martes, 1 de diciembre de 2009

UN CIGRÓ A LA SABATA

UN CIGRÓ A LA SABATA

No em puc estar de dir que l'allau de comentaris originats a ran del darrer article “Amors sobreposats” publicat en aquest mateix blog, m'ha trencat tots els esquemes de blogquista principiant, doncs a banda dels comentaris que es poden llegir aquí mateix, també n'he rebut d'amics via e-mail. Un anònim lector, pel que diu, a petició d'una altre, s'ha molestat treballant fins i tot una especia de tesina, que si jo fos algú, directament ja li hauria donat un merescut doctorat. Quina feinada!
De totes maneres, les reaccions han vingut més aviat de sector masculí que no pas del femení. Més encara, un parell d'amigues m'han vingut a dir que de tots els articles, és el que menys els ha interessat.
Quan es tracta d'interpretar a les dones, el més segur es l'equivocació, però amb aquest risc, em sembla que les dones tracten els amors sobreposats amb moltíssima més discreció que els homes o quan menys, els guarden al calaix de la intimíssima intimitat i fan com si no fos.

Aquest mes tenia idea de dedicar aquest espai al T.C., però els esdeveniments m'han atropellat. L'editorial conjunta de la Premsa Catalana, la rabiosa efervescència contestaria de la premsa de Madrid i el tsunami d'opinions nostres i del equip visitant, m'han deixat sense pensament i a l'espera del dia D.

En tot cas dir, i així em retrato, que no tinc res a objectar a l'editorial. Peró sobretot, s'ha d'elogiar la reacció favorable de la Societat Civil, d'alguna manera em fa sentir una mica més segur davant dels polítics, que generalment em semblen jugadors d'escacs de pacotilla, amb objectius difosos i estratègies confuses i fosques. Fan més por que una pedregada!

Des del Referèndum al dia D, hauran passat tres anys i pico (suposem) i sigui el que sigui el que resolguin, no farà content a ningú. El món, pel cap baix, haurà donat unes 1.300 voltes. Hauran nascut uns 260.000 nous catalans i n'hauran mort prop de 180.000. Uns 160 municipis s'hauran manifestat sobre la independència de Catalunya.
Massa tard per l'esperança. Qui vol una cosa desgastada, viciada i sospitosa de ser manipulada?
Els països, com el rius, si se'ls tapa la sortida, espontàniament en busquen un altre. Els enganys duren poc.
Mentre alguns es pregunten si som o no una Nació, si el català val o no val… i embolica que fa fort, prop d'un milió de catalans s'hauran manifestat, si volen o no la independència.
Doncs be, com a persona del carrer, sense adscripció política, seria bo reflexionar sobre la independència.
Què motiva aquest pànic a la independència de Catalunya?. Per començar, independència no vol dir separació, la meva filla s'ha independitzat, però no s'ha separat de nosaltres. Quan li convé, prou que ve a buscar diners i porta alguna bossa de roba per rentar i ben contents que estem quan ve.

Mirem-ho des d'una altre òptica. La Reina d'Anglaterra ho és també de Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i tretze Estats més i que se sàpiga, per això, no es veuen minvats cap dels drets identitaris ni de personalitat de cap d'ells. Ni és ofensa, ni pecat, no ser com l'altre.
Si fos certa la tesi de “lo que vosotros tengáis, lo deben tener todos los otros”, jo ja m'hi apunto: “Yo también quiero ser el Sr. Botín”. Peró no és cert. Cadascun, hem de corre amb la nostre pròpia sort, entendre-ho i assumir-ho és psicològicament equilibrant.
Quin argument solid no ens hauria de permetre la independència? i ja no diguem l'autonomia. Perquè la unitat del Estat no te perquè quedar compromesa. La por quina és?, que Catalunya se'n surti millor que la resta, sense el seu permís o ajud?. Home!, això més que por, hauria de fer vergonya. Quedar-se minvats de recursos?, sembla que això ja s'ha mirat del dret i del reves perquè no fos així. Que Catalunya és una colònia espanyola?, ningú s'atreveix a dir-ho; per tant, per aquí tampoc hi trobaríem la raó; a més, des dels temps de la independència de la Índia, les colònies ja estan totalment fora de lloc.

