidió y se dirigió a los maestros albañiles “.- Buen día ¿Me podríais informar qué hacéis?”
Uno de ellos, con evidentes malas maneras dijo “.- ¿No veis que estamos muy ocupados?”
El arquitecto replicó: “.-No quiero haceros perder el tiempo, solo me gustaría saber que es lo que hacéis”
“-Pues ya lo veis, sudando el salario”.
Llegó el turno de preguntar a los albañiles ordinarios, su faena consistía en pegar piedra sobre piedra.
“.- Buenos días señores, me podríais decir qué es lo que hacéis?”
“.- ¿Es que no lo ves?, obedecemos órdenes!”
No muy animado por todo lo que había oído, decepcionado, ya cuando se marchaba de la obra, se cruzó con un peón semi desnudo y mal nutrido que marcando todo su costillar, esforzadamente tiraba de un carretón con una enorme y pesada piedra, Christopher Wren, ya sin ningún entusiasmo preguntó: “.- ¿Me podrías decir qué es lo que estas haciendo aquí?”
“.- Buf!” Contestó con orgullo “Yo estoy aquí, señor, ayudando al ilustre arquitecto Christoper Wren a construir una hermosa catedral!”.
A este hombre del carretón, de anónima existencia, hacedor de Idiomas, Catedrales, Pirámides, Canales, Túneles del TGV, Carreteras, Guerras ganadas y perdidas, presente en los grandes acontecimientos de la humanidad, es al que creo debemos algo más que un homenaje secreto e íntimo. Le debemos un agradecido respeto y admiración. Y una plaza en cada pueblo.
sábado, 2 de mayo de 2009
Diccionari d'actualitat multifuncional
Una amiga meva m’envia aquest diccionari ideològic d’una única paraula de significat multifuncional, que avui, tal i com estan les coses, des de la crisi a la grip, passant per la sensible honestedat dels polítics i financers, l’haurem d’usar amb molta freqüència.
Collons si la farem servir!
- Collons m. Si va acompanyada d’un numeral, té significats molt diferents. Així, UN significa car (val un colló); DOS significa valentia (té dos collons); i TRES significa menyspreu (m’importa tres collons).
- El verb canvia el significat: TENIR indica valentia (aquell te collons); però amb admiració pot significar sorpresa (té collons!); i amb afirmació significa enveja (quins collons que té!).
- El verb POSAR indica un repte, sobretot segons on es posen (va posar els collons damunt de la taula!).
- El temps del verb utilitzat, canvia el significat de la frase: Així el PRESENT indica molèstia o fàstic (No em toquis els collons!), el REFLEXIU significa vagància (s’està tocant els collons!), i l’IMPERATIU significa sorpresa (toca’t els collons!).
- Els prefixos i sufixos modulen el seu significat: A expressa por (acollonit), DES significa riure (descollonar-se), UT indica perfecció (collonut) i ASSOS indica indolència o abúlia (collonassos).
- Les preposicions matisen l’expressió : DE significa quantitat (feia un fred de collons) o també èxit (va anar de collons); DE també indica valor (és un home de collons!); PER significa voluntarietat (ho faré per collons!); FINS expressa el límit d’aguant (n’estic fins els collons!); AMB indica valor (és un home amb collons!); i SENSE indica covardia (és un home sense collons).
- El color, la forma, la polidesa o la mesura, també tenen significat el color VIOLETA significa fred (em van quedar els collons morats!); la FORMA significa cansament (tinc els collons quadrats);
- El DESGAST indica experiència (en tinc els collons pelats!); i la MESURA expressa rancúnia (en tinc els collons plens!).
- La mida i la posició són importants: la MIDA (els té ben grossos), i la POSICIÓ (els té ben posats). Però hi ha una mida màxima que no es pot superar (té uns collons com un toro!). Si s’ultrapassa la mida màxima, aleshores indica vagància o feixuguesa (te uns collons com una casa o se’ls trepitja!). I també existeix una MIDA mínima: (de colló de mico).
- La INTERJECCIÓ significa sorpresa (collons!) o desengany (allargant les o quan falles, colloooons!) i quan un t’empeny massa, no hi ha frase tan afortunada com dir-li: ets un torracollons!.
- Científicament són molt importants, ja que en aquest lloc hi resideix la VOLUNTAT (ho farem de collons!) i d’aquí en surten les ordres (em surt dels collons!).
- L’estat anímic queda molt ben reflectit: Així, el DEPRESSIU diu: tinc els collons per terra, i l’EUFÒRIC diu: em va sortir de collons!.
- Són signe de desaprovació, quan un diu una tonteria: Quina collonada!, i per als amants de la gastronomia, no hi ha res millor que finalitzar un bon sopar, tot i dient: RECOLLONS, quin sopar!.
- Si el Barça ho guanya tot: SOU COLLONUTS!.
- Si al final li foten canya per tot arreu: QUINS COLLONS!
- Quan alguna cosa sorprèn o t’estàs acollonint: COLLONS,COLLONS, COLLONS!
I perquè més paraules, si amb aquesta podem afrontar la lectura de totes les noticies?
Collons si la farem servir!
- Collons m. Si va acompanyada d’un numeral, té significats molt diferents. Així, UN significa car (val un colló); DOS significa valentia (té dos collons); i TRES significa menyspreu (m’importa tres collons).
- El verb canvia el significat: TENIR indica valentia (aquell te collons); però amb admiració pot significar sorpresa (té collons!); i amb afirmació significa enveja (quins collons que té!).
- El verb POSAR indica un repte, sobretot segons on es posen (va posar els collons damunt de la taula!).
- El temps del verb utilitzat, canvia el significat de la frase: Així el PRESENT indica molèstia o fàstic (No em toquis els collons!), el REFLEXIU significa vagància (s’està tocant els collons!), i l’IMPERATIU significa sorpresa (toca’t els collons!).
- Els prefixos i sufixos modulen el seu significat: A expressa por (acollonit), DES significa riure (descollonar-se), UT indica perfecció (collonut) i ASSOS indica indolència o abúlia (collonassos).
