ETICAMENT...

Ara que escoltem profusament de boca de polítics la paraula sostenibilitat, on sembla que n’hi ha una notable manca, és en els comportaments ètics de tots plegats. És tal el dèficit, que ja sembla insostenible, més ben dit: insuportable. L’ètica és un be escàs entre governants funcionaris, empreses, professionals, persones, entitats financeres, etc. Molt pocs estem disposats a renunciar a alguna mena de guany, per més estúpid i petit que sigui el benefici, en favor d’un comportament ètic.
És evident que la societat sempre ha estat necessitada de lideratge que històricament s’ha anat exercint des de la religió, el poder civil o el militar.
Avui, pretesament laïcitzada la societat, a manca d’una altre cosa, sembla que ara pertocaria als líders polítics la tasca d’exercir el lideratge i ser escrupolosament exemplars en els comportaments i les formes ètiques. No és així. Ni els politics, ni les formes, ni les maneres ho son. Es per això que els comportaments de la societat, faltats d’exemplaritat ètica, veiem sense escandalitzant-se, com normals, actituds i comportaments fonamentats en enganys, mitges veritats: “Amb tal ho sembli, ja n’hi ha prou. No cal que ho sigui.”
S’ha incorporat al nostre Sistema Basic de Funcionament Relacional (SBFR) com si tal cosa, el “feta la llei, feta la trampa”, “ja se sap que en eleccions es fan promeses que no s’han de complir...” “La lletra menuda”, etc.
No cal girar massa el cap per trobar-ne exemples al nostre voltant. L’esmentadissima crisi, veiem com bancs que han venut productes financers, abusant de la imatge de garantia, rigor i seriositat que, fins ara se’ls suposava, a la que els ha fallat el seu proveïdor, depressa se’n han rentat les mans dient “...i que vols que hi faci, a mi també m’han enganyat” i amb això el banc segueix, anar tirant. Quan la cosa és a l’inrevés, com podria ser el cas del pobre client que no pot arribar a pagar la hipoteca, perquè a la seva empresa han fet fallida i l’han despatxat, ja cal que s’espavili perquè ho perderá tot.
Ja se sap, el problema de ser pobre no és ser-ho, es que s’ha de viure en la més abusiva i flagrant indefensió.
Tot parlant d’hipoteques i ètica. Trobem normal i sense replicar, que al cap de 7 ó 8 anys de pagar religiosament cada mes, pràcticament encara estem devent tot el capital principal, només em anat pagant interessos, es a dir, primer els guanys del banc, per si de cas. Per descomptat, no a tots als països es així, però aquí sí.
Escoltem opinions indulgents de persones tingudes per assenyades, sobre uns policies condemnats per uns pèssims mal tractaments a un detingut, justificant aquest comportament, dient que son uns professionals eficients. Aquest també seria un bon debat: ètica vs. eficiència.
Es promouen i s’aproven lleis de gran rang, amb consulta popular inclosa, i el Govern no es veu en cor de complir-les i va perden el temps ronsejant amb petits enganys, recursos retòrics, practicant el “mareando la perdiz”, una altre de les expressions que tenim incorporada al nostre SBFR. Paral·lelament, se’ns exigeix als ciutadans complir escrupolosament les lleis.
Darrera descoberta de totes les Administracions Publiques: les multes de transit.
S’ha arribat al punt en que ja es fan previsions de multes, aquest any vinent recaptarem tant més, doncs instal·larem tants més paranys.
Ja es trist convertir en negoci els pecats de la societat. Ara, que siguin les Administracions Publiques quines s’hi afegeixin a treure’n profit, no sembla massa ètic. Senzillament, no sembla que sigui jugar net comptar en un fort ingrés dinerari provinent d’una cosa que no hauríem de fer, cosa justament dictada i controlada pel beneficiari dels diners. Es com si Deu hagués previst que el foc del Infern, s’alimentaria amb la quantitat de pecadors que te previst que caurán cada any. Home!, doncs no em semblaria un bon Deu, la veritat.
També podrien incloure-hi a la grua Municipal. Fa anys, quan es va instaurar, es va fer per treure del pas vehicles que manifestament dificultaven el transit. Avui però, ronden de pesca tot el dia i la nit, voltant per les rodalies d’espectacles, teatres, concerts. El Lliure, el Grec, el Barça, Luz de Gas, a les captura assegurada de cotxes que no necessariament obstrueixen el transit, simplement estan en llocs no autoritzats.
Si el preu que cobra la grua Municipal, diuen i volen fer creure que es el que costa, fos el preu que li costés al RACC o a les companyies d’assegurances, ja haurien hagut de tancar o eliminar de pla el servei gratuït que donen als seus clients.
Evidentment els cotxes s’han convertit en el negociet per les Administracions i a jutjar per les quantitats recaptades entre totes plegades, sembla indiscutible que els catalans pequem molt, més ben dit, moltíssim. I això res a veure amb els que enxampen en els controls d’alcoholèmia i drogues.
Ja que la societat catalana es tan pecadora, potser ens hauríem de començar a plantejar què fer amb aquesta gran massa de diners perquè no es dilueixin dins la gran caixa general, de difusa transparència popular.
Potser un destí carregat de bon sentit, seria aplicar-ho a causes nobles i humanitàries, fins i tot els politics s’estalviarien, cada dos per tres, haver-se de justificar mig avergonyits. que no tenen afanys recaptadors.
Aquest gran paquet de diners al desenvolupament d’Àfrica (una multa d’aparcament a Barcelona, es un mes de menjar a una família de 4 a Burundi). A la investigació mèdica o farmacèutica, a la reinserció dels sense sostre o fins i tot a La Marató de TV3, que sembla que funciona prou be, tot plegat, serien causes suficientment nobles que donarien sentit a la redempció dels nostres pecats circulatoris.
I no es que estiguem davant de cassos de corrupció, es més dramàtic que això!. Es tracta de comportaments generalitzats i admesos que passen com normals i necessaris, fets per persones probablement carregades de bona fe i que creuen que les coses van així.
Es va decidir donar carta de llibertat espiritual al pais, la qual cosa sembla la mar de be i lògicament es varen eliminar les classes de religió a l’ensenyament, la qual cosa es conseqüent i lògica. Però va quedar al descobert i sense substitució la part ètica que ens aportava la religió i aquest es un forat que poc a poc s’anirà fent més gran. S’imposa la necessitat d’introduir a tots els estudis reglats una assignatura d’ètica. Des de l’ensenyament primari, fins al darrer curs de carrera. Cada pas progressiu del coneixement ens planteja noves disjuntives de comportaments ètics, de manera que tan enginyers, advocats, metges, economistes, periodistes, publicitaris i tothom, necessitem cada cop més un coneixement format i consolidat del què és la ètica. D’acord que sempre serà un convencionalisme, però ens cal saber que no tot s’hi val.
Els líders mundials es reuneixen, diuen, per refundar el capitalisme i fent-se creure que son ells qui ens resoldran la vida (?), potser ens ho creuriem més si es reunissin per refundar la humanitat. Si ens mirem be el perquè de la crisi que patim, tal com ens l’expliquen, només si veu, de dalt a baix, una gran manca d’ètica.
Parlar-ne no es suficient. Les paraules estan desgastades i no diguem si son sobre ètica, honestedat i moral. Necessitem exemples on reflectir-nos i son exigibles gests i no frases. Quan les paraules ètica i política juntes, deixin de provocar un panxó de riure, tindrem on mirar. Sense ètica es fa molt difícil la convivència i el progrés, ja que darrera de l’ètica i ve immediatament la moral i la veritat, si manquen aquest valors, ser humà no te massa gracia.