Soc conscient de que son molts els catalans que tant els hi fa la qüestió de la identitat, la llengua, l'Estatut i el que volen és tenir feina i guanyar diners. Hi estic d'acord, també hi son necessaris, amb ells s'hi compta, però a la vegada haurien de comptar que també hi ha d'haver algú que guardi la casa, no fos cas que quan tornessin carregats de diners, se la trobessin plena d'okupes.

Així doncs, potser ha arribat el moment de que se'ns explicitin detalladament les raons objectives per les quals la independència ens faria tant de mal a tots. Com la negació continuada genera resistències, aquestes, a la vegada, generen tota mena de sentiments adversos on hi caben reaccions de qualsevol classe: boicots comercials, tutelar les escoles, temps que s'ha de dedicar al estudi del castellà, generació d'odis inespecífics, vots pels que diguin que se'ns mantindrà a ratlla…totes elles actituds que ens obliguen a una perpetua defensiva i a un constant anàlisi ètic de si fem be defenen la nostre identitat a casa nostre.
Com Catalunya és casa de tots (també Múrcia, Andalusia i 15 autonomies més, però no ho és més que els altres), sembla que es considera que seria educat renunciar a ser nosaltres.
Per tota argumentació, escoltem la paraula unitat, quan la unitat és una circumstancia, no un motiu. Brandar les lleis no fa el pes. Les lleis no deixen de tenir una certa perversió, doncs sempre estan al mig d'un que vol i un altre que no vol, per tant tornem al principi, a les voluntats. Perquè es vol i perquè no es vol?. I això és el que ningú te clar. O sí?.
Sense una explicació raonable, el destí de Catalunya està escrit en un Estatut votat per ningú, seguirem sent un cigró a la sabata d'Espanya. Ells aguantaran la molèstia i nosaltres el seu pes.

A part de tot. Quan tingueu 5 minuts més, entreu a aquesta adreça. Brillant, us agradará. http://video.bugun.com.tr/bugunPlayer.swf?file=dagilfilm.flv

4 comentarios:

  1. Mira noi, este artículo lo tendrías que haber escrito en castellano para que llegara a los hispanopensantes y pudieran comprender, si no todo, un pellizquito. El ejemplo de la hija que se independiza es "muy gráfico". Y es una pena que pueda ser utilizado y manipulado por todos esos políticos mamones y sinvergüenzas que se llenan la boca de autonomías y estatutos que, como bien dices, no han sido referenciados por el pueblo. Pero, por otro lado, qué más da. ¿No se ha dicho -y es una idea que comparto-, que ser mayoría no quiere decir que se tenga la razón?
    A lo dicho, Jordi, si el mes que viene no sabes qué ofrecernos, traduce este arículo, para que lo entiendan todos.

    ResponderEliminar
  2. Mira Jordi, no acabo de entender si quieres que seamos independientes o no. Yo creo que lo inportante después de 40 años de dictadura es que seamos libres. Si mi lengua propia es el castellano (y yo no tengo ninguna culpa) ¿por qué mis hijos no pueden estudiar en castellano?
    ¿No son las dos oficiales? ¿Cuándo dejarán por lo menos que haya un colegio Argentino o Uruguayo como los hay Alemán o Francés? ¿Los conceptos de independencia y libertad son conceptos de aplicación individual o territorial? ¿Qué quiere decir identitario? ¿Hay mucho mamón enfermo o es que yo estoy desquiciado y meo fuera de tiesto?
    ¿Me lo explicas?