- Les preposicions matisen l’expressió : DE significa quantitat (feia un fred de collons) o també èxit (va anar de collons); DE també indica valor (és un home de collons!); PER significa voluntarietat (ho faré per collons!); FINS expressa el límit d’aguant (n’estic fins els collons!); AMB indica valor (és un home amb collons!); i SENSE indica covardia (és un home sense collons).
- El color, la forma, la polidesa o la mesura, també tenen significat el color VIOLETA significa fred (em van quedar els collons morats!); la FORMA significa cansament (tinc els collons quadrats);
- El DESGAST indica experiència (en tinc els collons pelats!); i la MESURA expressa rancúnia (en tinc els collons plens!).
- La mida i la posició són importants: la MIDA (els té ben grossos), i la POSICIÓ (els té ben posats). Però hi ha una mida màxima que no es pot superar (té uns collons com un toro!). Si s’ultrapassa la mida màxima, aleshores indica vagància o feixuguesa (te uns collons com una casa o se’ls trepitja!). I també existeix una MIDA mínima: (de colló de mico).
- La INTERJECCIÓ significa sorpresa (collons!) o desengany (allargant les o quan falles, colloooons!) i quan un t’empeny massa, no hi ha frase tan afortunada com dir-li: ets un torracollons!.
- Científicament són molt importants, ja que en aquest lloc hi resideix la VOLUNTAT (ho farem de collons!) i d’aquí en surten les ordres (em surt dels collons!).
- L’estat anímic queda molt ben reflectit: Així, el DEPRESSIU diu: tinc els collons per terra, i l’EUFÒRIC diu: em va sortir de collons!.
- Són signe de desaprovació, quan un diu una tonteria: Quina collonada!, i per als amants de la gastronomia, no hi ha res millor que finalitzar un bon sopar, tot i dient: RECOLLONS, quin sopar!.
- Si el Barça ho guanya tot: SOU COLLONUTS!.
- Si al final li foten canya per tot arreu: QUINS COLLONS!
- Quan alguna cosa sorprèn o t’estàs acollonint: COLLONS,COLLONS, COLLONS!
I perquè més paraules, si amb aquesta podem afrontar la lectura de totes les noticies?
lunes, 13 de abril de 2009
ADÉU DÉU?
Dies passats, hem vist a la premsa i a la televisió imatges dels nostres poderosos líders polítics amb l’expressió de la cara il·luminada, amb el millor somrís, expressió d’una immensa satisfacció i amb el brill dels ulls ple de felicitat. Tots ells al costat del President dels Estats Units Barack Obama.
No es habitual veure tanta felicitat sincera i esperançada entre polítics. Generalment, la felicitat que ens mostren es de cara a la foto, aquesta vegada però, es veia ben be que els sortia del fons de l’ànima.
Aquestes imatges, entre altres coses, ens obren la porta a tenir també una visió antropològica de la qüestió, ens desvetllen la tendència natural del home a buscar a Déu, arribat el moment límit en el que hom no te ni llum, ni forces.
Avui, el desconcert es la situació econòmica. Ha agafat desprevinguts a tots, no sabem que fer i ens mirem els uns als altres. De cop n’apareix un de desconegut, que ve de lluny, diferent, inesperadament diferent, fins i tot en el color, que diu frases simples i entenedores: Sí, Podem !. Els pobres no han de pagar les faltes dels rics. Fantàstic!, situació tant complicada i paraules tant senzilles. Aquest és qui ens salvará. Tots el volen tocar, tots aspiren al contagi d’aquest saber. Tots volem estar al seu costat, tots volem tenir una foto amb ell. Està decidit, hem trobat a Déu, sap i pot el que nosaltres no.
Aquest escenari, fa reflexionar sobre els debats trivials que se solen tenir sobre l’existència de Déu. Acostumen a ser breus i radicals: Els convençuts de la no existència. Els ni fu, ni fa. Els radicals convençuts de l’existència, tots ells sense més coneixements que les seves personals percepcions intuitives i emocionals deixen ben assentada la seva posició.
En el decurs de tota la historia de la humanitat, col·lectivament i individualment, sempre hi han hagut situacions en que les circumstancies han estat molt per damunt de les capacitats. Es el moment de buscar al més fort, es el moment de Déu.
Hem vist déus faraó, déus emperador, déus astre, déus terrorífics, déus especialitzats, déus filòsofs i sentenciosos. Es clar que l’humanitat no s’ha desenvolupat mai, ni es desenvolupa encara, homogèniament de manera que els déus s’han anat creant segons les déficiences o les pors de cada moment i lloc. No es el mateix un Déu nascut entre nòmades del desert, preocupats per la fam, la set, la manca d’higiene i les malalties d’homes i bestiar, que un Déu de terres nòrdiques on una bona part del any es gairebé fosc i la gran preocupació son els atacs del ós blanc i el de les tribus veines que venen a robar dónes i queviures.
Avui directament, ja veiem néixer religions sense Déu, la càbala, la cienciología i altres misticismes orientaloides, amb seguidors carregats de diners, ocupació discontinua i amb problemes que els distancien de la resta de la societat. No obstant, també busquen servir la seva vessant mística a la seva mida, com de fet sempre ha anat passant.
Es evident que l’entorn geogràfic, social, els hàbits i costums conformen unes necessitats de Déu diferents. Odin, per exemple, és un Déu poeta i mag, amb brots de bogeria i fúria, adoptat per pobles del bosc, les cabanes i la vora del foc. Gent guerrera que sap que junts son la força. En canvi Yahvé, es un Déu furiós, maleïdor i castigador, per un poble nòmada indisciplinat i punyetetes, amb 13 tribus tendents a anar campant cadascú per ell.
Curt i ras, es l’home qui ha creat a Déu a imatge de les seves necessitats i mancances, creant-se l’entorn místic convenient als costums i les maneres de cada poble, per enfortir la confiança i si ho volem dir a la manera clàsica, enfortir la fe, base principal de tot canvi.
Ara, res de tot això vol dir que Déu no existeixi. Quantitativa i qualitativament hi ha exactament les mateixes probabilitats pel SI com pel NO. Es podran fer estudis teològics, es podran crear Universitats i fer guerres, escriure llibres, crear enemistats, trencar famílies o anar a viure més amunt. El que hi ha més enllà ningú ho sap. Els qui diuen saber-ne alguna cosa, no deixa de ser una postura convencional que probablement els ajuda, però tenen el mateix 50 % de possibilitats d’encertar, com de marrar.
