DÉU PELS NUVOLS

Algunos lectores me piden que escriba siempre en castellano. No sabría decir por qué a veces lo hago en catalán o castellano. Lo siento así y me gusta escribir en ambas lenguas. A quienes quieran cambiar el idioma, les recomiendo el traductor catalán/castellano, castellano/catalán de Google, lo he probado, es bastante bueno y cuando menos, es una buena ayuda.

DÉU PELS NUVOLS

A ran de la passada visita del Papa a Barcelona, es varen escoltar i llegir tota mena d'idees i controvèrsies sobre religió, catolicisme, el Papa, el Vaticà… els uns es declaraven agnòstics, però parlaven com ateus. Altres es definien com ateus i parlaven com anti-teus, es a dir, creients decebuts d'un Déu que no se'ls ha acomodat a les seves expectatives. També es van fer sentir dos grups sorollosos, els que volien creure o fer creure que catolicisme i Papa son els veritables impulsors de la pederàstia i uns altres que l'únic vincle que creien tenir amb l'espiritualitat era el sexe o la seva condició sexual. Sense voler negar al sexe la seva vessant espiritual, ara no és precisament l'atribut que més considero. Digueu-me avorrit.
Aquell rebombori de postures i en general pobresa d'idees, va despertar la meva curiositat analítica i em va semblar que potser seria interessant donar-hi quatre voltes al tema.
La primera cosa amb que m'he topat, és que avui parlar d'espiritualitat no està de moda, ni quasi quasi ben vist. Avui tot el que no es pugui tocar i comprar és un rollo. Soc conscient de que aquest no serà l'article estrella del blog, d'aquells que l'arribes a llegir fins al final, però… igual hi ha algú que li interessa.
En segon lloc, en general, vaig trobar que de part dels formadors d'opinió, incloent-hi al propi Papa, el to espiritual va ser molt baix, més ben dit: absència d'espiritualitat. Tot va estar orientat cap a lo tangible i suposo que racional, a no ser que es consideri espiritual conclusions com això portarà molts beneficis (diners), o el contrari, quina barra!, la quantitat de diners que costa!… i qui ho paga tot això?.
Inicialment, com element de reflexió, m'aniria be dir que no hauríem de confondre Déu, religió i espiritualitat. Son tres conceptes que per diverses raons poden estar connectats, però també funcionen sols.
No gosaré dir que Déu és una invenció de l'home. La paraula invenció, als maliciosos, els aniria be pel component de negació que en sí ja te el concepte. Si s'inventa, vol dir que no existia abans. Diguem-ho be, la trobada del home amb Déu és mitjançant una necessitat pròpia del ser humà i això ho veiem en qualsevol civilització present o extingida, sense cap necessitat de contacte entre elles. És aquest instint humà, el real motor de pràcticament totes les civilitzacions i subsegüentment de les cultures.
Amb els limitats coneixements generals que te la humanitat i molts menys encara sobre lo no tangible, voler demostrar l'existència o inexistència de Déu, només ho hauríem d'entendre com un interessant exercici d'entelèquies.
Si tenim en compte que els éssers humans som indivisiblement matèria i energia, com sembla que pot demostrar el científic Jean-Pierre Garnier, entenem que únicament passem a ser humans quan s'ajunten els dos elements. A la que es separen, passem a ser matèria morta. Les emocions hem d'entendre que no son matèria. Son energia.
Déu és un concepte emocional, abstracta i no tangible. S'hi creu o no s'hi creu. Les probabilitats d'existència son les extremes, 50% sí, 50% no. Ni els zetètics, que expliquen racionalment, mitjançant la ciència lo inexplicable, s'atrevirien a dir, per exemple, 60% si, 40 % no. De fet, seriosament, ni podrien intentar l'exercici per demostrar l'existència o inexistència de Déu.
No cal dir que la barreja Déu (energia/emocional) Religió (matèria/civilització) i Espiritualitat (energia/emocional) és una mescla explosiva que en mans insensates i inescrupoloses, tenen la capacitat de fer perversament molt de mal promovent comportaments cruels i inhumans: les Creuades, la Inquisició, la guerra dels Balcans, Hamas, Hezbollah, no cal seguir la llista per entendre que no parlo de possibilitats, sinó del que ja ha passat.
