UN ESTIU DE MUSEU

Este mes inauguro un nuevo formato del blog. A partir de hoy estaré en http://jordisamarra.com
y durante meses mantendré también la dirección habitual.
Este nuevo formato está pensado para hacerlo todo más accesible, fácil y poder leer los artículos en el idioma que convenga. Las traducciones son bastante aceptables, lo cual no quiere decir que a veces se cuelen graciosos giros o traducciones irregulares, en tal caso reír no está mal. Por mi parte, me dará mayor libertad para escribir en el idioma que en el momento sea de mi comodidad.
El formato también está preparado para que no todos los comentarios necesariamente vayan dirigidos a mi, sino que se pueda entablar diálogo o controversia entre lectores, así ganaremos en viveza y todo será más participativo. Para los avezados con ganas, se pueden compartir los artículos mediante facebook y twitter. Quienes no quieran ir más allá de la lectura, como siempre, se lee y en paz.
También, si se deseara ser avisado cuando aparezca un nuevo articulo, ponga su e-mail en la casilla suscríbete.
Por supuesto se podrá seguir participando como anónimo o seudónimo, sin obligación de registrarse o dar el e-mail. Como siempre no se admitirán insultos, malas palabras o malas maneras.
…Y sólo si os cansáis de leer, yo me cansaré de escribir.

UN ESTIU DE MUSEU

Rebo una nota del meu amic, que nomenaré Septimius Severus, no per lo de Septimius, sinó per lo de Severus que em diu.- crec que això de fer una serie: Historias para ser contadas, que no s'acaba de veure com va lligada (sortiran tots els teus amics?) es un error.
Inicialment, la idea era fer durant l'estiu temes narratius més lleugers, basats amb anècdotes personals, però està vist que no sempre s'està encertat, així que deixo la tercera i ultima historia per millor ocasió.
Mai he estat un bon planificador de la meva vida personal, ni un analista del calendari, així que soc d'aquells que les grans festes, Nadal, Setmana Santa, les vacances, sempre em sorprenen; soc dels que m'adono que em passen els anys el dia d'anar a renovar el carnet de conduir. Per no fallar al costum, aquest any ha passat el de sempre. D'improvís varem decidir omplir les vacances reveient alguns grans museus d'Europa, museus que s'han de visitar amb idees preconcebudes i concretes, doncs son museus que no te'ls acabes. Son els museus els que acaben amb tu.
A més, segur que ha de ser la pitjor època de l'any per visitar-los. Fent un calcul a ull, en aquesta època el British el deuen visitar entre 30 i 40 mil persones al dia i el Louvre entre 60 i 70 mil. En tot cas, és la pitjor època, segur.
La gran massa de gent pressiona de valent i es difícil centrar-se, apart de que s'ha d'estar molt alerta amb les empentes i la cartera. A tots els espais i sales s'hi veuen visitants de totes les ètnies, religions, països i cultures: d'Europa, Amèrica Llatina, Rusia, Japó, Índia, USA. Els xinesos, menció especial, molt cridaners i com s'espera del tòpic, a milers. Fins i tot ens varem topar amb un matrimoni que al menys ella era tibetana, amb un nadó embolicat en un farcellet. Molt ètnic.
Peró de tota aquella humanitat en moviment, em va cridar l'atenció l'absència d'àrabs. La meva dona, sempre més aguda, em va aclarir és el Ramadà home!, no se'ls deu permetre viatjar…ummm! o amb gana, qui s'embolica anar de museus? em vaig dir perspicaçment a mi mateix. De totes maneres, m'ha quedat el dubte, visiten museus els àrabs?. No tinc registrada aquesta imatge.
El museu i els grans museus més encara, son una forma de comunicació i apropament, doncs generalment mitjançant l'expressió artística, aporta'n i documenta'n molta informació de com a traves dels temps han anat les coses i s'hi troben analogies i explicacions del perquè son com son o es fan com es fan. És corrent que, amb la quotidianitat, no ens adonem del sentit essencial de la cultura i només la veiem amb la parcialitat del momentani interes propi, però és, en la seva globalitat, qui marca les pautes bàsiques de tota la convivència.
Molts, de bona fe, defensen a capa i espasa la multiculturalitat, ja que entenen que la cohabitació de cultures en un mateix espai de convivència és positiva perquè, creuen, agermana. I no. La tendència natural és al aïllament i a viure en ghetto. A escala reduïda, és com la creació d'un capritxós nou mapa geogràfic, rejuntant aleatòriament cultures inconnexes entre sí, en un indret aliè que se sent estrany. En aquestes condicions no és gens rar que la terra d'acollida acabi sent terra hostil; la segona generació, si ens en desentenem i es deixa fer, de la hostilitat es passa a l'agressivitat social i contracultural. La multiculturalitat no és cap ganga, és un error, és una bomba social activada.
Ben diferent es la interculturalitat. Aquesta opció exigeix inicialment la voluntat i l'esforç d'integració a la societat d'acollida. La decisió vull viure amb vosaltres, imposa a la Societat, com a resposta, l'exigència de posar amb eficàcia, tots els instruments necessaris: Llengua, costums, comportaments, modus, objectius i anhels, eixos socials bàsics perquè el nouvingut no esdevingui per sempre més un sobrevingut i així, el més ràpid possible, pugui generar recursos propis per la creació de vincles, útils per l'adquisició dels valors socials que ja en una segona generació puguin passar del vull viure amb vosaltres, al vull viure amb tu. Noves famílies interculturals que aporten festes, commemoracions, música, moda, culte, folklore, cuina, rebosteria. Tot hi cap.
I és que no cal ser inventors de res, només cal mirar amb ulls de veure. Amb tota la seva parafernalia, a Nova York per Sant Patrici és ja tradició celebrar el dia d'Irlanda, a Barcelona la sevillana Feria de Abril, a San Francisco l'Any nou Xines, a Londres el Carnaval de Notting Hill… I és que en realitat, tota la nostre cultura, què caram!, totes les cultures en son de mestisses. Ni què fóssim Amish!.
Entre la multiculturalitat i l'interculturalitat hi va la convivència. Un altre color de pell, una diferent figuració de Déu, el gust per vestir de coloraines o una musica que no comprenem, no son el motiu per discriminar, menystenir o anar-se a trencar la cara amb ningú. De fet, amb aquestes premisses, podríem estar parlant tranquil·lament d'un fill nostre. És l'absència de vincles i la dissimilitud de valors el que topa.
Potser sigui un il·lús al sentir-me reconfortat perquè tanta diversitat humana coincideixi pacíficament on s'exposa una bona part dels valors més importants de tota la nostre civilització. Encara que sigui perquè son vacances i en low cost, els trets culturals difusament flotants, però perceptibles per les sales d'un gran Museu, enriqueixen i desperten l'interes pel coneixement. El coneixement millora la comprensió, la comprensió es la porta de l'empatia i d'aquesta, podríem començar a parlar de simpatia. Així de fàcil. Així de difícil.
En tot cas, just només a la sortida d'un gran museu, es produeix el primer Gran Acord Universal al clam: Una cadira! si us plau.