De fet, des d’un pla teòric, encara ens podríem plantejar noves teories més desconcertants: Realment existeix Déu, però la relació amb nosaltres es purament biogenética, com s’insinua a la pel·lícula Blade Runner. Perquè ben mirat, també ens podríem preguntar perquè ens vol Déu?, perquè necessita aquesta gentada de milions i milions de persones lioses, bullangueres i disconformes?.
Però no es hi amarguem més. Si en una nit d’estiu, plàcidament ens estirem al terra i mirem al cel, quedem meravellats del que veiem i sobre tot, ens meravella que no entenem res. Què ès tot allò?. Aquelles inmenses magnituds perquè?. Quin sentit te?. Fins on arriba i quan s’acaba, què hi ha més?. Som tant petits i ignorants! ... que només podem afirmar o negar l’existència de Déu segons el que intuïm. Ben poca cosa per matar-nos.
Peró aquesta no es la raó. El que ens fa sotmetre i matar es la cobdícia i la no acceptació dels hàbits i els costums dels altres: Olors (olfacte), tipus de menjar (gust), maneres de parlar o cantar (oïda), al color de la pell i aspecte (vista), aversió al contacte físic (tacte). Com es veu, molt sensibles a les percepcions sensorials i a desitjar lo del altre (enveja?). Tot plegat malfiança. Tot plegat, tots molt petits i primitius.
No ens enganyem, les religions i Déu no tenen massa a veure. Les religions son un intent, si es vol ben intencionat, de donar contingut al que de cap manera som capaços d’entendre, però que ineludiblement necessitem. Ara, que la religió ens marca unes pautes de convivència i civilització, això s’ha de reconèixer i per tant, no cal clavar-li petades a tot al que soni. D’altre banda, es una bona ajuda a la part mística que en major o menor mesura, tots portem a dins.
Respectem i siguem bones persones, caminem i fem camí que tot el be que fem, si no transcendeix amb nosaltres mateixos, transcendirà pels que queden i el que hagi de ser, serà.
No es habitual veure tanta felicitat sincera i esperançada entre polítics. Generalment, la felicitat que ens mostren es de cara a la foto, aquesta vegada però, es veia ben be que els sortia del fons de l’ànima.
Aquestes imatges, entre altres coses, ens obren la porta a tenir també una visió antropològica de la qüestió, ens desvetllen la tendència natural del home a buscar a Déu, arribat el moment límit en el que hom no te ni llum, ni forces.
Avui, el desconcert es la situació econòmica. Ha agafat desprevinguts a tots, no sabem que fer i ens mirem els uns als altres. De cop n’apareix un de desconegut, que ve de lluny, diferent, inesperadament diferent, fins i tot en el color, que diu frases simples i entenedores: Sí, Podem !. Els pobres no han de pagar les faltes dels rics. Fantàstic!, situació tant complicada i paraules tant senzilles. Aquest és qui ens salvará. Tots el volen tocar, tots aspiren al contagi d’aquest saber. Tots volem estar al seu costat, tots volem tenir una foto amb ell. Està decidit, hem trobat a Déu, sap i pot el que nosaltres no.
Aquest escenari, fa reflexionar sobre els debats trivials que se solen tenir sobre l’existència de Déu. Acostumen a ser breus i radicals: Els convençuts de la no existència. Els ni fu, ni fa. Els radicals convençuts de l’existència, tots ells sense més coneixements que les seves personals percepcions intuitives i emocionals deixen ben assentada la seva posició.
En el decurs de tota la historia de la humanitat, col·lectivament i individualment, sempre hi han hagut situacions en que les circumstancies han estat molt per damunt de les capacitats. Es el moment de buscar al més fort, es el moment de Déu.
Hem vist déus faraó, déus emperador, déus astre, déus terrorífics, déus especialitzats, déus filòsofs i sentenciosos. Es clar que l’humanitat no s’ha desenvolupat mai, ni es desenvolupa encara, homogèniament de manera que els déus s’han anat creant segons les déficiences o les pors de cada moment i lloc. No es el mateix un Déu nascut entre nòmades del desert, preocupats per la fam, la set, la manca d’higiene i les malalties d’homes i bestiar, que un Déu de terres nòrdiques on una bona part del any es gairebé fosc i la gran preocupació son els atacs del ós blanc i el de les tribus veines que venen a robar dónes i queviures.
Avui directament, ja veiem néixer religions sense Déu, la càbala, la cienciología i altres misticismes orientaloides, amb seguidors carregats de diners, ocupació discontinua i amb problemes que els distancien de la resta de la societat. No obstant, també busquen servir la seva vessant mística a la seva mida, com de fet sempre ha anat passant.
Es evident que l’entorn geogràfic, social, els hàbits i costums conformen unes necessitats de Déu diferents. Odin, per exemple, és un Déu poeta i mag, amb brots de bogeria i fúria, adoptat per pobles del bosc, les cabanes i la vora del foc. Gent guerrera que sap que junts son la força. En canvi Yahvé, es un Déu furiós, maleïdor i castigador, per un poble nòmada indisciplinat i punyetetes, amb 13 tribus tendents a anar campant cadascú per ell.
Curt i ras, es l’home qui ha creat a Déu a imatge de les seves necessitats i mancances, creant-se l’entorn místic convenient als costums i les maneres de cada poble, per enfortir la confiança i si ho volem dir a la manera clàsica, enfortir la fe, base principal de tot canvi.
Ara, res de tot això vol dir que Déu no existeixi. Quantitativa i qualitativament hi ha exactament les mateixes probabilitats pel SI com pel NO. Es podran fer estudis teològics, es podran crear Universitats i fer guerres, escriure llibres, crear enemistats, trencar famílies o anar a viure més amunt. El que hi ha més enllà ningú ho sap. Els qui diuen saber-ne alguna cosa, no deixa de ser una postura convencional que probablement els ajuda, però tenen el mateix 50 % de possibilitats d’encertar, com de marrar.
De fet, des d’un pla teòric, encara ens podríem plantejar noves teories més desconcertants: Realment existeix Déu, però la relació amb nosaltres es purament biogenética, com s’insinua a la pel·lícula Blade Runner. Perquè ben mirat, també ens podríem preguntar perquè ens vol Déu?, perquè necessita aquesta gentada de milions i milions de persones lioses, bullangueres i disconformes?.
