ADÉU DÉU?

Dies passats, hem vist a la premsa i a la televisió imatges dels nostres poderosos líders polítics amb l’expressió de la cara il·luminada, amb el millor somrís, expressió d’una immensa satisfacció i amb el brill dels ulls ple de felicitat. Tots ells al costat del President dels Estats Units Barack Obama.
No es habitual veure tanta felicitat sincera i esperançada entre polítics. Generalment, la felicitat que ens mostren es de cara a la foto, aquesta vegada però, es veia ben be que els sortia del fons de l’ànima.
Aquestes imatges, entre altres coses, ens obren la porta a tenir també una visió antropològica de la qüestió, ens desvetllen la tendència natural del home a buscar a Déu, arribat el moment límit en el que hom no te ni llum, ni forces.
Avui, el desconcert es la situació econòmica. Ha agafat desprevinguts a tots, no sabem que fer i ens mirem els uns als altres. De cop n’apareix un de desconegut, que ve de lluny, diferent, inesperadament diferent, fins i tot en el color, que diu frases simples i entenedores: Sí, Podem !. Els pobres no han de pagar les faltes dels rics. Fantàstic!, situació tant complicada i paraules tant senzilles. Aquest és qui ens salvará. Tots el volen tocar, tots aspiren al contagi d’aquest saber. Tots volem estar al seu costat, tots volem tenir una foto amb ell. Està decidit, hem trobat a Déu, sap i pot el que nosaltres no.
Aquest escenari, fa reflexionar sobre els debats trivials que se solen tenir sobre l’existència de Déu. Acostumen a ser breus i radicals: Els convençuts de la no existència. Els ni fu, ni fa. Els radicals convençuts de l’existència, tots ells sense més coneixements que les seves personals percepcions intuitives i emocionals deixen ben assentada la seva posició.
En el decurs de tota la historia de la humanitat, col·lectivament i individualment, sempre hi han hagut situacions en que les circumstancies han estat molt per damunt de les capacitats. Es el moment de buscar al més fort, es el moment de Déu.
Hem vist déus faraó, déus emperador, déus astre, déus terrorífics, déus especialitzats, déus filòsofs i sentenciosos. Es clar que l’humanitat no s’ha desenvolupat mai, ni es desenvolupa encara, homogèniament de manera que els déus s’han anat creant segons les déficiences o les pors de cada moment i lloc. No es el mateix un Déu nascut entre nòmades del desert, preocupats per la fam, la set, la manca d’higiene i les malalties d’homes i bestiar, que un Déu de terres nòrdiques on una bona part del any es gairebé fosc i la gran preocupació son els atacs del ós blanc i el de les tribus veines que venen a robar dónes i queviures.
Avui directament, ja veiem néixer religions sense Déu, la càbala, la cienciología i altres misticismes orientaloides, amb seguidors carregats de diners, ocupació discontinua i amb problemes que els distancien de la resta de la societat. No obstant, també busquen servir la seva vessant mística a la seva mida, com de fet sempre ha anat passant.
Es evident que l’entorn geogràfic, social, els hàbits i costums conformen unes necessitats de Déu diferents. Odin, per exemple, és un Déu poeta i mag, amb brots de bogeria i fúria, adoptat per pobles del bosc, les cabanes i la vora del foc. Gent guerrera que sap que junts son la força. En canvi Yahvé, es un Déu furiós, maleïdor i castigador, per un poble nòmada indisciplinat i punyetetes, amb 13 tribus tendents a anar campant cadascú per ell.
Curt i ras, es l’home qui ha creat a Déu a imatge de les seves necessitats i mancances, creant-se l’entorn místic convenient als costums i les maneres de cada poble, per enfortir la confiança i si ho volem dir a la manera clàsica, enfortir la fe, base principal de tot canvi.
Ara, res de tot això vol dir que Déu no existeixi. Quantitativa i qualitativament hi ha exactament les mateixes probabilitats pel SI com pel NO. Es podran fer estudis teològics, es podran crear Universitats i fer guerres, escriure llibres, crear enemistats, trencar famílies o anar a viure més amunt. El que hi ha més enllà ningú ho sap. Els qui diuen saber-ne alguna cosa, no deixa de ser una postura convencional que probablement els ajuda, però tenen el mateix 50 % de possibilitats d’encertar, com de marrar.
De fet, des d’un pla teòric, encara ens podríem plantejar noves teories més desconcertants: Realment existeix Déu, però la relació amb nosaltres es purament biogenética, com s’insinua a la pel·lícula Blade Runner. Perquè ben mirat, també ens podríem preguntar perquè ens vol Déu?, perquè necessita aquesta gentada de milions i milions de persones lioses, bullangueres i disconformes?.
Però no es hi amarguem més. Si en una nit d’estiu, plàcidament ens estirem al terra i mirem al cel, quedem meravellats del que veiem i sobre tot, ens meravella que no entenem res. Què ès tot allò?. Aquelles inmenses magnituds perquè?. Quin sentit te?. Fins on arriba i quan s’acaba, què hi ha més?. Som tant petits i ignorants! ... que només podem afirmar o negar l’existència de Déu segons el que intuïm. Ben poca cosa per matar-nos.
Peró aquesta no es la raó. El que ens fa sotmetre i matar es la cobdícia i la no acceptació dels hàbits i els costums dels altres: Olors (olfacte), tipus de menjar (gust), maneres de parlar o cantar (oïda), al color de la pell i aspecte (vista), aversió al contacte físic (tacte). Com es veu, molt sensibles a les percepcions sensorials i a desitjar lo del altre (enveja?). Tot plegat malfiança. Tot plegat, tots molt petits i primitius.
No ens enganyem, les religions i Déu no tenen massa a veure. Les religions son un intent, si es vol ben intencionat, de donar contingut al que de cap manera som capaços d’entendre, però que ineludiblement necessitem. Ara, que la religió ens marca unes pautes de convivència i civilització, això s’ha de reconèixer i per tant, no cal clavar-li petades a tot al que soni. D’altre banda, es una bona ajuda a la part mística que en major o menor mesura, tots portem a dins.
Respectem i siguem bones persones, caminem i fem camí que tot el be que fem, si no transcendeix amb nosaltres mateixos, transcendirà pels que queden i el que hagi de ser, serà.