    ResponderEliminar
  3. Amigo lector:
    Me temo no va a leer esta respuesta mía, ya que presumiblemente no volverá a entrar en esta pagina. Sin embargo, me siento obligado, aunque sea por respeto a los otros lectores.
    Cuando me propuse escribir este articulo, lo hice a sabiendas de que el tema pone a flote más emociones que razones, como prueba más patente, la tiene en este mismo blog; el comentario que precede al suyo, si no he entendido mal a ambos, son de signo opuesto.
    No es mi intención ser yo mismo el polemista de mis propios artículos, sinceramente prefiero sean los lectores los que manifesten y entrecrucen opiniones. Sin embargo, amigo lector anónimo, como me pregunta directamente a mí por mi nombre, intentaré contestar.
    Si la pregunta directa que me hace es genérica sobre si quiero “que seamos independientes o no”, sin duda la respuesta es, como en las bodas: Sí quiero. Seria psicológicamente enfermizo, sin más razón, querer ser dependiente. La libre dependencia es un compromiso de conveniencia; la obligada, es algo distinto que Abraham Lincoln ya abolió.
    Para mi, la cuestión no es saber si yo quiero o no quiero la independencia (ya imagino que se refiere al país), sino saber la razón por la cual no se puede ser independiente y de esto y no de otra cosa, es de lo que trata mi articulo.
    El tema, como es sabido, da para miles de opiniones. ¿Es conveniente, no es conveniente? ¿Sólo para Catalunya o para 20 más?,hasta he llegado a oír quien se pregunta en tono de aplastante razón, ¿contra quien jugaría el Barça?; que, aunque paupérrima, al menos es una razón.
    Mi temor y este sería el sentido de mi artículo, es que en este debate, no es que exista una fuerte emotividad, es que la carencia de razones al descubierto generan una enorme visceralidad. Temores abstractos y difusos. Invención de situaciones fantasmales, como la que se desprende de que entre Catalunya y España se extendería un poderoso telón de acero que impediría jugar al futbol, comprar o vendernos bolsas de pipas… Pues mire, a mi también me gustaría saber la razón por la cual tendría que suceder esta rotura y por parte de quien.
    No quisiera que se entendiera esta opinión como un manifiesto independentista. No lo es. Es la búsqueda de una explicación por la cual no se puede ser independiente. Para entenderlo,si es que hay algo razonable a entender y dejar de ser así garbanzo.
    Referente al idioma de escolarización de sus hijos tres cosas:
    1) Este es un país que fusilamos a Ferrer i Guardia, por más que después nos arrepintamos y le dediquemos calles, plazas e institutos. Nuestro fuerte nunca ha sido la enseñanza. Creo no equivocarme si digo que ninguna generación en España ha empezado sus estudios con un plan y los haya terminado con el mismo.
    2) Los nietos del Rey, han estado estudiando en el Lycée Française de Barcelona. Los hijos del President Montilla y mis sobrinos también, en el Deutsche Schule de Esplugues. Los hijos de mi amigo Salvatore lo han hecho en la Scuola Italiana en Sarriá. Los de Frank en el Schweizerschule, en Barcelona. No estoy muy al tanto, pero si no hay colegio argentino o uruguayo, más bien será por falta de motivación de los interesados que no del independentismo.
    3) Por el conocimiento del castellano no sufra. Salga a pasear una tarde por cualquier ciudad de Catalunya con un bloc y trace dos columnas: Izquierda castellano, derecha catalán. Vaya marcando un palote a una columna u otra, según la lengua en la que oiga que están hablando las personas con las que se cruza o avanza. Cuando llegue a casa haga el recuento y vuélvame a escribir.
    Agradeceré muy sinceramente me siga leyendo. Gracias.
    Jordi Samarra

    ResponderEliminar
  4. No nos entenderemos razonando sobre este tema. Te envío un verso en castellano que sería diferente de haberse hecho en catalán, ni mejor ni peor pero distinto porque nace del sentimiento.
    ¿Por qué he de mutilar en lo más profundo de mi corazón el sagrado don de la palabra que nace de la leche de mi madre?
    ¿Por Catalunya? ¿Por la patria? No creo.
    La lengua no es sólo la expresión del pensamiento sino también del sentimiento. Y esto no es ningún argumento en favor o en contra de la independencia.

    Las células generan criaturas;
    Las rocas esculturas;
    La semilla una flor.
    Las ideas conciben teorías;
    Los sueños utopías.
    El mundo es creador
    ...................
    Estos versos que manan de una herida
    dan la exacta medida
    del rayo que me hirió.
    Y el poema inconcluso que transcribo
    es un himno efusivo
    al Dios que me inspiró.
    José María Bernad Fernández

    ResponderEliminar