Però no es hi amarguem més. Si en una nit d’estiu, plàcidament ens estirem al terra i mirem al cel, quedem meravellats del que veiem i sobre tot, ens meravella que no entenem res. Què ès tot allò?. Aquelles inmenses magnituds perquè?. Quin sentit te?. Fins on arriba i quan s’acaba, què hi ha més?. Som tant petits i ignorants! ... que només podem afirmar o negar l’existència de Déu segons el que intuïm. Ben poca cosa per matar-nos.
Peró aquesta no es la raó. El que ens fa sotmetre i matar es la cobdícia i la no acceptació dels hàbits i els costums dels altres: Olors (olfacte), tipus de menjar (gust), maneres de parlar o cantar (oïda), al color de la pell i aspecte (vista), aversió al contacte físic (tacte). Com es veu, molt sensibles a les percepcions sensorials i a desitjar lo del altre (enveja?). Tot plegat malfiança. Tot plegat, tots molt petits i primitius.
No ens enganyem, les religions i Déu no tenen massa a veure. Les religions son un intent, si es vol ben intencionat, de donar contingut al que de cap manera som capaços d’entendre, però que ineludiblement necessitem. Ara, que la religió ens marca unes pautes de convivència i civilització, això s’ha de reconèixer i per tant, no cal clavar-li petades a tot al que soni. D’altre banda, es una bona ajuda a la part mística que en major o menor mesura, tots portem a dins.
Respectem i siguem bones persones, caminem i fem camí que tot el be que fem, si no transcendeix amb nosaltres mateixos, transcendirà pels que queden i el que hagi de ser, serà.
jueves, 9 de abril de 2009
EL FUTUR CATALÀ
Del diari 20 minutos (08.04.09), vaig llegir una carta d’un lector que firmava J.M. i que em va fer molta gràcia pel lligam d’idees, però a la vegada trasllueix l’estat d’ànim dels catalans, dels catalans que només servim per pagar impostos, multes*, peatges, zones blaves, verdes i carbasses, parkings i anar a votar.
“EL FUTUR CATALÀ
Plató es un carrer i Miró una roba. Gaudi es un premi i Canon una fotocopiadora. L’Esperança es una presidenta madrilenya, la fortalesa te muralles i Gràcia es un barri. Maragall és un polític, Sabadell un banc i Tortosa una actriu. Si la maternitat és un hospital o és Sant Pau?. Si verge és un tipus d‘oli i Núria una estació d’esqui. Si Tarradellas una pizza. Calderón un president. Si Verdaguer una parada de metro i parlar de Sants es parlar de trens. El valors son a l’IBEX i la primavera en uns magatzems... jo no sé qui soc i només sé que Catalunya és una ficció sense futur. J.M.”
Déu ni do.
*Diuen que ara ens multaran des d’el cel amb un helicòpter. Comencem a estar cansats de que ens diguin com ens reprimiran, perquè som molt dolents i mai ens diguin què és el que estan fent ells per no havent-se de reprimir (carreteres, senyalitzacions, asfaltats, curves, campanyes de sensibilització, cursets, no punitius, d’especialització en neu, pisos relliscosos, etc.) Es la diferencia entre usar els nostres diners dels impostos o fotre’ls directament, sense massa embuts, de la butxaca. Son calerons extra!. Tenim polítics amb vocació de botiguers.
“EL FUTUR CATALÀ
Plató es un carrer i Miró una roba. Gaudi es un premi i Canon una fotocopiadora. L’Esperança es una presidenta madrilenya, la fortalesa te muralles i Gràcia es un barri. Maragall és un polític, Sabadell un banc i Tortosa una actriu. Si la maternitat és un hospital o és Sant Pau?. Si verge és un tipus d‘oli i Núria una estació d’esqui. Si Tarradellas una pizza. Calderón un president. Si Verdaguer una parada de metro i parlar de Sants es parlar de trens. El valors son a l’IBEX i la primavera en uns magatzems... jo no sé qui soc i només sé que Catalunya és una ficció sense futur. J.M.”
Déu ni do.
*Diuen que ara ens multaran des d’el cel amb un helicòpter. Comencem a estar cansats de que ens diguin com ens reprimiran, perquè som molt dolents i mai ens diguin què és el que estan fent ells per no havent-se de reprimir (carreteres, senyalitzacions, asfaltats, curves, campanyes de sensibilització, cursets, no punitius, d’especialització en neu, pisos relliscosos, etc.) Es la diferencia entre usar els nostres diners dels impostos o fotre’ls directament, sense massa embuts, de la butxaca. Son calerons extra!. Tenim polítics amb vocació de botiguers.
jueves, 2 de abril de 2009
EL ABORTO, CRIMEN O CASTIGO.
EL ABORTO, CRIMEN O CASTIGO.
El debate sobre el aborto, entre Sociedad e Iglesia Católica, acabará siendo tan tradicional como la Navidad o el Festival de Eurovisión. Los oyentes, sin embargo, echamos en falta y muy particularmente de parte de la Iglesia, un tratamiento con mayor altura conceptual y espiritual. En realidad la aportación de la Iglesia se limita a culpabilizar y obstaculizar, sin aportar fundamentos espirituales, que es a lo que basicamente debería dedicar la religión su esfuerzo.
Es sorprendente que la Iglesia Católica, dando tanta importancia a este tema, teniendo filósofos, teólogos y pensadores de altura, se presente a la discusión con argumentos casi infantiles que más mueven a la rebelión que no a la reflexión.
Curiosamente, se observan opiniones muy contrastadas entre el establishment religioso y el monje, el heremita o el misionero, muy alejados del pomposo mundo y sin embargo con criterios tan cercanos al hombre en su mundo y su circunstancia.
A éstos, con pensamiento pero sin voz, no les podemos oir y nos perdemos conceptos y elementos de reflexión que generen sinergias espirituales de valor y que permitan la toma de posturas individuales convencidas que nos faculten obrar en consecuencia, respetando la postura ajena. El gato montés nos aporta muy poco al espiritu.