No obstant, les religions generalistes son necessàries com motor de civilització. Marquen pautes de moral i ètica, sense les quals la convivència encara seria més difícil.
En referencia al cristianisme, que en general és el que coneixem millor, per ser motor de la nostre civilització i cultura, te com a base els Evangelis que ens parlen d'ètica, de moral, de comportaments, d'actituds individuals i socials…en definitiva ens civilitzen. Hi ha màgia, però de espiritualitat poca. Un dels moments en que sembla que s'hi estaria més a prop, és quan Jesús es retira 40 dies al desert a meditar, però no se'ns revela el veritable món espiritual de Jesús. Va estar allà, va meditar, va patir i va tornar.
Hem de reconèixer que les religions orientals això ho tenen molt millor resolt, inclús a nivells molt populars i aquest és el tercer valor: la espiritualitat, la qual no necessita ni Déu, ni religió. És una qualitat consubstancial en els humans que, en major o menor mesura, tenen necessitat de connectar-se amb lo abstracte, de fer seu lo intangible. La practica, millora la tècnica i en conseqüència les sensacions. Davant la carència pròpia de cultura espiritual, sovint veiem com l'establishment viatge a la Índia per veure si troben el seu camí espiritual; en general no el troben, massa pols, massa misèria, tot massa lluny, costa d'entrar-hi.
Ens agradaria, però no tot el que sentim te explicació. Son majoria les persones que en el terreny de l'espiritualitat s'hi belluguen malament i espontàniament no generen sensacions pròpies. En la religió, tan a la Pagoda, com a la Mesquita, a la Sinagoga, a l'Església o a la Lògia, hi troben les pautes que els guia i els connecta amb el seu món intangible que els dona el legitim i intim sentit de la vida. Als qui la religió els encotilla i no els és suficient per les seves capacitats emocionals, es busquen una alternativa o son ells mateixos els qui rebuscant entre les seves pròpies capacitats emocionals troben el que místicament els omple. Cap de les opcions, incloent-hi les dels que no en senten la necessitat, les podem criticar, censurar o menystenir, doncs aquesta vessant, per íntima, és la més autènticament humana del ésser. Qui consideri que això no mereix respecta, ha d'entendre que ell tampoc se'l mereix, ni li hauríem de tindre.
Déu, pels que el tinguin, es un concepte intim. Les religions, son motor de civilització i també de discòrdies i guerres, però son imprescindibles com element regulador de la civilització. Es veritat que tenen la inèrcia de tancar l'amplitud de mires, però a la vegada, sense propòsit, també son una factor de referencia pel progrés del pensament. Per contra, l'espiritualitat al ser emocional no és transferible, te la generosa inèrcia d'obrir-se, és motor d'amplitud i comprensió.
Els humans, tan els tancats en que només som matèria (ateisme), com els espiritualistes, diguem-ne així (matèria i energia), en algun moment o altre ens apareix l'inconfessable, però raonable dubte, de si existeix o no existeix Déu.
Fa uns anys, amb un amic enginyer i ateu amb arrels, estàvem a finals de juliol intentant trobar algun rovelló. Abans a la Cerdanya, per aquella època, ja se'n veien alguns de primerencs, avui ja no n'hi ha enlloc, només se'n troben a la plaça i Déu sap d'on. Aquell dia no en varem trobar cap, només 4 esquifides maduixetes silvestres. No era qüestió de perdre el temps, així que varem decidir aprofitar-lo jaient a un prat, panxa enlaire a prendre el sol, tot veient passar els núvols. Trencant el silenci -l'amic- va reflexionar en veu alta.- Hi ha moltes coses que meravellen. Els núvols per exemple, transporten sense cost milions i milions de tones d'aigua d'un lloc al altre a milers de kilòmetres, la deixen anar i es reinicia el cicle del aigua, el cicle de la vida. Si fos l'home qui ho hagués hagut de crear, seria una obra tan impossible, com impagable. La paraula meravellós se'm fa petita.
No crec que darrera de tota aquesta obra hi hagi Déu, però gracies a Déu que s'ha fet.