Hoy, mayoritariamente, tenemos más elementos para el cultivo de nuestra parte material que de la espiritual y parece mentira que el establishment Vaticano no se perciba de este déficit y no haga mejores aportaciones a la innata espiritualidad humana, sacando provecho de estas personas, esparcidas por el mundo, dedicadas al pensamiento y al saber.
Por otro lado, también sorprende que no se mencione alto y fuerte la palabra Alma, el otro elemento, que al parecer llevamos imprescindiblemente todos los humanos, esencia y motivo básico de la existencia de casi todas las religiones y la cristiana esencialmente.
Será falta de tino y no de mala fe, la indistinción que se produce entre lo que es estrictamente vida y lo que es vida humana. Son valores distintos que hay que diferenciar bien. Hay vida en los vegetales, líquenes, anémonas y estrellas de mar. La vida humana, tambien vista desde el cristianismo, alberga ademas del componente biológico, el componente espiritual sustentado en el alma.
Los que han tenido el privilegio de asistir al nacimiento de sus hijos, han visto, en vivo, el milagro de la vida. El hijo, aun unido a la madre por el cordón umbilical, es un aparente muñeco de látex, de tonos amoratados, sin movimiento y sin apenas expresión. Solo a partir del momento en que se corta el cordón umbilical y toma el primer aliento roto en lloro, empieza el movimiento, la expresión y el color rosado de la vida. Ha nacido un ser humano.
Superado este emocionante momento llega la reflexión.- ¿Es en aquel preciso momento en el que se produce el auténtico milagro?. ¿Es con el primer aliento cuando el alma entra al cuerpo?. Es lo que acabamos de presenciar.
La madre en colaboración con el padre han creado lo que les es propio: el cuerpo, que debe ser considerado como un mero continente (tal como se nos recuerda cuando se nos habla de la muerte). Dios ha puesto en aquel primer aliento el alma, el contenido. Solo cuerpo y alma forman un ser humano. Moisés describe este mismo proceso en El Génesis: "...y alentó en su nariz soplo de vida; y fue el hombre en alma viviente." (Génesis 2.7).
Si creemos en la existencia del alma humana, lógico pensar que los nueve meses de gestación son eso, gestación del continente. Durante este período hay la vida biológica imprescindible para el desarrollo y crecimiento del continente, pero aun no vida humana. Se producen movimientos y funciones orgánicas similares a las humanas, es normal. El organismo debe estar preparado y en funcionamiento para que cuando junto con alma pase a ser un Ser humano.
En el caso de abortar, lo que se perdería sería el continente de una alma. En otras palabras, la posibilidad de un ser humano. La pérdida de una posibilidad de ninguna manera debe considerarse un crimen, probablemente pueda considerarse una lástima, pero en estas circunstancias cada uno lleva sus penas por las posibilidades perdidas y no aprovechadas, pero en ningún caso es un delito contra la Humanidad. Incluso a veces es al contrario, puesto que las oportunidades desaprovechadas por nosotros, son provecho para otros.
En el terreno de las posibilidades perdidas también podríamos incluir al celibato voluntario, que en sí implica la pérdida deliberada de todas las posibilidades de procreación y sin embargo más que crimen es considerado como virtud.
Algo muy distinto seria ver el aborto desde el punto de vista socio-etico-cultural. Si la sociedad entiende que no hay necesidad de que se pierdan oportunidades de vida humana, es una consideración de la conciencia social exquisita, correcta y respetable. Nada que ver con Dios, ni la religión.
Ahora bien, si una madre, por las circunstancias que sean, finalmente no desea el hijo que está engendrando, coherentemente esta sociedad debe dar una respuesta eficaz, a través de disposiciones protectoras de la mujer. Y si finalmente este hijo viene al mundo, razón de más para dar protección a ambos hasta donde sea necesario. Lo que no es de recibo es prohibir y penalizar el aborto, estigmatizar a la mujer y finalmente allá te las compongas con tu problema.
No se si los cristianos tibios entran en los cálculos de la Iglesia Católica, pero si así fuera, no estaría de más que pensara que la tibieza es fruto de la autoreflexión y que lo que precisan son argumentos convincentes y no el dictado de posturas inflexibles.
Rehabilitar a Savonarola, Giordano Bruno, Galileo y tantos otros, probablemente nos conforta a los vivos, pero dentro de 200 años, rehabilitar a quienes se condenó por abortar o se les impidió hacerlo, de poco les servirá.
El debate sobre el aborto, entre Sociedad e Iglesia Católica, acabará siendo tan tradicional como la Navidad o el Festival de Eurovisión. Los oyentes, sin embargo, echamos en falta y muy particularmente de parte de la Iglesia, un tratamiento con mayor altura conceptual y espiritual. En realidad la aportación de la Iglesia se limita a culpabilizar y obstaculizar, sin aportar fundamentos espirituales, que es a lo que basicamente debería dedicar la religión su esfuerzo.
Es sorprendente que la Iglesia Católica, dando tanta importancia a este tema, teniendo filósofos, teólogos y pensadores de altura, se presente a la discusión con argumentos casi infantiles que más mueven a la rebelión que no a la reflexión.
Curiosamente, se observan opiniones muy contrastadas entre el establishment religioso y el monje, el heremita o el misionero, muy alejados del pomposo mundo y sin embargo con criterios tan cercanos al hombre en su mundo y su circunstancia.
A éstos, con pensamiento pero sin voz, no les podemos oir y nos perdemos conceptos y elementos de reflexión que generen sinergias espirituales de valor y que permitan la toma de posturas individuales convencidas que nos faculten obrar en consecuencia, respetando la postura ajena. El gato montés nos aporta muy poco al espiritu.
Hoy, mayoritariamente, tenemos más elementos para el cultivo de nuestra parte material que de la espiritual y parece mentira que el establishment Vaticano no se perciba de este déficit y no haga mejores aportaciones a la innata espiritualidad humana, sacando provecho de estas personas, esparcidas por el mundo, dedicadas al pensamiento y al saber.
Por otro lado, también sorprende que no se mencione alto y fuerte la palabra Alma, el otro elemento, que al parecer llevamos imprescindiblemente todos los humanos, esencia y motivo básico de la existencia de casi todas las religiones y la cristiana esencialmente.
Será falta de tino y no de mala fe, la indistinción que se produce entre lo que es estrictamente vida y lo que es vida humana. Son valores distintos que hay que diferenciar bien. Hay vida en los vegetales, líquenes, anémonas y estrellas de mar. La vida humana, tambien vista desde el cristianismo, alberga ademas del componente biológico, el componente espiritual sustentado en el alma.
Los que han tenido el privilegio de asistir al nacimiento de sus hijos, han visto, en vivo, el milagro de la vida. El hijo, aun unido a la madre por el cordón umbilical, es un aparente muñeco de látex, de tonos amoratados, sin movimiento y sin apenas expresión. Solo a partir del momento en que se corta el cordón umbilical y toma el primer aliento roto en lloro, empieza el movimiento, la expresión y el color rosado de la vida. Ha nacido un ser humano.
Superado este emocionante momento llega la reflexión.- ¿Es en aquel preciso momento en el que se produce el auténtico milagro?. ¿Es con el primer aliento cuando el alma entra al cuerpo?. Es lo que acabamos de presenciar.
La madre en colaboración con el padre han creado lo que les es propio: el cuerpo, que debe ser considerado como un mero continente (tal como se nos recuerda cuando se nos habla de la muerte). Dios ha puesto en aquel primer aliento el alma, el contenido. Solo cuerpo y alma forman un ser humano. Moisés describe este mismo proceso en El Génesis: "...y alentó en su nariz soplo de vida; y fue el hombre en alma viviente." (Génesis 2.7).
Si creemos en la existencia del alma humana, lógico pensar que los nueve meses de gestación son eso, gestación del continente. Durante este período hay la vida biológica imprescindible para el desarrollo y crecimiento del continente, pero aun no vida humana. Se producen movimientos y funciones orgánicas similares a las humanas, es normal. El organismo debe estar preparado y en funcionamiento para que cuando junto con alma pase a ser un Ser humano.
En el caso de abortar, lo que se perdería sería el continente de una alma. En otras palabras, la posibilidad de un ser humano. La pérdida de una posibilidad de ninguna manera debe considerarse un crimen, probablemente pueda considerarse una lástima, pero en estas circunstancias cada uno lleva sus penas por las posibilidades perdidas y no aprovechadas, pero en ningún caso es un delito contra la Humanidad. Incluso a veces es al contrario, puesto que las oportunidades desaprovechadas por nosotros, son provecho para otros.
En el terreno de las posibilidades perdidas también podríamos incluir al celibato voluntario, que en sí implica la pérdida deliberada de todas las posibilidades de procreación y sin embargo más que crimen es considerado como virtud.
Algo muy distinto seria ver el aborto desde el punto de vista socio-etico-cultural. Si la sociedad entiende que no hay necesidad de que se pierdan oportunidades de vida humana, es una consideración de la conciencia social exquisita, correcta y respetable. Nada que ver con Dios, ni la religión.
Ahora bien, si una madre, por las circunstancias que sean, finalmente no desea el hijo que está engendrando, coherentemente esta sociedad debe dar una respuesta eficaz, a través de disposiciones protectoras de la mujer. Y si finalmente este hijo viene al mundo, razón de más para dar protección a ambos hasta donde sea necesario. Lo que no es de recibo es prohibir y penalizar el aborto, estigmatizar a la mujer y finalmente allá te las compongas con tu problema.
No se si los cristianos tibios entran en los cálculos de la Iglesia Católica, pero si así fuera, no estaría de más que pensara que la tibieza es fruto de la autoreflexión y que lo que precisan son argumentos convincentes y no el dictado de posturas inflexibles.
Rehabilitar a Savonarola, Giordano Bruno, Galileo y tantos otros, probablemente nos conforta a los vivos, pero dentro de 200 años, rehabilitar a quienes se condenó por abortar o se les impidió hacerlo, de poco les servirá.
miércoles, 1 de abril de 2009
ETICAMENT...
Ara que escoltem profusament de boca de polítics la paraula sostenibilitat, on sembla que n’hi ha una notable manca, és en els comportaments ètics de tots plegats. És tal el dèficit, que ja sembla insostenible, més ben dit: insuportable. L’ètica és un be escàs entre governants funcionaris, empreses, professionals, persones, entitats financeres, etc. Molt pocs estem disposats a renunciar a alguna mena de guany, per més estúpid i petit que sigui el benefici, en favor d’un comportament ètic.
És evident que la societat sempre ha estat necessitada de lideratge que històricament s’ha anat exercint des de la religió, el poder civil o el militar.
Avui, pretesament laïcitzada la societat, a manca d’una altre cosa, sembla que ara pertocaria als líders polítics la tasca d’exercir el lideratge i ser escrupolosament exemplars en els comportaments i les formes ètiques. No és així. Ni els politics, ni les formes, ni les maneres ho son. Es per això que els comportaments de la societat, faltats d’exemplaritat ètica, veiem sense escandalitzant-se, com normals, actituds i comportaments fonamentats en enganys, mitges veritats: “Amb tal ho sembli, ja n’hi ha prou. No cal que ho sigui.”
S’ha incorporat al nostre Sistema Basic de Funcionament Relacional (SBFR) com si tal cosa, el “feta la llei, feta la trampa”, “ja se sap que en eleccions es fan promeses que no s’han de complir...” “La lletra menuda”, etc.
No cal girar massa el cap per trobar-ne exemples al nostre voltant. L’esmentadissima crisi, veiem com bancs que han venut productes financers, abusant de la imatge de garantia, rigor i seriositat que, fins ara se’ls suposava, a la que els ha fallat el seu proveïdor, depressa se’n han rentat les mans dient “...i que vols que hi faci, a mi també m’han enganyat” i amb això el banc segueix, anar tirant. Quan la cosa és a l’inrevés, com podria ser el cas del pobre client que no pot arribar a pagar la hipoteca, perquè a la seva empresa han fet fallida i l’han despatxat, ja cal que s’espavili perquè ho perderá tot.
Ja se sap, el problema de ser pobre no és ser-ho, es que s’ha de viure en la més abusiva i flagrant indefensió.
Tot parlant d’hipoteques i ètica. Trobem normal i sense replicar, que al cap de 7 ó 8 anys de pagar religiosament cada mes, pràcticament encara estem devent tot el capital principal, només em anat pagant interessos, es a dir, primer els guanys del banc, per si de cas. Per descomptat, no a tots als països es així, però aquí sí.
Escoltem opinions indulgents de persones tingudes per assenyades, sobre uns policies condemnats per uns pèssims mal tractaments a un detingut, justificant aquest comportament, dient que son uns professionals eficients. Aquest també seria un bon debat: ètica vs. eficiència.
Es promouen i s’aproven lleis de gran rang, amb consulta popular inclosa, i el Govern no es veu en cor de complir-les i va perden el temps ronsejant amb petits enganys, recursos retòrics, practicant el “mareando la perdiz”, una altre de les expressions que tenim incorporada al nostre SBFR. Paral·lelament, se’ns exigeix als ciutadans complir escrupolosament les lleis.
Darrera descoberta de totes les Administracions Publiques: les multes de transit.
S’ha arribat al punt en que ja es fan previsions de multes, aquest any vinent recaptarem tant més, doncs instal·larem tants més paranys.
Ja es trist convertir en negoci els pecats de la societat. Ara, que siguin les Administracions Publiques quines s’hi afegeixin a treure’n profit, no sembla massa ètic. Senzillament, no sembla que sigui jugar net comptar en un fort ingrés dinerari provinent d’una cosa que no hauríem de fer, cosa justament dictada i controlada pel beneficiari dels diners. Es com si Deu hagués previst que el foc del Infern, s’alimentaria amb la quantitat de pecadors que te previst que caurán cada any. Home!, doncs no em semblaria un bon Deu, la veritat.
També podrien incloure-hi a la grua Municipal. Fa anys, quan es va instaurar, es va fer per treure del pas vehicles que manifestament dificultaven el transit. Avui però, ronden de pesca tot el dia i la nit, voltant per les rodalies d’espectacles, teatres, concerts. El Lliure, el Grec, el Barça, Luz de Gas, a les captura assegurada de cotxes que no necessariament obstrueixen el transit, simplement estan en llocs no autoritzats.
Si el preu que cobra la grua Municipal, diuen i volen fer creure que es el que costa, fos el preu que li costés al RACC o a les companyies d’assegurances, ja haurien hagut de tancar o eliminar de pla el servei gratuït que donen als seus clients.
Evidentment els cotxes s’han convertit en el negociet per les Administracions i a jutjar per les quantitats recaptades entre totes plegades, sembla indiscutible que els catalans pequem molt, més ben dit, moltíssim. I això res a veure amb els que enxampen en els controls d’alcoholèmia i drogues.
Ja que la societat catalana es tan pecadora, potser ens hauríem de començar a plantejar què fer amb aquesta gran massa de diners perquè no es dilueixin dins la gran caixa general, de difusa transparència popular.
Potser un destí carregat de bon sentit, seria aplicar-ho a causes nobles i humanitàries, fins i tot els politics s’estalviarien, cada dos per tres, haver-se de justificar mig avergonyits. que no tenen afanys recaptadors.
Aquest gran paquet de diners al desenvolupament d’Àfrica (una multa d’aparcament a Barcelona, es un mes de menjar a una família de 4 a Burundi). A la investigació mèdica o farmacèutica, a la reinserció dels sense sostre o fins i tot a La Marató de TV3, que sembla que funciona prou be, tot plegat, serien causes suficientment nobles que donarien sentit a la redempció dels nostres pecats circulatoris.
I no es que estiguem davant de cassos de corrupció, es més dramàtic que això!. Es tracta de comportaments generalitzats i admesos que passen com normals i necessaris, fets per persones probablement carregades de bona fe i que creuen que les coses van així.
Es va decidir donar carta de llibertat espiritual al pais, la qual cosa sembla la mar de be i lògicament es varen eliminar les classes de religió a l’ensenyament, la qual cosa es conseqüent i lògica. Però va quedar al descobert i sense substitució la part ètica que ens aportava la religió i aquest es un forat que poc a poc s’anirà fent més gran. S’imposa la necessitat d’introduir a tots els estudis reglats una assignatura d’ètica. Des de l’ensenyament primari, fins al darrer curs de carrera. Cada pas progressiu del coneixement ens planteja noves disjuntives de comportaments ètics, de manera que tan enginyers, advocats, metges, economistes, periodistes, publicitaris i tothom, necessitem cada cop més un coneixement format i consolidat del què és la ètica. D’acord que sempre serà un convencionalisme, però ens cal saber que no tot s’hi val.
Els líders mundials es reuneixen, diuen, per refundar el capitalisme i fent-se creure que son ells qui ens resoldran la vida (?), potser ens ho creuriem més si es reunissin per refundar la humanitat. Si ens mirem be el perquè de la crisi que patim, tal com ens l’expliquen, només si veu, de dalt a baix, una gran manca d’ètica.
Parlar-ne no es suficient. Les paraules estan desgastades i no diguem si son sobre ètica, honestedat i moral. Necessitem exemples on reflectir-nos i son exigibles gests i no frases. Quan les paraules ètica i política juntes, deixin de provocar un panxó de riure, tindrem on mirar. Sense ètica es fa molt difícil la convivència i el progrés, ja que darrera de l’ètica i ve immediatament la moral i la veritat, si manquen aquest valors, ser humà no te massa gracia.
És evident que la societat sempre ha estat necessitada de lideratge que històricament s’ha anat exercint des de la religió, el poder civil o el militar.
Avui, pretesament laïcitzada la societat, a manca d’una altre cosa, sembla que ara pertocaria als líders polítics la tasca d’exercir el lideratge i ser escrupolosament exemplars en els comportaments i les formes ètiques. No és així. Ni els politics, ni les formes, ni les maneres ho son. Es per això que els comportaments de la societat, faltats d’exemplaritat ètica, veiem sense escandalitzant-se, com normals, actituds i comportaments fonamentats en enganys, mitges veritats: “Amb tal ho sembli, ja n’hi ha prou. No cal que ho sigui.”
S’ha incorporat al nostre Sistema Basic de Funcionament Relacional (SBFR) com si tal cosa, el “feta la llei, feta la trampa”, “ja se sap que en eleccions es fan promeses que no s’han de complir...” “La lletra menuda”, etc.
No cal girar massa el cap per trobar-ne exemples al nostre voltant. L’esmentadissima crisi, veiem com bancs que han venut productes financers, abusant de la imatge de garantia, rigor i seriositat que, fins ara se’ls suposava, a la que els ha fallat el seu proveïdor, depressa se’n han rentat les mans dient “...i que vols que hi faci, a mi també m’han enganyat” i amb això el banc segueix, anar tirant. Quan la cosa és a l’inrevés, com podria ser el cas del pobre client que no pot arribar a pagar la hipoteca, perquè a la seva empresa han fet fallida i l’han despatxat, ja cal que s’espavili perquè ho perderá tot.
Ja se sap, el problema de ser pobre no és ser-ho, es que s’ha de viure en la més abusiva i flagrant indefensió.
Tot parlant d’hipoteques i ètica. Trobem normal i sense replicar, que al cap de 7 ó 8 anys de pagar religiosament cada mes, pràcticament encara estem devent tot el capital principal, només em anat pagant interessos, es a dir, primer els guanys del banc, per si de cas. Per descomptat, no a tots als països es així, però aquí sí.
Escoltem opinions indulgents de persones tingudes per assenyades, sobre uns policies condemnats per uns pèssims mal tractaments a un detingut, justificant aquest comportament, dient que son uns professionals eficients. Aquest també seria un bon debat: ètica vs. eficiència.
Es promouen i s’aproven lleis de gran rang, amb consulta popular inclosa, i el Govern no es veu en cor de complir-les i va perden el temps ronsejant amb petits enganys, recursos retòrics, practicant el “mareando la perdiz”, una altre de les expressions que tenim incorporada al nostre SBFR. Paral·lelament, se’ns exigeix als ciutadans complir escrupolosament les lleis.
Darrera descoberta de totes les Administracions Publiques: les multes de transit.
S’ha arribat al punt en que ja es fan previsions de multes, aquest any vinent recaptarem tant més, doncs instal·larem tants més paranys.
Ja es trist convertir en negoci els pecats de la societat. Ara, que siguin les Administracions Publiques quines s’hi afegeixin a treure’n profit, no sembla massa ètic. Senzillament, no sembla que sigui jugar net comptar en un fort ingrés dinerari provinent d’una cosa que no hauríem de fer, cosa justament dictada i controlada pel beneficiari dels diners. Es com si Deu hagués previst que el foc del Infern, s’alimentaria amb la quantitat de pecadors que te previst que caurán cada any. Home!, doncs no em semblaria un bon Deu, la veritat.
També podrien incloure-hi a la grua Municipal. Fa anys, quan es va instaurar, es va fer per treure del pas vehicles que manifestament dificultaven el transit. Avui però, ronden de pesca tot el dia i la nit, voltant per les rodalies d’espectacles, teatres, concerts. El Lliure, el Grec, el Barça, Luz de Gas, a les captura assegurada de cotxes que no necessariament obstrueixen el transit, simplement estan en llocs no autoritzats.
Si el preu que cobra la grua Municipal, diuen i volen fer creure que es el que costa, fos el preu que li costés al RACC o a les companyies d’assegurances, ja haurien hagut de tancar o eliminar de pla el servei gratuït que donen als seus clients.
Evidentment els cotxes s’han convertit en el negociet per les Administracions i a jutjar per les quantitats recaptades entre totes plegades, sembla indiscutible que els catalans pequem molt, més ben dit, moltíssim. I això res a veure amb els que enxampen en els controls d’alcoholèmia i drogues.
Ja que la societat catalana es tan pecadora, potser ens hauríem de començar a plantejar què fer amb aquesta gran massa de diners perquè no es dilueixin dins la gran caixa general, de difusa transparència popular.
Potser un destí carregat de bon sentit, seria aplicar-ho a causes nobles i humanitàries, fins i tot els politics s’estalviarien, cada dos per tres, haver-se de justificar mig avergonyits. que no tenen afanys recaptadors.
Aquest gran paquet de diners al desenvolupament d’Àfrica (una multa d’aparcament a Barcelona, es un mes de menjar a una família de 4 a Burundi). A la investigació mèdica o farmacèutica, a la reinserció dels sense sostre o fins i tot a La Marató de TV3, que sembla que funciona prou be, tot plegat, serien causes suficientment nobles que donarien sentit a la redempció dels nostres pecats circulatoris.
I no es que estiguem davant de cassos de corrupció, es més dramàtic que això!. Es tracta de comportaments generalitzats i admesos que passen com normals i necessaris, fets per persones probablement carregades de bona fe i que creuen que les coses van així.
Es va decidir donar carta de llibertat espiritual al pais, la qual cosa sembla la mar de be i lògicament es varen eliminar les classes de religió a l’ensenyament, la qual cosa es conseqüent i lògica. Però va quedar al descobert i sense substitució la part ètica que ens aportava la religió i aquest es un forat que poc a poc s’anirà fent més gran. S’imposa la necessitat d’introduir a tots els estudis reglats una assignatura d’ètica. Des de l’ensenyament primari, fins al darrer curs de carrera. Cada pas progressiu del coneixement ens planteja noves disjuntives de comportaments ètics, de manera que tan enginyers, advocats, metges, economistes, periodistes, publicitaris i tothom, necessitem cada cop més un coneixement format i consolidat del què és la ètica. D’acord que sempre serà un convencionalisme, però ens cal saber que no tot s’hi val.
Els líders mundials es reuneixen, diuen, per refundar el capitalisme i fent-se creure que son ells qui ens resoldran la vida (?), potser ens ho creuriem més si es reunissin per refundar la humanitat. Si ens mirem be el perquè de la crisi que patim, tal com ens l’expliquen, només si veu, de dalt a baix, una gran manca d’ètica.
Parlar-ne no es suficient. Les paraules estan desgastades i no diguem si son sobre ètica, honestedat i moral. Necessitem exemples on reflectir-nos i son exigibles gests i no frases. Quan les paraules ètica i política juntes, deixin de provocar un panxó de riure, tindrem on mirar. Sense ètica es fa molt difícil la convivència i el progrés, ja que darrera de l’ètica i ve immediatament la moral i la veritat, si manquen aquest valors, ser humà no te massa gracia.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
